Hora de negociar

La declaració de sobirania té dos objectius. El primer i principal és justificar jurídicament tot el procés posterior. És a partir de declarar que la sobirania del poble de Catalunya no té límits que es pot fer qualsevol proposta. El segon és assenyalar a la comunitat internacional que comença un procés d’autodeterminació que, com passa sempre, ningú no sap com acabarà però que tampoc no té límits. Això no ho hauríem de perdre de vista. No és pas encara la declaració d’independència.

CiU i ERC han elaborat un esborrany de declaració. És lògic i normal que ho hagen fet, atès el pacte de legislatura signat entre totes dues formacions. Més tard el van fer arribar a PSC, ICV i CUP i es filtrà a l’opinió pública, com era previsible que passàs. Però no és pas aquest, el problema. La qüestió realment essencial és aconseguir que, al parlament, la declaració siga aprovada amb els vots de CiU, ERC, ICV i CUP, i si pot ser dels socialistes i tot. I per tant toca negociar, el text filtrat o un altre de nou. 

I negociar fins on? Depèn dels partits, és clar. Però als partits no els pot passar per alt que tenen una responsabilitat contreta davant l’electorat. Tots quatre es van presentar a les eleccions després d’haver aprovat una resolució per l’autodeterminació al parlament i amb un programa electoral que inclou el dret de decidir. Per això els vam votar i en conseqüència no poden decebre’ns, no haurien de decebre’ns en un punt tan central de les eleccions. 

Així doncs, cal reclamar fermesa en la defensa del dret d’autodeterminació, però alhora capacitat de pacte. Dels qui han fet la primera versió, cal esperar-ne generositat a l’hora d’acceptar propostes dels altres; dels qui l’han d’esmenar, cal esperar-ne també generositat per a no exigir tant que el consens siga impossible. I el consens, no ens enganyem, és senzill sobre la base dels dos punts on hi ha acord: que el poble català és el subjecte de sobirania i que vol votar en referèndum sobre el seu futur. Si cal que la declaració només diga això, que així sia.

El cas del PSC és més complicat, però no és irresoluble. Navarro ha de respondre també a les dues preguntes: considera que Catalunya és subjecte de sobirania i que té el dret de decidir el seu futur? Ell diu que sí que ho creu, això, i per tant no hauria d’haver-hi entrebancs per a votar favorablement la declaració de sobirania. Sobretot perquè això no és incompatible en absolut amb el fet d’encapçalar després el no a la independència, com ha dit que ell i el PSC volen fer.

La ratlla, en aquest punt i en aquest moment precís, no és encara la independència. La ratlla ara és l’exercici o no de la democràcia, del dret de decidir. I del dret de decidir en totes dues direccions: Catalunya té el dret de decidir que vol ser independent però també el dret de decidir que vol ser espanyola. Per això, si el PSC vol liderar el no a la independència però no nega al poble català el dret de decidir jo no solament no hi veig cap problema, sinó que ho aplaudesc.

Negociar, doncs, és ara l’objectiu més important. Negociar i aconseguir una majoria sòlida que no deixe gens d’espai al dubte i glace de manera contundent aquest somriure que alguns corsaris han dibuixat massa de pressa.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Cal aconseguir un text que el signen sens dubte CiU, ERC, ICV i CUP i que si és possible incorpore també el PSC