Opinió

 

<2/169>

Vicent Partal

11.02.2010

Vint després dels vint-i-set

Avui fa vint anys que Nelson Mandela fou alliberat després de passar vint-i-set anys en les presons de l'apartheid. Quatre anys de campanya i cinc de presidència varen deixar pas a una retirada progressiva de la vida pública que té un missatge implícit ben poderós: ningú no és imprescindible. Ni ell.

Mandela és el polític amb el lideratge moral més clar del món contemporani. Hom pot dir que ho ha fet tot bé, malgrat la dificultat de la tasca que tenia al davant. Reconciliar la nació sud-africana i crear una nova identitat plural (la famosa 'nació de l'Arc de Sant Martí') era un objectiu literalment impossible. Tot l'odi que l'apartheid havia sembrat, no semblava que fóra possible d'esvair-lo, i tanmateix els sud-africans, amb Mandela al capdavant, ho varen aconseguir.

Però, quan semblava que la part més difícil ja era feta, Mandela va prendre una decisió sorprenent: no presentar-se a la reelecció que legalment podia cercar i que hauria aconseguit sense gens de dificultat a les urnes. I ho va justificar amb dos arguments. Va dir que després de tota una vida lluitant tenia el dret de descansar, cosa que ningú no s'atreviria a discutir. Però, sobretot, va dir que, si Sud-àfrica el necessitava per a prosseguir el seu camí en pau volia dir que no es trobava preparada i que el canvi no era real.

Va ser una decisió difícil, però els anys transcorreguts li han donat la raó, també en això. Sud-àfrica té dificultats, és clar, però és una democràcia consolidada i un país reconciliat amb si mateix, i aquesta era la tasca històrica que Mandela va dirigir. Però, gràcies precisament a la seua retirada a temps, ningú no pot dir que aquesta reconciliació siga, a Sud-àfrica, deguda únicament a aquest petit miracle que es diu Nelson Mandela. Amb els onze anys que han passat des que va retirar-se s'ha demostrat allò que ell volia que quedàs clar: que el canvi és profund i radical i que els nous sud-africans no necessiten miracles per a viure.

En una ocasió, per explicar el gest de la retirada, Mandela va dir que ningú no era imprescindible en un país, tret del país mateix. I aquesta és una lliçó important de generositat, d'humilitat i de saviesa. Quasi tan important com passar vint-i-set anys injustament en la presó i eixir-ne predicant la reconciliació i el tirar endavant.

Mail Obert