Com si fos una carta personal

Em va sorprendre molt el fracàs dels unionistes l'11 de setembre a Tarragona. I em va sorprendre encara més el fracàs de la concentració d'ahir. Caldrà admetre que ni tots els diners del món abocats a organitzar-la ni la complicitat manipuladora dels principals mitjans de comunicació, que ahir estaven desesperats, no serveixen per a canviar la realitat. No pas per a canviar una realitat tan contundent com la que es viu avui al Principat. I això hauria de fer-nos pensar a tots: compareu què tenim els uns i què tenen els altres. I adoneu-vos fins a quin punt en som, de forts.

El moviment per la independència suscita avui un consens social tan ampli que ara mateix som imbatibles. Ni les amenaces més salvatges, ni les mentides, ni la força que indubtablement té l'aparell de l'estat no poden alterar ràpidament la realitat social del país. Ells s'hi han escarrassat de valent. D'ençà de fa mesos i mesos, han posat tota l'artilleria que tenen sobre el terreny, però la realitat és aquesta. I no sembla que haja de canviar.

No canviarà, alerta, mentre ells no canvien radicalment d'actitud i mentre nosaltres continuem jugant bé les cartes que tenim. Però sobretot no canviarà si nosaltres mateixos no la fem canviar barallant-nos i desmuntant tot allò que hem bastit. Ja és evident que ells s'ho juguen tot a l'única arma que els queda: la repressió. Nosaltres, doncs, n'hem de ser conscients i hem de saber com ens afecta. És ridícul d'obsessionar-se, per exemple, en les garanties democràtiques de la consulta i passar per alt que tenim davant un estat que simplement la prohibeix.

Això que fem és molt difícil. Sumar una majoria social tan immensa com la que durant tres anys seguits s'ha vist al carrer. Tenir una majoria parlamentària contundent. Incorporar-hi pràcticament tots els ajuntaments. Mantenir una direcció política col·legiada complexa i diversa. Guanyar la batalla dels arguments i la raó. Créixer acte rere acte, convocatòria rere convocatòria. Reaccionar a les provocacions constants. No perdre la batalla dels mitjans. Aguantar un dia a dia tan advers…

I si ahir els unionistes fracassaren no fou perquè sí. Fou perquè, fent tot això, hem convençut la immensa majoria de la població que la independència és el camí. I ara que ja som a tocar tan sols hem de demanar-nos si volem rematar-ho.

De manera que deixeu-me que ho explique com si fos una carta personal. Deixa'm explicar-t'ho a tu.

Som un poble històricament derrotat, amb mentalitat de derrotat. I quatre anys de victòries fermes es veu que encara no han servir per a canviar-nos prou. Per això, per ridícul que puga semblar, avui molts estan tan nerviosos i neguitosos. Amb els fets objectius a la mà, amb les dades que es poden contrastar, en cap país normal ningú avui no pensaria 'ai, ai, ai…'. No pas després de veure això d'ahir. I tanmateix nosaltres ho pensem i fins i tot hi ha qui es rabeja alegrement en discussions, rumors, filtracions i temors. 

D'això que passe aquests mesos vinents en som responsables tots, alerta. No únicament Mas, Junqueras, Herrera o Fernàndez. Ells ho són més que cap de nosaltres, és clar. I Mas, primer de tots. Però tu no tens el dret d'amagar-te darrere d'ells per a dissimular la teua por personal, íntima, de vençut. Aquesta por que et fa patir més que no seria raonable. 

Si vols expressar aquesta por, si ho necessites, fes-ho. És sa no quedar-se les coses dins. Però cada vegada que ho faces valora també quin efecte té en els qui t'envolten i demana't fins a quin punt no és exagerat de criticar els uns i els altres fins a l'extenuació —com si ningú no hagués fet res ben fet fins ara— i creure't alhora qualsevol comentari apòcrif com si fos la paraula de Déu. I sigues conscient que tu ets tan important com els quatre líders polítics, i que la mateixa responsabilitat que els demanes l'has d'exercir també tu, en el teu entorn.

