Toc d'atenció per les seleccions

Ahir, al Camp Nou, la selecció va jugar davant unes 30.000 persones, que no eren ni la meitat de les que es van reunir ara fa tot just un any, que queda lluny de les millors convocatòries i que comença a acostar-se als 10.000 habituals que van a veure, anit també, la selecció valenciana a Mestalla. Feia fred i el rival no era especialment atractiu, és cert. Però la sensació que teníem molts al camp era de punxada, i crec que no s'hi val, a dissimular-ho. Més aviat seria interessant de saber-ne el perquè, de manera que servís d'estímul. Personalment, crec que no es pot demanar a la gent que ompli el Camp Nou cada any, si no s'aconsegueix cap victòria real en el terreny de les seleccions. I els fets al voltant de l'hoquei comencen a passar factura en forma de desencant.

La selecció juga des del 1997 el partit de Nadal. També ha jugat dos partits d'estiu. L'interès per aquests partits ha anat creixent amb els passos fets per algunes federacions per a ser presents a l'escena internacional. Ningú no ha cregut mai que fóra una tasca fàcil. Això és obvi. Però també ho és que el país ha demostrat repetidament que vol seleccions competint al màxim nivell. Ho ha fet omplint una vegada i una altra el Camp Nou, malgrat la inclemència del calendari, i ho va fer presentant al Parlament de Catalunya 520.000 signatures en favor del reconeixement internacional de les seleccions. Però Fresno i Roma, en el cas de la selecció d'hoquei, han tornat fer-nos veure on som. Som, de ple, en el món de la política. I som, de ple, en les mans del govern espanyol, que ha fet mans i mànigues per evitar aquest reconeixement. La gent del carrer crec que ha entès que poca cosa més podia fer. La pilota és a les mans del govern i de la classe política. I ací és on la decepció comença a créixer. Ahir al Camp Nou hi havia el president del Parlament. El conseller primer i el secretari general de l'Esport s'han implicat clarament en el procés d'aconseguir la participació de les seleccions catalanes a nivell internacional. Però hi ha ningú més? On era ahir el president Maragall? A Macau bé que va ser-hi, a la roda d'Artur Mas. Però després han estat militants del PSOE els qui han tancat la porta, fins i tot amb maniobres brutes, a la selecció d'hoquei. No hauria d'haver vingut ahir, precisament per això?

El nou estatut dirà (esperem-ho) que el Principat és una nació. Correcte. I això serà segurament molt important per a debatre amb algunes federacions internacionals que parlen encara avui de 'equips nacionals'. D'acord. És una via lenta i llarga. Sens dubte. Però no tinc la impressió, ni amb això, que per als nostres polítics siga essencial i imprescindible de lluitar pel reconeixement de les seleccions. Per a dir-ho ràpid: és evident que Zapatero no pagarà cap factura, ni una, pel comportament de la seua diplomàcia a l'assemblea de la FIRS de Roma. Oi que ens entenem? Doncs, si les coses han de continuar així, que algú comence a repensar què en farem, del 'tradicional' partit de Nadal.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet