Opinió
-
Repsol... i la resta
Vicent Partal
29.10.2004
-
Quan els governs van contra el parlament
Vicent Partal
28.10.2004
-
Un dia normal. Normals per un dia
Vicent Partal
26.10.2004
-
Bon cop de bit!
Vicent Partal
25.10.2004
-
A Macau, tot mirant cap a Fresno
Vicent Partal
23.10.2004
-
Pressupostos
Vicent Partal
22.10.2004
-
Alerta americana
Vicent Partal
20.10.2004
-
Imatge i legitimitat de la monarquia
Vicent Partal
19.10.2004
-
La concòrdia del tripartit
Vicent Partal
16.10.2004
-
Disbauxa a Brussel·les
Vicent Partal
14.10.2004
-
Quatre gats
Vicent Partal
13.10.2004
-
José Bono ret homenatge a un nazi
Vicent Partal
12.10.2004
-
El suport de Carles d'Anglaterra al gaèlic escocès
Vicent Partal
11.10.2004
Vicent Partal
15.02.2004
La gran victòria del 15F
El 15 de febrer del 2003 no va ser un dia normal. Per primer vegada en la història no va passar un sol minut del dia sense que un grapat de persones estigueren al carrer protestant, en alguna part del planeta. I de forma organitzada. Fins i tot a la base McMurdo, de l'Antàrtida, hi va haver la primera manifestació en la història del sisè continent. D'ací a un grapat d'anys estic segur que aquest serà el dia que es marcarà com el primer gran símbol de l'emergència d'una opinió pública realment global. I globalitzada.
La magnitud de les manifestacions va ser tal, que molts varen creure que era possible aturar la invasió de l'Irac. La veritat és que no ho era perquè l'excusa era el de menys. I els arguments només emmascaraven una decisió inamovible. Al govern dels Estats Units i als seus aliats, l'opinió pública els importava poc en aquell moment. No era una qüestió de convenciments. El fill de Bush estava disposat a tirar endavant la invasió i el menys important, com s'ha demostrat de sobres, era el motiu, l'excusa. Per tant, en aquell moment els arguments, els sòlids arguments contra la invasió, ni l'afectaven ni el podien afectar. Ara ho podem certificar: tot era mentida. Les armes de destrucció massiva, nou mesos després, no apareixen enlloc. Ni apareixeran. El teòricament gran i ferotge exèrcit iraquià, que ens deien que era una amenaça per a la pau mundial tan gran com la que va representar en el seu moment Hitler, es va desfer com si fóra un sucre només en qüestió d'hores. La relació entre Ben Laden i Saddam continua sense existir. I la democràcia, en el nom de la qual s'envaïa l'Irac, no s'ha vist encara a Bagdad. Ni està previst que es puga veure, com no la veuen ni en pintura a l'Afganistan. Els iraquians, això sí, s'han lliurat de la dictadura de Saddam Hussein, però no viuen en democràcia.
Vist des d'aquest punt de vista, que no van evitar la invasió, alguns poden opinar que les manifestacions varen ser un exercici tan bell com inútil. Però en discrepe: varen servir, i de molt. Perquè varen qüestionar severament les actituds dels governs dits aliats i els han deslegitimat. Als Estats Units i a la Gran Bretanya, Bush i Blair es veuen acorralats cada dia més. Van haver d'esforçar-se molt per enganyar la població. I no varen poder evitar que les raons dels pacifistes calaren en l'opinió pública. Tant, que ara, quan la falsedat dels arguments en favor de la guerra és impossible d'amagar, la ràbia i la decepció que es van acumulant en les enquestes públiques amenaça la reelecció tant de Bush com de Blair. El cas Aznar és diferent perquè l'oposició, en general, del PSOE és tan escassa i minusvàlida que quan aquest partit vol fer oposició no li fan cas. Tot i això, res no és igual tampoc ací. I si bé el PP guanya eleccions fins ara, també cal remarcar que té militantment en contra pràcticament tothom qui no el vota. Està sol. Absolutament sol. I en aquesta soledat juga un paper important la sensibilitat ciutadana contra la guerra que es va posar en relleu radicalment el 15 de febrer.
Ací i arreu del món milions de ciutadans, sobretot milions de joves, varen descobrir ara fa un any que res del que passava els era aliè i es van interessar per la política. Un any després, encara tenen més arguments i més raons. I aquesta consciència col·lectiva global és la victòria rotunda que es va aconseguir el 15-F
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015