Opinió
-
El vot d'Herrera
Vicent Partal
04.11.2014
-
El GAL mediàtic
Vicent Partal
03.11.2014
-
Ja podeu anar impugnant
Vicent Partal
31.10.2014
-
Un país nou també per a ells
Vicent Partal
30.10.2014
-
El 9-N fa olor de pluja
Vicent Partal
29.10.2014
-
Procés al PP
Vicent Partal
28.10.2014
-
Quan Iceta tria Hitler
Vicent Partal
27.10.2014
-
Cent anys
Vicent Partal
24.10.2014
-
'No news, good news'
Vicent Partal
23.10.2014
-
Si no us fa res, nosaltres anem passant
Vicent Partal
22.10.2014
-
Vint mil cares
Vicent Partal
21.10.2014
-
No és qui guanya, és si guanyem
Vicent Partal
20.10.2014
-
Quaranta-vuit hores
Vicent Partal
17.10.2014
Vicent Partal
27.10.2014
Quan Iceta tria Hitler
Les declaracions de Miquel Iceta ahir a Catalunya Ràdio, identificant les eleccions plebiscitàries amb el nazisme, no són únicament lamentables: són incomprensibles. Iceta actua amb una mala fe i una demagògia que no tenen perdó. I no ho dic pel recurs tronat al nazisme. Iceta sap perfectament que el nazisme no té res a veure amb el moviment sobiranista de Catalunya. I que, si de cas, si el nazisme té a veure amb algun contendent polític avui és amb l'espanyolisme. Ho sap perfectament. El problema no és ben bé aquest. El que vull remarcar és que hi ha una cosa que converteix en repugnants les seues paraules: la manipulació que fa de la història del seu partit. Perquè el PSOE és, precisament, el protagonista essencial d'una de les eleccions plebiscitàries de més anomenada de la història política mundial.
Parle del 12 d'abril de 1931. En compliment del pacte de Sant Sebastià, les forces democràtiques van acordar de convertir les eleccions municipals d'aquell dia en un plebiscit sobre la monarquia. I això va ser impulsat fonamentalment per Manuel Azaña i pel líder socialista basc, Indalecio Prieto. Prieto mateix va idear l'eslògan que donava caràcter plebiscitari a les eleccions. Digué que en aquells comicis Espanya s'havia de pronunciar: 'amb el rei o contra el rei'. Dubte que Iceta ho puga ignorar, car és un estudiós de la política i de la història del seu partit i aquest fet no és precisament menor ni amagat: la Fundación Indalecio Prieto va publicar un llibre precisament amb aquest títol l'any 1999 i alguns discursos en què va repetir aquell lema tan celebrat són penjats a la web. Recomane al senyor Iceta que faça el favor de llegir aquest, especialment interessant per les concomitàncies evidents amb el període actual.
En aquell discurs, Indalecio Prieto diu: 'Predique la necessitat de l'agrupament de tots aquells que puguem coincidir en l'afany concret i circumstancial de posar fi al règim monàrquic.' I remarca: 'S'ha d'estar amb el rei o contra el rei. El rei ha de ser la fita que ens separe. El rei és una fita separadora entre els partidaris del règim, siguen quins siguen els seus cognoms i la seua significança, i els qui som els seus adversaris.'
I encara acaba dient: 'Enderrocarem la monarquia i quan hàgem enderrocat el règim monàrquic, quan hàgem instaurat una república, que cadascú, dins el redol amplíssim de la democràcia, propugne pel triomf dels seus ideals amb tot l'ímpetu que vulga.'
Això que Prieto defineix, substituint la paraula 'rei' per la paraula 'independència', són les plebiscitàries que ens proposen avui. I és evident, per tant, que Iceta hauria pogut trobar en el seu company socialista una inspiració nítida, no tan solament sobre tot això que passa avui a Catalunya, sinó fins i tot sobre el perquè cal fer-les i sobre el com cal fer-les. Units contra el règim, superant temporalment les diferències ideològiques i marcant una fita —en aquell cas el rei, ara la independència— que delimita qui és en un costat i qui és en l'altre. I si encara tenia cap dubte tan solament calia que miràs la portada de l'Heraldo de Madrid, aquesta, on el diari progressista de l'època afirmava amb la tipografia més gruixuda: 'En el gran plebiscit d'ahir Espanya va votar per la república.' I tothom entenia que 'el gran plebiscit' volia dir les eleccions municipals.
Amb tot, Iceta s'ha estimat més comparar-nos d'una manera confusa i barroera amb el nazisme. I per a explicar què són unes eleccions plebiscitàries ha volgut recórrer a unes que no es poden comparar, ni de lluny, amb les que van portar la república. Lamentable. Trist. Vergonyós. Intolerable.
