El paper dels socialistes

No parle del paper del PSC. Parle del paper dels socialistes en el procés d'independència de Catalunya. I ho faig per dir que és fonamental, perquè no podem construir una coalició victoriosa sense la presència del que ha estat un dels partits clau d'aquest país, sense la seua gent i la seua manera d'entendre el catalanisme. I ho faig també per dir que podem estar tranquils. Les sigles, la màquina, ens va contra perquè uns quants les han segrestades. Però cada dia són més i més visibles els socialistes, amb carnet o sense, que fan creu i ratlla amb el discurs oficialista i es posen al costat de la majoria. Allà on sempre havien intentat ser.

Ara fa un any vaig fer un editorial en què afirmava que el PSC no ho sabia encara, però s'anava tornant independentista. Hi deia, fent referència a la votació en què havien votat diferent que el PSOE al parlament espanyol: 'L'esquerda inevitablement serà cada dia més ampla, exactament igual que ha passat des de fa anys en el conjunt de la societat. Facen què facen i diguen què diguen, l'esquerda esdevindrà més gran perquè el paradigma ha canviat. Quan deixes de pensar en l'altre i comences a pensar en tu mateix, l'alliberament és immediat. I costa molt de tornar a ser com abans.'

És evident, vist en la perspectiva de l'any passat, que em vaig equivocar pel que fa a les sigles. No vaig calcular fins a quin punt el PSC és un partit afeixugat per una democràcia interna tan escassa i prefabricada que és possible que una minoria hi controle el patrimoni de tots i en tinga l'usdefruit. Però, vist en la perspectiva de l'any passat, crec que ningú no em discutirà que efectivament els socialistes --no pas les sigles sinó la gent-- es van tornant independentistes, si no ho són ja.

Ho veiem als pobles on els seus regidors, sense fissures, voten sistemàticament en favor del referèndum i contra les ordres de Pere Navarro. Ho veiem en la presa de posició pública de grans noms del partit dels socialistes que troben la manera de posar el seu capital polític al servei del procés. Des de Quim Nadal o Manuel Royes, que presideixen entitats locals, fins a Ernest Maragall, que encapçala un partit nou, una mena de refugi des d'on es puga tornar a construir la socialdemocràcia catalana. Ho veiem en l'expressió intel·lectual de bona part dels creadors d'opinió socialistes, dels analistes, dels estrategs que no amaguen gens ni mica quina és la direcció que ha pres el país.

Ahir José Antonio Donaire, una de les veus més interessants del socialisme de la darrera dècada, va publicar al seu bloc una anàlisi brillant sobre les raons per les quals la independència de Catalunya serà una realitat. Una explicació que us recomane vivament. Ell personalment no es defineix, però l'anàlisi no permet pas de dubtar gaire sobre quin és el futur del país i, per tant, sobre com hauria de veure'l un partit amb voluntat majoritària i respecte a l'expressió social. 

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Les sigles ens van contra perquè uns quants les han segrestades. Però cada dia són més els socialistes que es posen al costat de la majoria.