La perplexitat de l'esquerra espanyola

La manifestació de dissabte a Madrid contra la LOE i la pressió que el PP aplica al govern Zapatero fa que una part important de l'esquerra espanyola es manifeste desconcertada pel fet que els senyals que indiquen una recuperació de vot del PP puguen acabar concretant-se. El PP, certament, ha trobat per on fer forat: nacionalisme espanyol de pancarta cada dissabte i insult permanent al dial i a la web. Contra aquest esquema l'esquerra espanyola solament sap posar-se nerviosa. Segurament perquè el problema que té és que no ha sabut crear una cultura clarament diferent de la de la dreta.

Dissabte tots teníem la sensació que la LOE era l'excusa. Una bona excusa, però res més. Els manifestants hi podien haver anat, perfectament, per qualsevol altra raó i l'escenografia hauria estat la mateixa: les mateixes banderes, els mateixos crits o semblants, odis concomitants. L'allau de banderes monàrquiques espanyoles era cridaner d'allò més. I significatiu d'allò més.
Han passat trenta anys de la restauració borbònica dissenyada per Franco i la dreta ja sap què vol. Vol les mateixes coses de sempre. Una idea d'Espanya tancada, rígida, intolerant, crispada, a la contra. Si durant els vuitanta es va sentir despistada i. els noranta. es va començar a rearmar ideològicament, en aquesta dècada ja no deixa espai al dubte: no crida els tancs segurament perquè fins i tot ella sap que no pot ser. I accepta les autonomies, fins ara, bàsicament perquè ha aconseguit d'entendre que la majoria són simples tràmits burocràtics per a diluir els problemes nacionals reals. I en treu profit. Però, culturalment, els manifestants de dissabte, quant al concepte de país on viuen, no són gens lluny de Franco. És lògic, però també descoratjador.
Ara, la qüestió és: pot ser normal que la dreta siga allà d'on ve, però on és l'esquerra? Si la dreta es porta l'aigua a un molí reconegut, i sap de quin riu traure'n fàcilment, què fa l'esquerra per eixugar aquest riu? Què ha fet fins ara? No se n'adona ara, que veu les dents del llop, que s'ha equivocat tots aquests anys fent servilisme ideològic i cultural de la dreta nacionalista espanyola?
Zapatero creu en un altre model d'Espanya. És possible. Sóc dels qui en desconfien encara, però molts lectors m'ho han retret quan ho he dit en uns altres 'mails oberts'. D'acord: Zapatero és la cosa més avançada quant a una altra idea d'Espanya que s'hagi vist mai al PSOE. En això anem d'acord. Però, i si ha arribat tard? El PSOE aquests trenta anys ha tingut una oportunitat històrica de crear un altre model d'Espanya. Ho ha fet administrativament, però no ho ha fet ni ho ha volgut fer culturalment, ni política. No dic el PSC, ni els altres voluntarismes, dic el PSOE. El substrat cavernícola creat pel franquisme, era possible de canviar-lo, com s'ha demostrat en tantes coses. Però Espanya, l'espanyolisme vaja, ha estat intocable. Si anem d'acord que Zapatero és qui més ho ha intentat fins ara, vol dir que fins fa un any i poc els seus havien fet poca cosa. És cert que la COPE és intolerable. Però, si té l'efecte que té, és també pel desconeixement de la realitat dels nostres països que impera a Espanya. I d'això, no en té la culpa Losantos o Pedro J. L'esquerra espanyola no ha volgut explicar mai la realitat plural de l'estat més enllà de la frase de rigor. No ha invertit milions a normalitzar la normalitat que vivim ací i que no es veu allí. I ara en paga les conseqüències. Per això dic que Zapatero fa tard. I no és culpa d'ell.
L'esquerra espanyola fa vint anys que va perduda, intentant de trobar un model de referència que l'aparte del franquisme latent que el nacionalisme espanyol representa. Ni el troba ni el trobarà mentre no s'adone que l'Espanya Una sempre porta al camp de la dreta. Sempre juga en favor de la dreta. No el trobarà, doncs, mentre no construesca un discurs respectuós de les altres nacions de l'estat, assumint la normalitat plurilingüe i plurinacional en la qual vivim milions de persones. En definitiva, l'esquerra espanyola o entén que el seu enemic és el nacionalisme espanyol reaccionari i, per anar-hi contra, s'alia sense recels amb els nacionalismes perifèrics que són sempre factor de progrés, o serà presonera permanent del 'caudillo' de torn. Tant si és militar com radiofònic.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet