Com callen els socialistes!

El Partit Socialista calla amb un silenci ben espès en relació amb l'afer 'Ciutat morta'. Miquel Iceta s'ha limitat a dir que li semblaria raonable que es reobrís el cas, en vista de l'escàndol organitzat. Poca cosa tenint en compte la responsabilitat política dels socialistes en aquest cas. Els veritables responsables, els directes, callen. No he sentit dir res ni a Joan Clos ni a Jordi Hereu, els dos responsables polítics de la guàrdia urbana durant el 4-F. Ni he sentit dir res tampoc, és clar, als responsables policíacs de l'època, tret de la maldestra reacció de Víctor Gibanel, causant de la censura del film.

El cas de Gibanel és especialment interessant. Clos és a Nairobi convertit en vice-secretari general de l'ONU. Hereu s'ha retirat a la vida privada. Xavier Vilaró, aleshores cap de la guàrdia urbana, sembla que ara és el cap de seguretat del Museu Picasso. Tots, per tant, d'alguna manera s'han apartat del focus públic. Però no és el cas de Gibanel, que fa un any que va passar de la guàrdia urbana de Barcelona a dirigir la policia local de Gavà. Això fou després de la famosa escena censurada. I aquesta recol·locació mereixeria un estudi acurat. Per quin motiu anà a parar a Gavà? Que l'unia al municipi? I sobretot: que Gavà siga governat avui pel PSC i ICV hi té res a veure, amb el trasllat?

Els socialistes no travessen un bon moment, cert. Aquest partit ha comès una enorme quantitat d'errors i probablement viu les hores més baixes de la seua història. Però la responsabilitat pel que van ser en el passat no se la poden llevar de damunt amb silencis calculats. 

Sobretot perquè no parlem tan sols del passat. El cas 4-F és paradigmàtic d'una manera de fer que el socialisme barceloní practicava de manera desimbolta i que, crec, va ser la base del seu enfonsament. El PSC es va enfonsar per la prepotència amb què tractaven els ciutadans, perquè es va fer evident que es pensaven que tenien un poder sense límits i que no havien de retre comptes de res. I pel menyspreu, i la persecució, de qualsevol veu crítica que els plantàs cara. També es van enfonsar per la qüestió nacional i la posició cada volta més espanyolista, és clar. Però això va arribar al final, quan moltíssima gent ja els havia abandonats, de farta que n'estava.

Ara callen, supose que esperant que tard o d'hora amaine aquesta tronada de la 'Ciutat morta'. Però haurien de saber que el silenci no els servirà de gaire. Perquè el passat els persegueix i els acorrala. I els perseguirà i els acorralarà encara més si no saben --com efectivament no saben-- renovellar-se, canviar de soca-rel, a partir de la crítica d'allò que han estat i de tot allò que han fet. La prova que no saben reinventar-se? Què us sembla que el partit use, el 2014!, una de les poques institucions que encara controla, l'Ajuntament de Gavà, per a 'recuperar' un inspector de policia desprestigiat i acorralat que ja no té lloc a Barcelona?

L'opinió dels subscriptors. 

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Pep Agulló

El passat els persegueix. Però és un passat històric. De fet el canvi històric del socialisme català és va congriar en la llarga nit del franquisme amb la missió principal de desactivar el catalanisme polític. Resulta significatiu l’espectacular fenomen d’hegemonització del PSC en les immediates eleccions després de la dictadura. El ranci missatge nacionalista espanyol disfressat de cosmopolitisme progresista anava destinat a preservar als immigrants de la seva integració a Catalunya. Era el seu ghetto d’on asseguraven els seu electorat. Així d’aquest nucli dur de contenció del catalanisme polític juntament amb el PP és d’on han sortit aquests personatges obscurs i mediocres, els Clos, els Hereus, els Vilaros, que teixien complicitats amb elements franquistes de l'Estat, molts provinents de l’exercit, ocupant càrrecs dins els cossos de seguretat a Catalunya. Els dirigents del PSC els cobrien les espatlles. Per això ara callen i s’amaguen. Les conseqüències han estat nefastes. La guàrdia urbana n’és un exemple d’opacitat, de arbitrarietats, de prepotència, d’abusos i tortures... que surten a la llum, més tard o més d’hora, com el cas del 4-F. En una Catalunya independent això no pot quedar impune.

Josep Jallé

M’agrada, benvolgut director, aquesta manera tan acurada, tendra, sensible, d’esposar com ha treballat, treballa i treballarà - sens dubte i malgrat la justícia - el personal del clavegueram de l’Estat. Els uns, d’ara, i els altres, d’abans. Tenim tantes notícies acumulades cada dia que les nostres memòries fan ressets diaris per a seguir xuclant al dia següent. Però el 4F és una coseta front a GAL i tantes històries, sempre fosques, d’aquesta anomenada transició. Si, possiblement, transició del tardo franquisme al pre franquisme, car la democràcia, entesa com a expressió voluntària dels ciutadans vers cada assumpte d’interès general, encara no sabem com és. Només cal recordar l’epopeia del 9N.

No diuen ells mateixos que qui calla atorga?. Doncs això: estan callats com a putes (amb perdó per la grolleria i un xic de manca de respecte per aquest col·lectiu tant menystingut i covat, però tant bàsic per als nostres instints).

Ramon Torramilans

Hi ha coses que no passen per casualitat. Ara caldria crear una Comisio al Parlament per analitzar a fons tots els escàndols de maltractaments de les policies (grisos, guàrdia civil, locals, mossos) i tots els falsos testimonis fets als judicis a Catalunya, amb vigència de la Constitucion.
I una altra que es dediqui a pentinat gats. I anem avançant!

Pere Pi

Està clar que el PSC es va equivocar al decantar-se cap Espanya en lloc de cap a Catalunya, jo em pregunto, a canvi de que, hi ha alguna subvenció, alguns diners pel mig??? Doncs avui, el socialistes que conec son més independentistes que espanyolistes...Crec, estic segur que si se haguessin decantat pel independentisme, avui a Catalunya serien quelcom més que residuals...

Josep Usó

Diu la dita que "el qui calla, atorga". I en aquest cas és especialment greu perquè el documental Ciutat Morta, d'una manera diàfana, deixa retratada l'actuació de tots els estaments que intervenen en aquell desgraciat assumpte. No podran evitar enfrontar-se amb unes responsabilitats que és segur que tenen, perquè ells eren l'autoritat, en aquell moment. Fins i tot, i per a més vergonya, l'ex-alcalde Clos és metge de formació. I ja, el fet que a Gibanel l'amaguen a Gavà, clama al Cel. Cal esmentar les poques llums que deu tindre el personatge, perquè insistir en que es censurés el fragment on apareixia ell, és anar del cert a fer d'aquells cinc minuts un video viral. Què deu pensar, ara, com a policia municipal de Gavà? Perquè és segur que allà també l'ha vist tothom. 
I aquesta gent encara volen vindre a fer creure que son uns salvapàtries. Vergonya, cavallers, vergonya.

Josep Blesa

Sempre he estat un fan entusiasta del Partit Socialista Español. Des de l’inici d’aquesta transvestida dictadura que sofrim vaig lloar-li el profund sentit d’estat que posseïen els seus membres. Aquell descavalcament del president Josep-Lluís Albinyana des de Madriz a l’uníson entre Abril-Martorell i Guerra avisant-nos de que “después del nacionalismo catalán, el más peligroso es el valenciano”. La consciència de que si no s’és estat –espaÑol-, no s’és res. Per això l’arraconament d’indesitjables individus com Alfons Llorenç, Alfons Cucó, Joan-Francesc Mira, Eliseu Climent, Solà Palerm, Josep Lozano, Josep Piera, Manolo Girona, Gonçal Castelló, Honori Garcia, Vicent Franch, Rafa Xambó, J.J. Pérez-Benlloch, Toni Mestre, Frederic Martí, Gustau Muñoz, J.J. Gregori, Toni Mollà, Manolo-Salvador Jardí, Rafa Cerveró, J.L. Blasco Estellés, J.M. Felip, etc. a llocs d’intendència i el consegüent enarborament de gents com cal del tall d’Amadeu Fabregat, Josep Gandia, Rafa Blasco Castanys, Lloret Llorens, Vicent Vercher , Ernest Nabàs, Fenollosa, Joan Calabuig, Ángel Luna, Tirado, Guardiola, Orengo, Cristina Moreno, Ninet, etc...que de seguida trobarien tebiors en un Ricard Pérez Casado, batle de València, per a “dimitir-lo” des de la poltrona centrada i valenta d’un Juan Lerma. El millor president de la GV nascut al Cabanyal. Fa goig veure parlar-se a l’Ernest Nabàs i al Vicent Vercher al Fb en español i aplaudint amb les orelles qualsevol iniciativa del carrer Ferraz. El bon sentit d’estat –español- que ens fa tindre eixa enorme corporació de radiodifusió que fou RTVV, senyera de periodisme honest arreu dels Països Catalans. Que mai no censurà cap paraula o mot de l’idioma. Que mai no perseguí artistes com Ovidi, ni Raimon, Paco Muñoz, Lluís-Miquel Campos, Carraixet, Pluja Teatre, Alimara, S. Mercado, etc. Partit amb sentit d’estat internacional amb l’entrevista sobre l’OTAN d’Eduardo Sotillos (socialista com cal i amic de M.C. Reyna -Las Provincias)  per Toni Mestre al “De dalt a baix” i la supressió immediata del programa i la postergació del locutor-director a llegir “en off” RNE-VLC, i en castellà obligatòriament, les “cortinetes” de canvi d’hora com a única intervenció. Quins temps més bonics aquells, en què les Conselleries socialistes de la G.V. anomenaven el setmanari El Temps, el “Mal Oratge”. Quins temps aquells en què Juan Guerra, no el cantant, trincava pela a Andalusia com si fóra el germaníssim o el gendríssim de F. Franco Bahamonde. Què bonics aquells anys on la policia a les sis de la matinada en eixir a treballar el meu amic Simó Aguilar i Castelló, és arrestat acusant-lo de pertànyer a TLL, quan era un explosiu faller independentista i tindre’l 2 dies incomunicat fins que anà a treure’l de presó Paco Burguera. Quin gran sentit de la “unidad nacional” no demostren la creació d’infraestructures imprescindibles en una dictadura com són les judicials de la “Garçonada-1991” i la policial dels GAL !. Què no lloarem de la compra de voluntats “izquierdosas” com la del militant d’EUPV, Ricardo Peralta, per part de la vice-presidenta M. Teresa Fernández de la Vega, com a delegat del govern al País Valencià, “cardà” els manifestants en defensa d’El CABANYAL, amb la mateixa contundència que la seua successora, na Paula Sánchez de León Guardiola, estomacaria la “primavera Valenciana” del IE Lluís Vives uns anys després. Un gran “no-partido”. Vive Diós !         

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Supose que esperen que tard o d'hora amaine aquesta tronada de la 'Ciutat Morta'.

El PSC es va enfonsar per la prepotència amb què tractaven els ciutadans, perquè es va fer evident que es pensaven que tenien un poder sense límits.