Espanya té un problema

Ahir al Congrés espanyol no es va debatre el projecte de nou estatut basc. Ja sabíem que no era plat del gust dels nacionalistes espanyols. Però, curiosament, la manca de debat sobre el contingut de la proposta va fer que el ple d’ahir esdevingués històric. El ple d’ahir va ser un veritable ‘J'Accuse!’ a l’immobilisme nacionalista espanyol. Qualsevol observador imparcial hauria vist ahir que hi ha un problema que trenta anys de democràcia no han sabut resoldre. Això, ja ho sabíem. Però la sorpresa és, sobretot, que també hauria vist (i és això que dóna un valor extraordinari al ple d’ahir) que definits i rotunds que són els antagonismes entre ‘ells’ i ‘nosaltres’. El problema ahir no era Euskadi. El problema ahir, compartit per tots els nacionalistes de la resta de l’estat, era Espanya. Una Espanya que no sap veure’s a si mateixa sinó com a única, recelosa, autoritària i menyspreadora d’allò que ignora.

El lehendakari dels bascos va fer un discurs brillant, en què va renunciar a debatre el nou estatut. Conscient que el peix ja era venut, va preferir volar més alt i definir quina és la clau final del debat: qui és que deté la sobirania, qui és que forma la nació, qui és que té dret a decidir i a parlar de tu a tu, on hi ha la font dels drets polítics, quin és l’àmbit bàsic de decisió... La resposta del president del govern espanyol no va estar a l’alçada. Va intentar, com li agrada tant, de nedar i guardar la roba. Però és molt difícil de creure’s la seua proposta de diàleg, si es retira aquest estatut, vist que durant tres anys llargs els socialistes bascos s’han negat una vegada i una altra a dialogar. Els mateixos que han sabotat tenaçment el debat volen fer-nos creure ara que hi estan disposats i posen aquest debat com a condició prèvia? Si més no, el Partit Popular va ser tan rotund com sempre. I, sorprenentment, el primer gran aplaudiment de la vesprada va arribar quan Mariano Rajoy va afirmar que, de nació, sols hi havia l’espanyola. I punt. Afirmació que va ser rebuda amb un esclat d’aplaudiments des de les files del PP, però també des d’alguns escons del PSOE. I que va ser rebuda en silenci i amb cares llargues per la resta. Resta que, a continuació, va protagonitzar una espectacular sessió de discursos impugnadors del model d’estat que el nou estatut basc precisament vol discutir.
No es va equivocar ningú. CiU, ERC, PNB, EA, BNG i Nafarroa Bai, sense cap fissura, varen donar suport al lehendakari, prodigant frases còmplices amb el poble basc i aprofitant-ho per plantejar una vegada i una altra les reivindicacions catalanes, basques i gallegues. Espanya, aquesta Espanya que no accepta ni tan sols de negociar un projecte aprovat legalment i amb majoria absoluta per un parlament que forma part del seu propi ordenament constitucional, ha aconseguit una unanimitat que tots sabem que és insòlita perquè prové de grups tan diferents que és gairebé impossible que es posen d’acord en cap més qüestió. I es van posar d’acord tots. Tots els qui no se senten espanyols, o els qui no se senten bàsicament espanyols; o, si volem, tots els qui no són essencialment espanyols.
I al mig, el territori que alguns voldrien que no fos ni dels uns ni dels altres va reblar el clau. Els cinc diputats d’Esquerra Verda es partiren en dos blocs: els catalans per l’abstenció i els espanyols pel no. Amb recels públics de la diputada valenciana, que va dubtar fins al darrer moment i amb la contradicció que els militants bascos de la mateixa formació no sols diuen que sí, sinó que formen part del govern que promou el nou estatut. Si calia cap aclariment més concret, el va donar Esquerra Verda: els espanyols pel no, els bascos pel sí, els catalans abstenint-se i la valenciana sota pressió. Ni tan sols els aragonesos o els canaris no es van equivocar: matisaren la diferència, però votaren com a espanyols. Ah!, i els diputats bascos, catalans o gallecs integrats als grups espanyols, com sempre, es van limitar a estar-se a la penombra i a callar. Disciplinadament.
No sé si el govern de Rodríguez Zapatero és conscient d’això que ha passat i que ha provocat. Però em sembla clar que aquest rebuig implacable del diàleg marcarà un abans i un després. Potser serà un altre final d’una altra transició. Podíem haver esperat que, trenta anys després, el nacionalisme espanyol haguera après a definir-se a si mateix en termes de diàleg i a moderar el recel que al final de la dictadura tenien tots els nacionalistes. Però no sols no ho ha après, sinó que encara ha apujat més amunt el llistó de la discrepància, Ahir es van confrontar amb molta més contundència que no als anys setanta les aspiracions dels nacionalistes bascos, catalans i gallecs amb la legitimitat de la nació espanyola autonòmica administrativament, però de concepció nacional unitarista. I ací hi ha el problema. Per a Espanya el debat d’ahir és un enorme fracàs. La prova que el problema cada volta és més limitat i concret. I que es diu Espanya.


(Per cert: una altra prova interessant és que ahir ningú no va parlar d'aquesta farsa de les disset autonomies. Catalans, espere que amb valencians i illencs, bascos i gallecs. D'això es tracta).

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet