Per l’Europa de la tolerància

A París ahir hi hagué dotze morts, assassinats per un escamot gihadista, amb una actuació estranyament professional. Van morir-hi periodistes, dibuixants i policies, entre els quals alguns dels membres més brillants i inconformistes de la redacció de Charlie Hebdo, i dos policies. De les víctimes, un dels humoristes (Mustafà Ourrad) i un dels dos policies (se sap que li deien Ahmed) eren també musulmans. Practicaven, doncs, la mateixa fe en nom de la qual els assassins no tan sols han llevat la vida de gent innocent, sinó que potser han dinamitat per molts decennis la convivència a l'estat francès, qui sap si a Europa.

No hi ha cap excusa que puga justificar l'atemptat d'ahir. Ni tan sols la referència certa al sofriment que occident infligeix a molts països musulmans. Res no val per a explicar un crim que fa mal a tothom, però molt especialment als periodistes. Per això la nostra solidaritat, la de VilaWeb, és explícita i rotunda amb els companys de Charlie i les seues famílies. D'alguna manera, avui tots som Charlie.

Ara, la reacció adolorida per això que ha passat no ens pot fer perdre de vista els perills que ens sotgen. A l'estat francès d'avui el Front Nacional pot esdevenir el partit guanyador de qualsevol elecció i és indiscutible que l'atemptat els aplana el camí. Al sud també hi ha hagut polítics indecents, com el batlle de Badalona, que han maldat per somoure la justificada emoció derivada dels fets amb la intenció de portar l'aigua al seu molí.

I, en vista d'això, amb contundència, cal dir que una Europa on la llibertat de culte, qualsevol, fos amenaçada, on la llibertat d'expressió fos amenaçada, on les llibertats públiques fossen restringides per la por de l'altre, seria una Europa indigna del seu passat. Indigna de l'esforç de tanta i tanta gent per a crear una societat on la religió siga un afer privat, sempre respectable, i on ningú no haja d'explicar en què creu i ni tan sols si creu en res. 

En dies tan durs com aquests és quan cal reivindicar més que mai l'Europa de la tolerància. 

L'opinió dels subscriptors. 

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Andreu Camps

De fa desenes d'anys que segueixo Charlie Hébdo. Un tros de la meva llibertat ha estat assassinada aquest matí, a París, la meva ciutat d'adolescència.

El tros de llibertat assassinada no és un tros més important que quan mor mainada a mans de soldats israelians, ni és massa diferent a quan la mateixa França ha perseguit els nens i nenes i mestres que parlaven en bretó, basc, cors, occità o català. Tampoc no s'allunya, aquest assassinat, del què fa el règim sirià a Síria, ni d'això que ha fet Rússia a Ucraïna, o a Txetxènia. Els morts fets per Pinochet a Xile i els que s'amunteguen de fa 75 anys a les cunetes del Pallars i el Matarranya tampoc no són molt diferents d'aquests amics morts avui, a París.

Aquest matí feia fred, a París, i ara en fa més. I en farà més aquest vespre, quan milers sortirem al carrer per a condoldre els amics morts, els dibuixants, ninotaires, que no fan sinó mirar d'alegrar-nos els dies amb ironia, intel·ligència i sarcasme, no fos cas que l'acció dels criminals -els qui els han assassinat i els qui mantenen i ostenten poders- ens glaci l'esguard i ens petrifiqui la parla. I ja perdem el somriure sense fer la revolta.

Demà, amb renovada energia, la meva veu a l'escola de mons fills serà un clam per la llibertat d'expressió, contra els qui ens volen callats, mesells, cretins.

Erika Casajoana

Caldrà molta habilitat política i social per no caure en el parany que ens paren els islamistes amb aquesta barbàrie. Si genera intolerància, odi i revenja, ells han guanyat.

Hollande no ha estat a l'alçada. Ha començat justificant-se, dient que havien evitat molts atemptats darrerament. Enlloc d'empatia, el seu reflex és l'autoprotecció. Malament.

Discrepo de l'afirmació: "el sofriment que occident està infligint a molts països musulmans". El més gran sofriment infligit sobre musulmans ve d'altres musulmans: sàtrapes, dictadors, l'Estat islàmic i altres terroristes. Occident --de fet, la Unió Europea-- és el cooperant més important i generós al Pròxim Orient, i un soci indispensable per a incipients democràcies àrabs com per exemple la tunisiana. 

Octavi Monsonís

Metralla contra dibuixos, mort contra llibertat. No val justificar la massacre contra un exercici de llibertat adduint la destrucció provocada per Occident en països musulmans. Ens oposem a aquestes polítiques assassines i ens oposem als assassinats de periodistes que practiquen la llibertat d'expressió.
Aquest atemptat ha d'esperonar les societats a lluitar més encara per la llibertat d'expressió. I per demostrar-ho al món sencer tots els diaris setmanaris i revistes en general haurien de publicar les vinyetes per les quals van amenaçar la publicació sueca i han matat a París els periodistes de l'hebdomadari que va tenir els collons de publicar-les també.
Perquè la resposta només pot ser bandejar l'autocensura i defensar amb les ungles i amb les dents la llibertat d'expressió.

Amadeu Abril

Confesso que em sento incòmode amb l’editorial, avui. Tinc la sensació que la por a l’islamofòbia es converteix en “el tema”, quan avui havia de ser un altre, sense excuses: condemnes (evidents) a l’atemptat a part, el que ha passat avui no és que hi ha hagut un brot d’islamofòbia, sinó que, en nom de l’islamisme, es vol acabar amb una certa visió, que és la meva, de llibertat, convivència i democràcia.

He dit islamisme i no Islam. Com a religió, com a fe i com a guia moral no em sembla ni millor ni pitjor que d’altres. Però l’Islam, en aquest segle XXI presenta tres problemes ben específics per a això que en diem món occidental:

1. L’Islam no ha fet encara la mínima revisió filològica, històrica, literària necessària per a distingir el que eren “veritats necessàries” a l’època del Profeta i el que és realment transcendent i vigent avui. Eps, al Cristianisme li ha costat segles, també, i encara no hi ha arribat del tot. Però a l’Islam això sembla molt lluny, encara (Salman Rushdie ho va intentar, i alguns pensadors intenten separar el que és l’Alcorà de la Xària i les interpretacions posteriors, però tot plegat és ultraminoritari).

2. Mentre la majoria de musulmans que conec són políticament molt moderats (diria més que la mitjana de la gent que conec, totes confessions confosos), no conec cap expressió d’Islamisme moderat. Cap versió de l’islamisme polític i social actual sembla ajudar a organitzar políticament i socialment societats democràtiques, tolerants i respectuoses dels drets fonamentals. Dit d’una altra forma, si l’Islam com a religió i els musulmans com a grup poden ser tan pacífics, tolerants i oberts com qualsevol altre grup (o tan poc), l’islamisme polític dominant va de les teocràcies àrabs (o perses) al fonamentalisme nihilista de l’Estat Islàmic sirio-irqauià (Erdogan podria ser-ne una excepció, però la Turquia més o menys democràtica s’ha fet contra l’islamisme, precisament). A Europa això no és un problema real i actual, perquè no hi ha intents de fer partits islamistes.

3. El que sí que és preocupant a Europa, però, és la resposta dels musulmans davant l’islamisme fonamentalista. “Això no té res a veure amb l’Islam”, deia avui el responsable d’una gran mesquita de Paris. Caram. Vol dir que matar periodistes (i polícies i altra gent) per unes caricatures no és un acte que resulti de la fe islàmica. Deu tenir tota la raó. Però aquesta obsessió en amagar el cap sota l’ala, en voler mirar cap a una altra banda, en negar que l’islamisme més radical (i religiosament més qüestionable, cert) s’alimenta de l’adoctrinament de de persones del seu àmbit religiós, amb arguments de la seva esfera religiosa i des de les seves estructures, no vavançarem. Al contrari: augmentarem el recel i la por. Augmentarem la islamofòbia. La tebior de la reacció (quan n’hi ha…) dels muslmans d’Europa davant certa atemptats i atacs, i llur actitud defensiva (el clàssic “i tu més” que aquí es tradueix en “sí, però què passa a Palestina?” o coses així). són un problema real. Totes les creences religioses han estat manipulades per interessos polítics, però no crec que ningú s’atrevís a dir, per exemple, que la Inquisició “no tenia res a veure amb el Cristianisme”.

Rebuig de la islamofòbia, i del racisme, i tant. Però qüestionem també del silenci, l’ambiguïtat i la tebior en la defensa de la tolerància per part del món islàmic a Europa. Perquè a l’altra banda hi ha un atac deliberat, sincerament basat en creences religioses o no, a principis bàsics de la nostra convivència.

Tots som Charlie. Una gent a vegades genial, a vegades passats de voltes, sovint res d’especial, però que representaven un exercici de llibertat d’expressió i de crítica absolutament imprescindibles. I que per això van ser condemnats a mort fa anys, i executats ahir.

Víctor Serra

L'última cosa que voldrien els dibuixants victimes de l'atemptat és que la seva mort servís perquè el Front Nacional arribés al poder.  Caldria que els francesos ho pensessin abans de votar.
Els primers responsables de tot son els integristes islàmics, però els occidentals fa molt temps que fem moltes coses malament. Les intervencions en països musulmans provocant centenars de milers de víctimes innocents ens treuen qualsevol autoritat.
També fa molt temps que fem la vista grossa quan han vingut imams radicals a predicar a les mesquites del nostre païs. No hem sabut ser durs amb aquest integrisme, ni hem sabut donar el suport que mereixien els musulmans moderats.
La fermesa que mereix la resposta al terrorisme contra la llibertat d'expressió ha d'anar acompanyada de polítiques que rectifiquin els nostres errors del passat i del present.

Ramon Perera

Té raó l'editorial al dir que els assassinats d'ahir a Paris són un greu perill per a la convivència i que poden activar reaccions contràries, però també ens hem de preguntar si barbaritats com aquesta es poden evitar, és a dir, que ningú se senti mogut a assassinar, o bé si ens hem de conformar a que succeeixin tragèdies semblants de tant en tant. Penso en els fets del carrer Atocha de Madrid o en l'assassinat de tants infants en una escola del Pakistan ara fa poques setmanes, per exemple.

No hi ha cap religió que pugui justificar l'assassinat, el fanatisme, i com que no podem evitar que hi hagi persones amb propensió al fanatisme, sí que hem de fer un esforç per evitar que hi hagi brous de cultiu en els que aquell es pugui desenvolupar. Aquesta no és pas una tasca fàcil, sobretot en un món tan interrelacionat com l'actual, però cal engegar-la i mantenir-la activa si no volem que fets comparables es tornin a repetir. A més del dol i el condol, crec que aquesta és la reacció més raonable en casos com aquest.

M'han vingut altres idees al pensament que d'alguna manera estarien relacionades amb la valoració que l'editorial fa dels fets: "estranyament professional en la seua actuació", però que cal deixar-les en això, en idees de cadascú.

Joan Carles Melgarejo

Si aquest crim l'han comés islamistes han fet un mal servei a la seva religió i als musulmans. Per això, m'ha passat pel cap que també podria ser una provocació de grups feixistes per a produir una reacció xenòfoba a França (dels feixistes i púrria similar podem esperar qualsevol cosa). De fet, la manera d'actuar no acaba de semblar la típica de jihadistes "normals" (com ara el típic desgraciat que s'autoinmola per matar a la vegada altra gent, i això de perdre el temps rematant amb tota la calma i covardament una persona ferida al terra). Sembla un atemptat en què el què es volia no sols era atemptar contra la llibertat d'expressió i la tolerància, sino que es buscava el màxim de sang. De tota manera, també és veritat que la capacitat dels fanàtics de sorprendren's desagradablement no té límits. 

En tot cas, el problema és que plou sobre mullat, i el què s'ha viscut a Paris és una cosa habitual en aquest mateix segle XXI en alguns paisos en què hi ha coexistència de diverses religions. Europa, en canvi, no està acostumada a aquest tipus de problemes. Les guerres de religió són aquí cosa del passat, el mateix cristianisme ha evolucionat molt en els darrers segles (i fins i tot el catolicisme, sols cal veure les sorpreses que dóna aquest papa) i les societats occidentals a més tendeixen cap a la laïcitat; en canvi, els conceptes que hi són aparellats (drets de l'home i de la dóna, llibertat d'expressió, igualtat d'oportunitats, etc etc) i que deriven i s'escampen precisament a partir de la Revolució Francesa són desconeguts a la immensa majoria de les societats basades en el dogmatisme religiós. 

Europa (i el món sencer) porta dècades mirant cap a un altre costat mentre passen crims genocides aparentment lluny de les seves fronteres. Si ho va fer amb el genocidi dels "musulmans" de Bòsnia, com no ha de mirar cap a un altre costat quan hi ha genocidis i esclavatge a Nigèria (recordem els milers d'assassinats de Boko Haram, i els centenars de nenes venudes com a esclaves), al Txad, a Somàlia, al Sudan, a l'Iraq, a Síria...i a veure què acabarà passant després de la bestiesa de les "primaveres àrabs" beneïdes per occident (sobretot per la premsa occidental) en què la barbàrie s'ha apoderat dels règims precisament més laics d'entre els musulmans. Sembla que no passi res....sembla lluny...però no. Un billet d'avió acosta la barbàrie a tant sols 1, 2 ó 6, 10....14?? hores de vol. Si ja van arribar sicaris de Colòmbia per a fer assassinats per encàrrec, per què no bojos de l'altra part del món?. Oi que hi ha gentussa que va a cometre crims en nom de la Jihad a Síria com qui va de turisme a Cuba?   

Tot per què passa? Doncs perquè els valors d'un Islam estricte que no ha evolucionat des de fa segles xoquen frontalment amb els valors de la Revolució Francesa. No diguem ja amb els que es van plantejar a partir de les revolucions liberals o la revolució russa. Però que no ho sabem, això? I ara el problema que es donava a l'altre costat del món el tenim aquí. Els mateixos bàrbars que degollen ostatges ostentosament en nom de Déu, potser estan a la mateixa escala que els feixistes que aplaudien els genocidis de Bòsnia i que esperen la seva oportunitat...El missatge que haurien emés avui a Paris sembla contundent: aquí i arreu nosaltres tenim les nostres raons, i vosaltres les heu d'acceptar i acostumar-vos a elles. No ens porteu la contrària o sigui qui sigui rebrà quan menys s'ho espera....Volen portar la iniciativa...En tot cas, Europa ja no pot mirar cap a un altre costat. Està en joc la convivència. 

Per tant, la sortida no és militar com pensen els cabuts del Pentàgon, reventant a control remot uns quants pirats a l'Afganistan, o policial com pensa ja algú a França. Mai mataran una idea o una fe que la porten al cor milions de persones, al contrari, generaran més odi i desesperació, i a sobre fonamentats sobre una idea i una causa que ells veuen com a noble. De manera que la solució està en trobar la forma de sobreimprimir una sèrie de valors en una religió fins ara molt tancada. Perquè si l'Islam ha vingut a Europa per a quedar-s'hi, cal que evolucioni per a adaptar-se als valors d'Europa. Europa no és qui ha d'adaptar-se, o acabarem tolerant ablacions de clítoris, burkes, fuetejades de dones infidels, lapidacions de dones violades pels seus propis pares i altres animalades. Una Europa així no la volem, oi? I aquesta és la clau del problema. És posible aquest canvi a l'Islam? Si. És evident que hi ha gent musulmana de tota mena, com cristiana o atea, o que viuen la religió de moltes maneres. Si aneu a Bòsnia trobareu molta gent formalment musulmana però no practicant, o que ho és però mai dirieu que és musulmà (una noia bosniana m'ho va dir molt clarament: "nosaltres som musulmans però som europeus, no som bojos ni jihadistes, ens agrada la cervesa, el pernil i passar-ho bé"). Amics algerians, iranians i saharians em pinten paisatges afins...Per tant, a moltíssims musulmans també els agradaria un missatge renovador, com ara el missatge d'una espècie de papa Francesc en versió islàmica. 

I Europa, per la seva banda, ha de fer un esforç per a aprendre a gestionar aquesta nova diversitat. Ara bé, mirar cap a un altre costat, dir que el problema no existeix, que totes les religions tal com estan son bones, que cal respectar totes les seves idees, etc etc, és donar munició als feixistes i als xenòfobs. Perquè la gent europea no és tonta, però si fets com aquest es repeteixen, o si la gent veu que la seva llibertat o la seva manera de viure d'ell o dels seus fills perilla, acabarà tenint por. I la por ens pot portar a la barbàrie, al racisme, a la xenofòbia i al feixisme. Aquest altre perill no és llunyà, sols cal veure què passa a Grècia, Hongria, Alemanyia, França, Espanya....i Catalunya. I això també seria la fi de l'Europa laica, tolerant i respectuosa que la immensa majoria de ciutadans volem de manera independent de la nostra religió o del nostre origen.

