Opinió
-
Repsol... i la resta
Vicent Partal
29.10.2004
-
Quan els governs van contra el parlament
Vicent Partal
28.10.2004
-
Un dia normal. Normals per un dia
Vicent Partal
26.10.2004
-
Bon cop de bit!
Vicent Partal
25.10.2004
-
A Macau, tot mirant cap a Fresno
Vicent Partal
23.10.2004
-
Pressupostos
Vicent Partal
22.10.2004
-
Alerta americana
Vicent Partal
20.10.2004
-
Imatge i legitimitat de la monarquia
Vicent Partal
19.10.2004
-
La concòrdia del tripartit
Vicent Partal
16.10.2004
-
Disbauxa a Brussel·les
Vicent Partal
14.10.2004
-
Quatre gats
Vicent Partal
13.10.2004
-
José Bono ret homenatge a un nazi
Vicent Partal
12.10.2004
-
El suport de Carles d'Anglaterra al gaèlic escocès
Vicent Partal
11.10.2004
Vicent Partal
29.12.2008
Aparentar allò que no som
Ahir trenta mil espectadors anaren al Camp Nou a animar la selecció catalana, seguint una tradició que tothom ja reconeix que no té gaire futur. La selecció balear solament jugà una vegada, fa sis anys, i no se n'ha sabut res més. La valenciana fa tres anys que no ix al camp. Tot plegat fa que ens demanem si té sentit provar d'aparentar perpètuament que som una cosa que no som o si no fóra hora de deixar-se d'excuses i de proposar-nos com a objectiu concret d'obtenir allò que cal per a ser i deixar d'aparentar. És a dir, un estat.
Aparentar això que no som té sentit, si mena enlloc. Com una transició esperançadora. La selecció catalana de futbol, per exemple, va començar l'actual etapa fa onze anys jugant contra Bulgària. Aleshores ens digueren que calia lluitar per aconseguir-ne l'oficialitat, tot demostrant que la gent la volia. Hi ha molta gent que ha treballat per fer-ho possible, i molt intensament. Esportistes individuals, entitats com la Plataforma Pro-seleccions Catalanes, clubs. Al País Valencià l'ambient ha estat molt menor, però organitzacions i grups han fet també tot allò que han pogut per trencar l'apatia ambiental.
Però, al cap d'una dècada, les seleccions no solament no tenen la menor perspectiva d'arribar a jugar oficialment en un futur pròxim, sinó que l'ofensiva espanyola contrària és evident. La selecció catalana de rugbi, per exemple, ha perdut la darrera batalla jurídica amb una sentència que hauria de fer morir de vergonya qualsevol jutge. La justícia francesa, en aquest cas, no ha reconegut que Catalunya era fundadora basant-se en una decisió posterior del règim feixista de Franco. Fóra inimaginable que cap tribunal de cap país acceptara un decret de Pétain o dels ocupants nazis a l'hora de justificar una decisió contra França. Però és que hi ha una diferència que ho marca tot: nosaltres no tenim estat i ells sí. I això, tenir estat o no tenir-ne, és l'única cosa que de veritat acaba comptant. Compta tant que, fins i tot seleccions històricament indiscutides com la de Gal·les i d'Escòcia veuen amenaçat el futur per la pressió internacional que reclama una selecció de la Gran Bretanya que mai no ha existit.
En aquest context més val que siguem conscients que fins i tot els pocs triomfs que hem aconseguit semblen ara amenaçats. Catalunya té seleccions oficials competint en esports poc populars com el corfbol, el pitch and putt, el futbol australià o les curses de muntanya. Però ni així no ens deixen tranquils. Espanya aquests dies prova de trobar jugadors de corfbal únicament per poder qüestionar la presència catalana dins la federació internacional. Qüestionament que, en el cas del futbol australià, suscita fins i tot sense tenir ni practicants. Únicament l'existència internacional de la selecció valenciana de pilota (encara que a vegades haja competit com a 'Espanya') i la peculiar situació de la selecció d'hoquei, competint com a equip americà, aporten una miqueta d'esperança. Però ben poca i molt costosa.
Per això la pregunta inevitable és si no fóra molt més prudent, he dit prudent sí, de tenir un estat propi. Fa una dècada llarga que pretenem que el món ens acomode com un fenomen especial, i amb això aigualim, d'alguna manera, el debat de fons. Tot indica que avui hi ha més independentistes que mai i que al Principat fins i tot potser són majoria. Però, paradoxalment, no hi ha manera que els partits nacionals troben la manera de posar el debat cruament sobre la taula. Fóra bo que s'adonaren que la gent no vol aparentar d'una manera permanent i que la fatiga i la decepció s'acumulen a l'espera d'alguna idea concreta, d'un pla que no siga un simple càlcul electoral, un espectacle per a concretar el repartiment de quotes de poder.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015