(PD. A les vuit del vespre, vist l'enrenou, el PSC ha enviat un comunicat en què Iceta afirma, per complicar les coses encara més, que 'els exemples històrics d'eleccions plebiscitàries no són precisament feliços'. Només perquè conste: jo estic orgullós d'allò que van fer els nostres avantpassats el 12 d'abril de 1931. Ells, Iceta i aquest PSC tan estrany, ja no sé ni què en deuen pensar...)
L'opinió dels subscriptors.
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Octavi Monsonís
Què serà que no em sorprén això de l'Iceta? És un mostra fefaent de la manca de missatge polític dels socialistes catalans. Com no saben oferir alternatives a l'independentisme, es dediquen a desqualificar-lo amb una altra criminal banalització del nazisme.
Iceta pensa, il·lús, que si l'espanyolada la diu més grossa obtindrà més vots. I no s'adona que l'espanyolisme de dreta i d'esquerra ja és ocupat pel PP, Ciutadans i una part d'Iniciativa (sense comptar Podem, que no sabem quina carta jugarà).
Per a mi, el PSC és sobrer. Ja no té espai ni missatge i l'únic que li queda és una agonia més o menys llarga fins que algú decidesca tancar la paradeta. De fet, Esquerra ha anat fent darrerament un discurs més socialdemòcrata i va recollint les fugides del PSC.
Només pot subsistir un partit socialista si els quadres i els militants independentistes se n'ixen del PSC i fan un altre partit. Cosa que acabaran fent si no volen ser arrossegats al no-res, que és el lloc on els condueix el PSC.
Aquests són els que interessen. I a ells apel·le, contemplareu amb els braços plegats com s'acosta el 9 N sense dir ni mu? La vostra consciència us permetrà no fer res perquè guanye el Sí-Sí? Preferiu seguir les directrius de la direcció del partit i restar enfora de la il·lusió de milions de ciutadans per crear un estat nou més just i més català?
Vinga, bellugueu-vos, que el temps se us acaba.
Blanca Serra
Corre la veu que Iceta és un polític astut i intel·ligent; ho dubto: un polític intel·ligent no perd els estreps i el nord d'una manera tan lamentable i barroera: es veu que el nivell de nervis i desorientació política al psc ha arribat a uns límits tals que ni l'anterior Navarro i la seva comèdia amb la dama de la bufetada, poden igualar. El que ha dit Iceta és molt greu: un polític decent presentaria la dimissió immediata per la seva incapacitat per avaluar la situació del nostre país i els anhels de llibertat de la seva gent; el president Rajoy diu que ens anem cap a la època medieval i l'Iceta ve a dir que ens anem cap a l'època del feixisme totalitari; Rajoy fa riure però Iceta fa por, molta por.
Pep Agulló
Algun dia, fent ús de la nostra sobirania, potser aquesta repugnant utilització del nazisme per demonitzar la voluntat majoritària d’independència, no surtirà de franc a aquests individus que lluny de defensar el seu unionisme civilitzadament vomiten mentides en un acte de cinisme sense límits. Aquí no hi ha discurs, hi ha desesperació perquè la realitat els nega cruament els arguments, si en tenen.
Sr. Iceta, vosté que calumnia amb tanta lleugeresa, respongui de les seves responsabilitats polítiques d' un partit (PSC-PSOE) que quan diu “aquest país” sempre es refereix a Espanya, un partit que menysprea la figura del president de Catalunya fins a degradar-la per sota de la de senador espanyol, un partit que vota sempre al costat del PP a Madrid en contra dels interessos nacionals de Catalunya, un partit que impedeix l’equiparació de la llengua catalana amb l’espanyola en les institucions de l’Estat i de la Unió Europea, un partit que prohibeix la participació de les seleccions nacionals catalanes en les competicions internacionals, un partit que ha marxat del govern espanyol sense complir els seus compromisos financers amb Catalunya, un partit que ha deixat un forat de 8.400 milions d’euros en els comptes públics de la Generalitat, un partit que s’ha negat a retornar a Catalunya el patrimoni documental que li fou robat pel franquisme i que es troba emmagatzemat a Salamanca, un partit que afavoreix la persistent espoliació de Catalunya xifrada en 16.000 milions d’euros anuals. Etc, etc.
Josep Guimerà
Recomanaria als assessors del Sr. Iceta que controlin la incontinència del seu líder car, pel que sembla, per ell mateix no sap trobar els límits exigibles a una persona psicològicament equilibrada.
Josep Usó
Quan un individu amb un càrrec com el que ara mateix té el senyor Iceta es permet comparar la situació de Catalunya amb el nazisme només demostra dues coses: Una mala fe fora de mida. Una ignorància absoluta.