Josep Castelltort

Respectar totes les persones. No hi ha idees sagrades. Cap.

Joan Ferrer Frigola

Les arrels cristianes d'Europa són ben conegudes.
I van fer falta molts segles per a què els cristians deixéssim de ser fanàtics religiosos i passéssim a ser tolerants, i a acceptar la religió com a un afer privat.
Resem (i essent més pràctics, utilitzem els mitjans al nostre abast en seguretat i defensa) per a evitar que un nou fanatisme religiós arreli a l'Europa del segle XXI.

Lluis de Yzaguirre

100% d'acord amb el clam per la tolerància de l'editorial. Justament per això, en general trobo a faltar la condemna a la intolerància permesa per les autoritats: les religions que qualifiquen d'apostasia la renúncia a la seva fe, com l'Islam o el sikhisme, vulneren la llibertat de culte; també voldria menys hipocresia i sentir més condemnes dels règims teocràtics que es basen en religions que, on són hegemòniques, no toleren altres cultes però a Europa clamen per la llibertat religiosa.

Blanca Serra

Avui han estat els periodistes de CharlieHebdo i demà pot ser qualsevol punt del món perquè la guerra del terror s'ha globalitzat com moltes altres activitats; el més segur és que els assassins siguin francesos fanatitzats i entrenats ja  a les guerres globals de l'Orient Mitjà; contra això no es pot més que respondre amb un augment responsable de les llibertats que tant ens ha costat adquirir; desgraciadament no crec que sigui certa l'afirmació de l'editorial que "un retrocés en les llibertats en portaria a una Europa indigna del seu passat": no sé de quin passat ens podem sentir totalment  dignes els europeus, si pensem que encara no fa vuitanta anys vam convertir el món en un escorxador i vam donar unes quantes lliçons inoblidables de crueltat, intolerància i barbàrie; i no cal  repassar amb gaire profunditat la nostra història per trobar-nos amb creuades, guerres de religió, matances d'hugonots, colonialismes diversos, tot amb abundants mostres de creativa brutalitat. Precisament per això hem de ser capaços de meditar sobre aquest passat i passar-nos a la defensa absoluta dels drets humans: no tenim altra sortida que més formació humana, més llibertats democràtiques, més defensa dels drets a viure en pau, menys fanatismes i més convivència. No podem deixar-nos arrossegar per la por a una vida sotmesa al terror.

Carles Balbastre

Efectivament, aquests crims han d'enfortir la Europa de la tolerància, de la llibertat d'expressió i la de la llibertat de pensament. No podem permetre que cap dels terrorismes existents que venen de les files dels estats o de les files dels opositors ens arrabassin aquests principis de convivència.I, d'altra banda, tampoc podem permetre el terrorisme que practiquen els nostres estats i les nostres (és un dir) empreses arreu del món. Al final tot està relacionat, la famosa globalització, i el mal que es fa amb el nostre consentiment de vegades ens arriba a casa.Tenim feina, doncs, per defensar els nostres drets però també els drets dels altres.

Josep Usó

Pense que, efectivament, un dels perills d'aquest atemptat injustificable, és afavorir els més intolerants. Cal recordar que una de les conquestes d'Europa després de la Guerra dels Trenta anys va ser no començar mai cap nova guerra per motius de religió. Que ara hi haja persones que vulguen promoure l'odi entre les persones per raons de religió, de costums o de qualsevol altra mena, és intolerable. Cal combatre aquestes persones i formacions. Però amb arguments, no amb l'estòmac.Em sap especialment greu que l'atemptat haja segut en contra de periodistes que practiquen l'humor. La risa sempre és un mal enemic per a qualsevol fanatisme. El meu condol a tots.

director@vilaweb.cat

Una Europa on la llibertat de culte fos amenaçada, on les llibertats públiques fossen restringides, seria una Europa indigna del seu passat.