Espanya es fica a la cova tota sola

La posició espanyola sobre Gibraltar és simplement incomprensible. Confesse el meu desconcert. Hi ha coses evidents, és cert: Rajoy emula Franco, aquell barroer del 'si ellos tienen UNO, nosotros tenemos dos', i cerca una plaça d'Orient –aquell trist escenari madrileny de les adhesions incondicionals. Sí, sí, per tapar la corrupció; pur 'panem et circenses'. I ho fa amb l'excusa del patriotisme espanyolista més tronat, com no podia ser d'una altra manera.

Això, aquesta maniobra primària, s'entén. Però en política hem de saber valorar sempre si guanyant no hi perdem. I això, incomprensiblement per a mi, no ho valoren gens. O no sé veure gens que ho facen. Ni un indici. Cosa que, aquesta sí, em desconcerta del tot.

La situació de Gibraltar es va calfant de debò. Deixa de ser anecdòtica i esdevé un conflicte seriós. I no sé com Espanya pot pensar que això li convé. La Gran Bretanya ha fet advertències molt notables aquestes darreres hores. I Espanya contra la Gran Bretanya no hi té res a fer. Ni en el terreny polític, ni en el terreny diplomàtic ni, encara menys, en el terreny militar.

Per més que siga fàcil de pensar, em resistesc a creure que tot això és únicament fruit de la bogeria o de l'oportunisme. No pot ser que ningú a Madrid no siga conscient d'on posen els peus. On volen arribar? Parlem d'un enfrontament diplomàtic obert dins la Unió Europea, el primer de la història. Parlem del fet que un país membre de la Unió amenaça de portar a l'ONU un dels socis integrants. Parlem, poca broma, d'un enfrontament amb una potència nuclear que mai no ha dubtat a fer servir la força. I això per una població, la gibraltarenya, que ha expressat repetidament i democràtica que no vol ser espanyola. I com es pensen que guanyaran, els acorralats homes de la Moncloa? Què caram argüiran?

A nosaltres, no cal dir-ho, aquesta situació ens convé, i molt. Quan la Gran Bretanya diu a Espanya que la seua doctrina és inalterable, que l'autodeterminació és més important que no pas la unitat territorial, també envia un missatge poderós per a nosaltres. Espanya ara mateix és un país desprestigiat, enfonsat i lleig, i una actitud com aquesta no pot sinó desprestigiar-la encara més i procurar-li tot d'enemics. Ara, precisament ara, això és bo per a nosaltres. Sobretot si la Unió Europea es veu arrossegada per primera volta en la història a un conflicte entre socis. A més, com tot Europa sap, aquest esdeveniment gravíssim té com a únic objectiu tapar la corrupció.

La pregunta, tanmateix, és: com pot ser que els espanyols siguen tan i tan maldestres?

PD. Aquest editorial ha estat publicat la vesprada de dilluns 12. Poc després han començat a arribar correus i he destacat aquest, de Quim Cucurull, m'ha inquietat especialment: 

'Evidentment que busca una cortina de fum per a la corrupció i el descrèdit descontrolat i en augment a nivell intern i extern, però sobretot a nivell extern busca una justificació per poder dir: si els anglesos utilitzen la via militar per defensar la unitat del seu territori (colònies incloses), nosaltres també tenim dret a fer el mateix amb la nostra unitat territorial respecte al tema de Catalunya. Aquest és el dilema que haurà de resoldre la Unió Europea.'

Amb posterioritat he anat rebent correus molt interessants sobre el mateix tema enviats per diversos lectors. En destaque alguns, deixant els seus escrits tal i com m'han arribat. 

Sebastià Batlle: És cert el qu dieu a l'article, i crec que és molt i molt interessant i bo; però tinguem en compte el què diu el sr. Cucurull: estem supeditats a una mentalitat que només té en el cap les armes (ganivets, punyals, pistoles...) i per demostrar que són valents i forts ens poden trepitjar com vulguin, demostrant al món que són molt valents, encara que això els pugui comportar la sortida (o arraconament)  de la UE. Encara ténen la mentalitat "en España nunca pone el sol". Tot i això no vol dir que hàgim de renunciar a la nostra lluita i a la nostra identitat, molt malament si ho féssim.
Vigilem també la nostra actuació, tal com poguem actuar, això podria comportar la seva invasió.

Carles Matute: Pel que fa al comentari d’en Quim Cucurull: No penso que la cosa vagi per aquest camí, encara que son lo suficientment animals com per pensar-ho. La situació no és la mateixa, ni de bon tros. Estem comparant, per una banda, un intent d’agressió a un territori d’un estat per part d’un altre estat i, per l’altra, una part d’un estat que es vol separar sense que existeixi cap mena de provocació. A Brussel·les mai poden considerar que es tracti de situacions similars.

Alfred: Els gibraltarenys han decidit pertanyer al Regne Unit; i Escòcia, donat el cas, separar-se'n. És a dir, es respecta en ambdós casos el dret d'autodeterminació i prevaleix per sobre del de la integritat territorial, n'és previ, ja sia d'aquells territoris que decideixen romandre-hi, com d'aquells altres que opten per la secessió... La posició del Regne Unit és coherent en tot moment respectant la voluntat democràtica ja sia en un sentit (Gibraltar) o en un altre (Escòcia). És a dir, si això és el que pretèn Espanya amb "l'assumpte de Gibraltar", la postura anglesa no resulta en cap cas un argument ni molt menys una justificació per l'ús de la violència pel manteniment de la integritat territorial (cas dels catalans): si els gibraltarenys optessin democràticament per la independència o per la unió amb l'Estat espanyol, el Regne Unit ho respectaria; de fet l'acceptació del referèndum d'Escòcia n'és la demostració. La UE està més a prop de la democràtica posició anglesa que de la intransigent i esperpèntica espanyola. I el que ens importa és el reconeixement internacional...

Andreu Camps: tal vegada caldria considerar la possibilitat que Espanya no utilitzi Catalunya com a moneda d'intercanvi per a la situació que Espanya mateix genera; és a dir: que no acabi essent que La Moncloa acordi un nou status oficiós amb Downing Street sobre Gibraltar a canvi que el Regne Unit condescendeixi "activament" en la seva esfera d'influència sobre Catalunya. Vet aquí la única perspectiva que em permet entendre l'acció d'Espanya sobre Gibraltar, més enllà de la possible cortina de fum. De fet, les declaracions d'aquests dies es produeixen més a prop de l'11 de setembre que no d'alguna data rellevant en els casos de corrupció que afecten el PP. Si no és així, l'altra possibilitat que la tradicional militar espanyola podria considerar és declarar oficialment alguna mena d'estat de pre-alerta o pre-excepció al territori estatal que li permetés de suspendre algunes garanties constitucionals de manera oberta... Qualsevol de les dues opcions quadren, al meu entendre, amb la mentalitat dels qui governen i regnen. I qualsevol de les dues enfortiria una cortina de fum que provaria de dissipar qualsevol debat que no fos la seva unitat, indivisibilitat, inependència, etc.

Josep Maria Ribó: En la meva opinió, n'esteu fent un gra massa. Tant el teu editorial com el comentari del lector que dius que t'ha inquietat. El que passa a Gibraltar aquests dies és gesticulació d'agost, eclipsi de Bàrcenas, embolcall de misèries (amb l'estanquera i la gallina)... El que vulgueu, però res seriós. En un parell de setmanes ningú no es recordarà de Gibraltar. N'hi ha prou amb que es relaxin els controls a la frontera i amb que el Govern anglès demani al Govern de Gibraltar que deixin de llençar blocs de formigó al mar i la pau tornarà al penyal durant un parell d'anys.

En particular, les insinuacions que feu en l'àmbit militar les veig forassenyades. És ABSOLUTAMENT IMPOSSIBLE que el Govern espanyol faci, ni que sigui un gest, en l'àmbit militar en contra d'un soci de la UE per un roc ple de micos. I M P O S S I B L E. I molt menys ara, amb la que li està caent a les espatlles d'aquest gran imperi espanyol. Per maldestres que siguin, que en són "un rato llarg", com diem al Pirineu.

Finalment, jo no seria tan optimista en relació a que la resposta de la Gran Bretanya a l'afer de Gibraltar prefigura el seu aliniament amb Catalunya si el resultat d'una consulta aquí és favorable a la independència. Al cap i a la fi, és fàcil defensar una autodeterminació que et va de cara (com a l'estat espanyol li és fàcil estomacar-nos amb una Constitució que van redactar ells). No sé què opinaria Londres si la majoria dels gibraltarencs vulguessin ser espanyols.