Segurament ell sap què fou realment, el règim nazi. I també que els europeus ja n'estan fins el capdamunt de comparacions de quasi qualsevol cosa amb el nazisme. Només cal recordar la resposta que va rebre la eurodiputada d'UPyD quan va comparar la Catalunya actual amb el règim nazi. Des de la CDU li van dir: "Qualsevol polític alemany que digués això, hauria de dimitir immediatament".
Només el puc entendre el senyor Iceta , que no comprendre'l, des de la més absoluta desesperació. Ni té partit, ni futur, ni formes ni edat per anar a buscar-se feina. Duu massa anys vivint d'un partit i d'un sistema que ja és el passat. Però ell es va voler posar on és.
Ara, si li queda una engruna de decència, que demane perdó i que se'n vaja a sa casa. Per sempre.
Ramon Perera
La condemna que l'editorial fa d'Iceta em sembla contundent i plenament justificada, m'hi afegeixo sense dubtar-ho.
Se suposava que Iceta havia d'intentar rescatar el PSC del mal camí al que l'havia portat Navarro. Sembla que més aviat està fent el que pot per acabar d'enfonsar-lo. La sensació personal que tinc és que si no fos per accions com aquesta, ni m'enrecordaria de l'existència d'aquest partit.
M'he assabentat per l'editorial d'aspectes del Pacte de Sant Sebastià que ignorava i puc dir que encara em sento més orgullós que el meu pare fou una de les persones que hi va votar per poder fer fora la monarquia.
Josep Almar
Iceta, un convençut de que les paraules es poden tergiversar a conveniència i si t'equivoques, només falta que els hi diguis rucs als que no t'han entès.
Ignorant a conveniència, manipulador i dolent ja està quasi al nivell d'altres ignorants polítics. Ja sabeu, Espanya 3000 anys d'història, unitat de destí, 'una grande y libre'.
I el President dient que tornarem a les cavernes. Ni parlar-ne perquè n'hi ha massa que mai n'han sortit. Prefereixo vagar per l'espai infinit.
Jaume Bonet
Al final els del no aniran a votar, trobaran la manera de fer-ho fer als seus, la FES ja ho insinua. I amb la pregunta de marres, amb la possibilitat del si/no pels indecisos, i amb les enquestes del CEO a la mà, tot i que és segur que el no no guanyarà també és molt poc probable que el doble Sí tengui més de la meitat dels vots emesos. Perdre el temps amb altres discusions ara és fer el joc a l'adversari. Totes les messions s'han de posar a convèncer la gent de que cal votar Sí/Sí i no perdre el temps fent volar coloms de llistes unitàries o no unitàries. Si no encara guanyarà la tercera via d'en Duran, tot i ser allò que té més pocs vots.
Joan Josep Aguilera
Estic molt orgullós de pertanyer a la comunitat Vilaweb pel gran nivell de les editorials.
La d'avui és excel·lent, m'ha alleujat de l'indignació que produeixen aquests personatges (socialistes?) tant d'aquí com d'allà quan ens escupen amb aquesta fatxenderia.
Al cap i a la fi es retraten ells sols i donen raó a tots els que, tjps de tanta mentida interessada i traïció, els han abandonat.
Jaume M.
El comentari del senyor Iceta es fastigós. Senzillament perquè,a més de ser fals, fica al PSOE català a les cavernes del espanyolisme més tronat, rònec i agressiu que tenen.
Si, com be diu en Vicent, sap es el que es diu i 'hi toca', es que ja no els hi queda cap altre recurs. No hi ha discurs del no raonable, no hi troben llocs de debat on guanyar la partida. Recurs final, empastifar, cridar, menystenir.
Si el PSOE decideix, finalment, competir a l'espai de C's i PP dintre del Parlament, sense equidistàncies es que, primer, Artur Mas li ha tancat la porta (no vull imaginar al president electe pactant legislatura després d'això), i segon, es que la base electoral ja es estreta i cal fer urpades i mossegades per tenir-la contenta.
Entre edat mitjana, nazisme, espai sideral, ciència ficció, etc., potser que es posin d'acord i ens diguin on anirem a parar, es per preparar las maletes i saber que hi poso per el viatge i el destí. Potser cal renovar l'armari.
No n'espereu gaire d'aquesta gent. El socialisme catalanista que va estructurar el país es un lleu record i una melangia per a nostàlgics (com el PSUC d'abans de Paco Frutos, cal dir també).
Nosaltres anem passant, que es fa tard i (potser) vol ploure. El 9N se'ns ha girat feina, no la que voldríem, però també la farem.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015