La Catalunya ucraïnesa: un perill

José Zaragoza, reconvertit ara en escuder de Rubalcaba, va per Madrid dient que potser sí que els catalans ens farem independents, però que no cal patir, que serà una independència a la ucraïnesa. Ucraïna, ja ho sabeu, és un país formalment independent, però absolutament russificat, no tan sols en termes lingüístics, sinó, cosa pitjor, en termes mentals, quotidians. I com més va, més.

La Catalunya ucraïnesa és una possibilitat real; no se la inventa pas Zaragoza. Perquè la independència pot ser un tombant que ens aparte per sempre més de la inèrcia de fer les coses a l’espanyola, o no ser-ho. Dependrà, en definitiva, de les decisions que prenguem com a societat i, molt especialment, de les que prenguem els tres primers anys o cinc.

Ahir Oriol Junqueras va publicar un article a El Periódico en què afirmava rotundament que en la Catalunya independent el castellà seria llengua oficial. No deia que, en opinió seua, hauria de ser-ho, sinó que proclamava, atorgant-se una sorprenent autoritat constitucional, que ‘a propòsit de llengües, deixem-ho clar d'entrada, a la Catalunya independent el català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de tots. Però el castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte.’

Home, jo, per exemple, els tinc tots, els dubtes!

En primer lloc, perquè no sé en què es basa Junqueras per dir això. Posats a no saber, no sé ni tan sols si Esquerra Republicana accepta que el castellà siga oficial a la repúblicana catalana o si això és una posició personal del seu dirigent.

Tampoc no veig a què treu cap proposar ara aquest debat, i encara menys, en uns termes com aquests. El 25 de novembre es faran unes eleccions al parlament, no pas les eleccions constituents ni, encara menys, el referèndum d’independència. Creu l’Oriol Junqueras que ara és un moment ideal per a debatre això d’aquesta manera abrupta i sembrant la divisió entre els independentistes?

Perquè, a mi, si més no, em tindrà radicalment i públicament en contra. Jo no estic d’acord que el castellà siga idioma oficial a la república catalana. Simplement perquè crec que l’oficialitat del castellà és una condemna a mort del català --o és que no n'hem tingut prou amb els trenta anys llargs de cooficialitat a Espanya per a entendre on ens porta aquesta situació?

Però permeteu-me que abandone el marc de la llengua per exposar les dues raons que, a mi, realment em preocupen de l’actitud expressada pel dirigent d’Esquerra.

Vaig contra la proposta de Junqueras perquè jo vull un canvi de règim, no un canvi de rètols. Si la independència no és capaç de tocar les arrels profundes de la nostra prostració i de somoure-les, a mi, no em serveix. Jo no vull aquesta Catalunya autònoma que tinc ara, amb tots els seus enormes defectes, només pintada de nom i prou. Vull una altra cosa, vull un país millor i deslliurat dels peatges i dels vicis d'aquests darrers trenta anys. Vull acabar d'una vegada la transició, no pas consolidar-la, i això no es pot fer sense atacar els tòtems del post-franquisme, com aquest de la cooficialitat.

I en segon lloc, perquè no vull que uns pocs continuen decidint per mi. No sé què pensa la resta de la gent que es va manifestar l’11 de setembre, però jo no vaig eixir al carrer perquè ara m'enfloquen ‘fareu el que nosaltres direm’. I encara menys per acceptar impotent això, que ja m’he sentit a dir com a presumpte argument, que, com que sóc independentista de tota la vida, no m’atreviré a posar-me contra la seua proposta d’independència.

Al final, això és evident i indiscutible, la independència tindrà la forma i els continguts que decidirà el poble i tots ho acceptarem. És més que probable, doncs, que la independència no serà ben bé allò que havíem somniat alguna vegada que podia ser. Per tant, cal assumir amb respecte democràtic que, si el poble ho vol així podria passar això que Junqueras dibuixa. Però assumir-ho no vol dir renunciar al combat. I jo, ni que estiga sol, lluitaré perquè no passe això que Junqueras vol, amb la mateixa persistència amb què he lluitat durant dècades perquè arribe el moment que ara vivim. I ho faré perquè la de la llengua és una de les ratlles vermelles que separa radicalment el país millor que sempre he volgut construir de la hipòtesi d’una Catalunya ucraïnesa.

PS. I perquè ningú no es pense que defuig el debat. Per mi, el català ha de ser l’única llengua oficial al Principat, excepte a la Vall d’Aran, on l’occità ha de ser l’única llengua oficial. Com passa ara mateix a Andorra on els catalanoparlants som minoria, però on ningú no proposa cap més model lingüístic que l’oficialitat plena de la llengua pròpia. Arribat el cas, estaria obert a discutir que pogués haver-hi un període de temps en què s’aplicassen mesures especials per a les altres llengües en algunes zones determinades del país --però mai únicament per al castellà, ni per sempre, ni pertot.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La de la llengua és una de les ratlles vermelles que separa radicalment el país millor que sempre he volgut construir de la hipòtesi d’una Catalunya ucraïnesa.