En absència d'interessos específics (que podria ser el cas de Gran Bretanya davant d'una independència de Catalunya), el tradicional és que els estats siguin conservadors i donin suport als seus parells i a l'estabilitat de les fronteres. No crec que Europa es llenci a la jugular d'Espanya, fins i tot en el cas d'una consulta favorable a la independència. No ho crec. Això només passaria si el resultat de la consulta fos d'una gran contundència i, amb tots els respectes, cal un optimisme desaforat per imaginar una cosa així.

Albert Què: o poden voler els espanyols, sabent que tenen igualment perdut el conflicte sobre la sobirania de Gibraltar, reafirmar el tractat d'Utrecht i confirmar que si Gibraltar és britànic, Catalunya és espanyola?

Joan Barrera: En algun moment del dia he sentit que Argentina recolzava Espanya. Argentina? La que va privatitzar Repsol -tema del que tant poc s'ha parlat i on la claudicació espanyola ha estat evident?- ara és la aliada de Rajoy. On és la coherència? 

Espanya lamentablement no es fica a la cova. Surt de la cova i ensenya sense cap vergonya "el talante" i la forma de ser campexana. Tenen raó els que exhibeixen un toro a la seva bandera: entren a tots els draps que es belluguen.

Carles Matute: Jo també estic contemplant, atònit, el que sembla l’harakiri col·lectiu de la colla del govern del PP, i no dono crèdit al que estic veient. Tu et demanes si son tant maldestres i jo et respondria que, personalment, crec que si. Estan immersos en una situació que els hi va gran, una situació (una “embolada”) en la qual s’hi han ficat ells tot sols. La seva prepotència els ha fet creure que estaven per sobre del be i del mal i que podien fer i desfer al seu gust, fins que han arribat a un punt on ja no son capaços de tapar-se les vergonyes. En una paraula: es pensaven que els demés som idiotes i ells els més llestos de la berbena. Per que bona part del sidral que hi ha muntat ara és el resultat de la seva Espanya que “iba bien”.

 Però, ai las! el que més em preocupa és que aquell qui els hi ha destapat el merder és ni mes ni menys que l’ínclit Pedro J. Ramírez. Obeint a qui i a què? Molt em temo que darrera de tot això hi ha una figura a la qual algú, molt encertadament, va anomenar com “el siniestro hombrecillo del bigote”: l’Aznar. L’Aznar i la seva FAES. I jo dic que d’aquesta combinació no en pot sortir res de bo, si be tot apunta que, per sort, l’assumpte se’ls hi està escapant de les mans, malgrat que, ara, poden esdevenir molt perillosos ja que aquests son dels que moren matant. Aquí si que puc dir, alt i clar, que en aquest cas l’enemic del meu enemic NO és el meu amic.

 El que és sorprenent és que s’han anat a ficar amb els menys recomanable dels adversaris i, a sobre, buscant aliances amb algú que els hi té jurada: l’Argentina. No ho entenc. La única explicació és que s’han marcat un farol i els ha sortit malament, molt malament. Han quedat com uns busca-bregues davant de mig mon, tot incomplint el pacte no escrit de no buscar raons amb un altre soci de la Unió; però ho han fet. I a en Rajoy, suposo que desesperat per bastir una cortina de fum per tapar la bassa de merda en la que es troben, no li quedarà més remei que embeinar-se-la davant la presencia de la Royal Navy. Si tenien poca credibilitat, ara han acabat de perdre la que els quedava. Si, son maldestres, i segueixo demanant-me com és pot ser tant tros de quòniam.

 Però, per a tot aquell qui no se n’hagi adonat, ens ho han posat en safata de plata. Repeteixo: com es pot arribar a ser tant inepte... i tant maldestre.

Francesc Nolla:  Tot aquest afer sobre Gibraltar es centre en la sobirania. Tot l'afer català es centra en la sobirania.
Per demostrar la fermesa dels seus punts de vista, són capaços d'estrellar-se contra el mur britànic.
No recuperaran Gibraltar. Però, quedarà ben clar que faran el mateix si Catalunya prova de trencar la seva sobirania. I nosaltres, ni tenim la Navy, ni tenim bombes.
I a més, si amb Gibraltar es genera un conflicte, com anomenaries el que passaria si adoptessin la mateixa intransigència amb Catalunya, quan provessim de fer un referendum o una DUI?
Europa és molt conservadora. Tenim pocs aliats, disposats a defensar-nos. La major part d'Europa i el món buscarà calmar aquests espanyols, capaços de tot per defensar la seva sobirania. Ja va passar fa 300 anys a Utrecht...

