Un significatiu ridícul

Ahir la majoria dels diputats del Partit Popular al Parlament de Catalunya van votar a favor de la consulta per la independència del 9 de novembre. Com és fàcil d'imaginar, va ser un error. Sembla que Enric Millo, amb els dits, va marcar malament què havien de votar els seus. El fet és que nou van entendre que havien de votar una cosa i set una altra. El resultat? Nou diputats del PP fent costat a l'independentisme. Ridícul. 

L'anècdota, tanmateix, torna a posar sobre la taula el debat sobre si el nostre sistema parlamentari és el que hauria de ser. Aquesta cosa del cap de files alçant els dits i indicant als diputats del seu grup què han de votar és francament poc engrescadora. I sempre he pensat que fa quedar molt malament els diputats, car els converteix en simples gregaris. La qüestió és ben trista: els elegim perquè pensen o perquè siguen solament un dit que prem un botó? 

No vull fer demagògia fàcil, però els fets d'ahir són ben explícits: en què pensaven els diputats del PP que es van equivocar? Sabien què votaven, n'eren conscients? Pensaven quina era la seua posició sobre allò que es decidia? O bé es limitaven a pensar en els dits de Millo i prou, sense saber ni què significaven? Ho demane perquè equivocar-se en una qüestió tan i tan important em sembla realment insòlit. Insòlit però demostratiu que la rutina d'un parlament on els diputats gairebé només són cadires al servei de la fèrria direcció política del grup és lamentable i empobreix tremendament la pràctica de la política.

I, havent dit tot això, també he de dir que em sembla igualment estúpid que aquests diputats no puguen rectificar. Tots sabem que el vot d'ahir és fals i no val per a res. No seria més lògic, doncs, que la cambra deixàs repetir la votació per a rectificar una badada com aquesta?

L'opinió del subscriptor

Feliu Guillaumes: Aquesta vegada he de discrepar amb vos. No perquè no tingueu raó, si la cosa fos així, sinó perquè que en la pràctica no ho és.

Com potser sou coneixedor, sóc diputat català al Congrés espanyol pel Grup Català-CiU. Aquests dies hem tingut el debat de Política General i jo porto els temes de Seguretat i Defensa. Bé, tota la tarda i nit d'ahir vaig estar trucant i enviant SMS sobre les nostres mocions, les dels altres i les esmenes que ens proposaven, amb els altres Grups, básicament bascos i PSOE en el meu cas. L'hi parlo d'una activitat d'unes quatre hores, jo vaig acabar a les 22 hores i em consta que alguns companys i companyes molt més tard. Això a més de retrucades al Portaveu nostre que porta temes d'immigració (ja que el que duia tenia molt a veure amb Ceuta, Lampedusa i els Centres d'Internament d'Estrangers i per tant el seu parer era important) i també, per descomptat amb els Caps del Grup per tenir els seu "nihil obstat".

Jo vaig ser un afortunat però altres companys i companyes estaven tancats plegats al Grup, perquè, tot i les seves trucades als altres grups, s'havien de consultar constanment perquè duien temes molt interelacionats. Algunes esmenes s'han lligat, finalment, deu minuts abans de la seva votació. I tot i així, la nit abans varem tenir dues reunions (a les 20 i a les 22h) on tots varem opinar de tot, amb molts temes sense tancar.

Tot això s'acumula a la bossa del Portaveu, normalment el que hem redactat i desprès negociat, els portaveus de cada tema. Dit d'una altra manera, no solament no som robots sinó que som molt amos (i responsables!) de la nostra feina.

Dit això teniu raó. Quan toca votar cadascun sap -bàsicament- dels seus temes i seguim les indicacions del Portaveu per votar ja que, repeteixo, és ell qui ha acumulat les negociacions de tots (i consultat el Govern de Catalunya i parlat amb les cupules d'altres Grups, si s'escau). Parlem doncs de centenars de mocions i esmenes a aquestes mocions, així com de coherència amb el nostre Govern, ja que no es podria fer d'altra manera. El concepte d'un Portaveu decidint cada tema, sense feina del portaveu del ram i sense consultes al Govern, no només és incorrecte, és simplement impossible.

Dit tot això, sr. Partal, teniu raó: això dels dits queda fatal. UPyD, amatents sempre al populisme, ho fa diferent: els seus diputats porten un "vademècum" de les votacions i així la seva Portaveu no ha d'aixecar els dits. És això millor? estèticament sí. És diferent del que fem els altres? de fet no. La feina hi ha estat en un cas i en un altre? és clar que sí.

