Opinió
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015
-
Que ens ho demanen
Vicent Partal
23.06.2015
Vicent Partal
24.02.2014
Un pas més
La vice-presidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, va demanar ahir als governs català i espanyol que negociassen per a mantenir Catalunya dins Espanya. I va remarcar que ho demanava a totes dues parts i que no podia haver-hi línies vermelles. Reding, en un acte a Barcelona, va esquivar com va poder una munió de preguntes sobre el referèndum, però va haver de veure com el representant del govern espanyol insultava una sala que fins aleshores havia debatut amb ordre i elegància. L'anàlisi dels fets no hauria de ser superficial, doncs, perquè és molt important.
Una interpretació superficial ens faria entendre que la comissària luxemburguesa demana de negociar per mantenir la unitat d'Espanya i Catalunya. Difícilment podria demanar res més sinó això. Espanya és un estat membre de la Unió Europea i Catalunya, ara mateix, una regió d'aquest estat. Reding no pot anar més enllà d'on anem els catalans, i això més val que ho entenguem i que ho acceptem. Dins aquests límits, però, el matís que vam sentir ahir era clar i nou: negocieu.
El fet important és que per primera vegada un membre de la Comissió Europea reclama públicament una negociació per a resoldre el problema català. I fixeu-vos que ho fa dient que és un afer intern d'Espanya en el qual ella no pot entrar, però actuant com si ja no fos un afer intern d'Espanya i prou. Proposa una negociació i va més enllà i tot, perquè hi posa condicions: una negociació on no puga haver-hi línies vermelles. Déu n'hi do, tractant-se d'un afer intern.
Continuem llegint, però. De línies vermelles, n'hi ha ací i allà, però són ben diferents. Nosaltres posem ençà de la línia vermella que cal votar i Espanya hi posa la constitució. S'entén que Reding diu que negociem si cal oblidant-nos nosaltres de votar i si cal oblidant-se ells de la constitució. Novament, una interpretació superficial ens faria enutjar, perquè sembla que ens diga que no votem. Però hi ha un element determinant que Reding sap bé: el govern i el parlament de Catalunya han parlat sempre de negociar amb l'estat. Qui es nega a negociar és l'estat espanyol i com més temps passe, pitjor.
En resum: ahir vam observar allò que sembla l'inici d'un canvi de cicle. Catalunya i Espanya ja són posades en el mateix pla i la negociació entre ambdues, sense apriorismes ni condicions, és patrocinada per Europa.
És ben segur que tot això, aquest canvi, no hi seria si no hi hagués data per a la consulta. La Comissió Europea sap perfectament que el temps s'exhaureix, cosa que Espanya sembla que no capeix, o que tant li fa. I si hi ha d'haver negociació ha de ser abans del 9 de novembre. Després, especialment si guanya el sí-sí, ja no hi haurà res a negociar que no siguen les condicions de la separació. I aquest fet ens menaria a una situació que de moment Europa voldria evitar.
Segurament per això ja no parlen tant en abstracte i, per primera vegada, Europa ja no deposita la càrrega de la crisi sobre les espatlles dels catalans, sinó també sobre el govern espanyol: tots dos han de negociar i ni l'un ni l'altre no poden marcar línies vermelles.
Però tots sabem que Espanya serà incapaç de negociar res. I aquesta és la clau del moment que va començar ahir. Fa mesos que diem i repetim que l'argument fort a favor nostre és el de la democràcia, el diàleg i la moderació en les formes. I que Espanya no podrà sostenir el seu argumentari davant els altres països només a còpia de dir que la constitució no ens deixa votar. Doncs ja som ací: nou mesos abans de votar i amb la política internacional entrant per primera volta a la cuina, alarmada.
Això és un pas més. Anem bé...
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015