David Vendrell: La resposta és senzilla si s'analitza bé quina és la mentalitat espanyola i quina és la britànica a l'hora d'enfocar el problema:
Mentalitat Espanyola : "cualquier país lo que quiere es mantener su integridad por encima de todo, por cojones y porqué debe ser así. Nosotros lo tenemos claro en España, faltaría más, y este valor es universal e históricamente incontestable. Por tanto, lo del referéndum escocés es una fantasmada del gobierno británico porqué en el fondo les interesa o les da igual que Escocia se separe o no, ya que es un lastre, pero no lo pueden decir. Pero en lugar de reconocerlo y pararles los pies a los escoceses, se dedican a simular que son unos demócratas y que el Estado tiene que adaptarse al pueblo y no al revés, entre otras chorradas de estadista de tres al cuarto. Seguro que con Gibraltar, que les interesa mucho, serían capaces de cualquier cosa antes que perderlo. Ya sucedió en las Malvinas. Por cierto, lo de Escocia a nosotros nos perjudica gravemente porqué no tenemos excusa con lo de Cataluña. Y nos están haciendo un daño terrible en la UE con ese tema. Nos están tocando a Cataluña aunque sea sin querer, así que vamos a tocarles Gibraltar porqué está claro que debería ser español y está claro que ahí no van a permitir ningún referéndum porqué les interesa. ¿ Que hicieron un referéndum hace unos años ?? Buah, eso estuvo manipulado, podemos tener nuestras opciones llegado el caso si se celebrase uno con auspicio internacional. Además, está tan claro que debería ser nuestro, si solo mirando el mapa ya se ve que nada encaja. ¿¿ Qué hace un trozo de tierra británica en nuestra península ?? Nada, nada, vamos a tocarles Gibraltar y ya verás como les hacemos contradecir entre lo que piensan para Escocia y lo que piensan para Gibraltar, y de paso nos congelará el daño que nos están haciendo con lo de Cataluña, que se nos acaban las excusas. Y además provocamos que la gente se centre también en temas positivos de país, no solo en los negativos que mas vale no mencionar y que la culpa es de otros. 

Mentalitat Britànica : " In the XXI century, in the most advanced countries and in the most advanced democracies, the self-determination is more important than the whole sovereignity of any country. There is not anything else to add. This position will be the only one for Scotland and also for Gibraltar, and it will be the position of the UK in front of UN, EU and of course in front of our citizens, who are fully agree with that. Any difficulty or any hesitation about can be easily solved voting in pools, if it was strictly necessary. By the way, the pools were not necessary in Hong Kong because an official treaty between two states existed already. International law and human rights must be always over the geostrategic policy in short term, our citizens are absolutely convinced about. We have a lot of difficulties to try to keep our role as a important country in the world, we face really serious difficulties in terms of economy, social policy, international affairs.... we cannot waste very much time in those silly territorial conflicts. All our citizens are comfortable to belong to our big country ?? Yes ?? End of discussion. Not ?? Are they quite excited ?? Yes ??  let's create a working comission of experts, let them vote, and now please, let's talk about other businesses because our working time is limited and all we have personal comittments after the office. "

No és ser maldestre o deixar de ser-ho. És la posició que la mentalitat de cadascú el porta a defensar. Vist amb mentalitat anglesa, evidentment són maldestres, però vist amb mentalitat espanyola no és gens maldestre, al contrari. 
És de suposar de tota manera que la mentalitat anglesa està molt més consolidada en l'àmbit internacional que l'espanyola.   

Finalment D.G. Andrew, des de Gibraltar ha respost al debat a través d'aquest apunt al seu bloc. 

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

On volen arribar? Parlem d'un enfrontament diplomàtic obert dins la Unió Europea, el primer de la història. Parlem del fet que un país membre de la Unió amenaça de portar a l'ONU un dels socis integrants.

I Espanya contra la Gran Bretanya no hi té res a fer. Ni en el terreny polític, ni en el terreny diplomàtic ni, encara menys, en el terreny militar.