La votació per indicació del Portaveu pot ser un element vistòs pel tema televisiu i l'hi he de reconeixer que és poc estètica, però la feina real s'ha fet abans.

A tall de posdata, però, he de dir que en temes com l'autodeterminació de Catalunya o d'importància similar, no ens passaria el mateix que al PP; i no parlo en teoría, que en aquests casos tots sabem perfectamente el que estem votant.

Jordi Casadevall: L'episodi viscut avui al Parlament és particularment divertit i, alhora, significatiu. Ja sabeu: uns quants diputats del PP han votat a favor d'una de les mocions sobiranistes que s'hi han aprovat. L'impagable Enric Millo (aquell que havia estat d'Unió, que va intentar militar a Esquerra i que ara li riu les gràcies a la Sánchez-Camargo) ha fet aquella cosa tan llastimosa que fan els portantveus parlamentaris: aixecar un nombre indeterminat de dits perquè la resta de diputats sapiguen què han de votar. El cas és que avui o bé no se sabia comptar els dits o uns quants diputats no l'han sabut interpretar correctament, i el resultat ha ocasionat la petita riota del matí.

L'anècdota serveix per recordar-nos, una vegada més, el que tantes vegades s'ha denunciat (també des d'aquesta humil tribuna): els diputats són simples màquines de votar acríticament un cap de files. El mínim que podem demanar és que no s'equivoquin. Francament, aquesta no és la democràcia que volem. Un dels molts camps on un futur estat català haurà de treballar és aquest: l'establiment d'unes regles de funcionament electoral i parlamentari que evitin aquesta antinatural manera de votar, que tinguin més en compte la voluntat popular, que reforcin la relació entre electors i elegits, que estimulin el debat i la discrepància (civilitzades) i que desarmin el poder omnipresent de les cúpules dels partits. I que reservin els ditets per acariciar els seus artefactes de darrera generació tecnològica (fora dels plens parlamentaris, si no és molt demanar). 

Albert Olivé: Ho he dit altres vegades. Per funcionar així no calen 135 escons. Que n'hi hagi un per cada partit, que tinguin el vot ponderat segons la representativitat i estalviem-nos sous i dietes.

Lluís de Yzaguirre: Tenim un sistema parlamentari en què els diputats voten en inconsciència. La nostra república ha de millorar-ho molt, hem de poder creure que els nostres diputats no són funcionaris de l'obediència i titelles de la maquinària partidista.

Josep Jallé: Aquesta votació al Parlament, amb els 9 del PP, posa de manifest que cal la independència per canviar-ho tot i, pel que jo opine, en la línia del que son propostes per a la República Catalana que es fan al final del meu llibre de capçalera actual: A un pam de la independència (gràcies, de nou, Vicent).

Resulta vergonyant, pels que han estat diputats i pel que els hem escollit, que es comportin som a simples números a votació segons dit del cap de colla i, el més lamentable, que no s’adonin de què va el que voten, per tal de fer algun senyal a l’indicador. Llavors, que fan allà asseguts?, perquè cobren uns sous escandalosos sinó es miren ni de què va l’estada a la cadira?.

Una forma de corrupció, també, la d’aquestes persones que, figura, tenen principis democràtics i morals en la funció per la que han estat escollits. Vergonya, senyors, vergonya! .... vergonya?. Cap.

Josep Usó: El ridícul de la votació d'ahir és enorme. Però pitjor és el que significa. Els diputats, tant fa de quin parlament del país siguen, no pinten res. Són escollits per anar en un lloc o altre de les llistes tancades dels partits polítics. I qui els escull és un fosc personatge a qui ningú pot triar. Aquests diputats només es deuen a aquests personatges osbscurs (l'aparell del partit). I és evident que no serveixen per a gairebé res més que apretar un botó amb el dit. Només així s'entén que puguen errar en la votació segurament més important del mes. Perquè segur que ni tan sols escolten de què va la cosa. Al capdavall, el qui marca la jugada ja els diu què han de fer. Ara; quan aquest posa la pota, se'n va tot en orris. 

Tal i com està la cosa, hi hauria prou amb que hi hagués un representant per partit amb tants botons com diputats li pertoquen. Seria més barat i igual d'ineficaç.

Espere que en la propera república catalana, les coses vagen d'una altra manera. De veritat que ho espere.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Elegim els diputats perquè pensen o perquè siguen solament un dit que prem un botó?