Tenim molta feina encara. El procés no s'acaba amb la consulta sinó amb la votació en referèndum de la constitució de la república. I si no trobem una via ara al novembre per a avançar haurem de ser prou intel·ligents per a descobrir-ne una altra. I si algú no fa bé les coses haurem de forçar-lo a fer-les-hi. Però cada cosa al seu temps i el cap ben clar. Ara no és el moment de patir i encara menys d'estendre un pessimisme irracional. 

Que quede clar, doncs: en l'horitzó no hi ha ni una sola ombra capaç de desdibuixar això que les places i els carrers, i les urnes, expliquen d'una manera tan incontestable. Aquest país va de cara a la independència i trobarà la manera, siga quina siga, d'arribar-hi. Així doncs, acaba't el cafè, que es fa tard, i encara el dia gaudint d'això que som i d'això que fem. Que és aquesta —i no cap altra— la millor manera d'avançar…

--L'opinió dels subscriptors. 

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Jordi Manchon

Estàs dient que no podem pressionar als que ens van prometre una cosa i ara no la faran?
Estàs dient que hem de callar per deixar que ells facin una reculada i ens portin al 12S de 1714?
Derrotats.
On son les teves experiències als països bàltics? on és el teu optimisme de sempre?

Antoni Carol

Realment satisfet de la “punxada” dels unionistes. Dies emocionants!!! Va bé el teu escrit per a mantenir l’estat d’ànim... A vegades em descoratgen una mica tants i tants comentaris de diversos mitjans sembrant dubtes, o “suposades” declaracions d’en Mas i/o d’en Junqueras i/o de la Dolors Camants i/o..., (per no citar els insults provinents de la Camacho i d’en Rivera adreçats a Mas i Junqueras i tot qui se’ls travessi pel camí).

 Amb tot, noto que en alguna(es) cosa(es) no van d’acord (intueixo, però no sé res de cert). En fi, esperem que facin l’esforç necessari per mantenir la unitat que ens encoratgi a tots.

Joan Josep Aguilera

Espero que aquesta magnífica carta esperoni als del ai, ai, ai.
En coneixo alguns i també alguns indecisos als quals intento modestament convencer.
Crec que si finalment no s'atrevissin a posar les urnes el 9 N haurien d'anunciar urgentment eleccions amb la DUI com a primer punt del programa de cada partit.

Blanca Serra

Jo crec que fins i tot la Vanguardia s'està adonant de fins a quin punt la consulta del 9 de Novembre és ja irrenunciable i irreparable, que malgrat totes les intoxicacions i les amenaces el dia 9 agafarem la papereta i ens en anirem al corresponent col·legi electoral a votar.  Els unionistes nostrats estan tan desesperats que ara estan traient tota l'artilleria mediàtica amb el tema de "fer el ridícul" i "les garanties democràtiques" ; no podem "fer el ridícul"- diuen- "farem una consulta de costellada" -repeteixen incansablement;  això ho diuen els que invoquen majories silencioses que es demostra que són minories ridícules. "No ens faran cas les instàncies internacionals" - ens avisen- com si les instàncies internacionals no s'haguessin plegat una i altra vegada a les realitats irrefutables i als fets consumats. Quines garanties democràtiques ens han d'assegurar els que estan fent tot el possible per impedir-nos-les? Com es pot ser tan cínic, deshonest i antidemòcrata?  El 9 de novembre no s'acaba el món ni el camí cap a la independència serà menys costerut però serà l'ultima baula de les accions que els catalans hem emprés encara dins de l'Estat i de la Constitució espanyola: després començarà una nova via, fora ja d'una imposada legalitat que ens ha  esclafat durant segles. Valdrà la pena respirar els aires d'una nova llibertat i poder pensar en quines coses seran necessàries en la futura República Catalana Independent.

Pep Agulló

Cert, hi ha les dades objectives que demostren la força que tenim. Ells no tenen arguments, tenen la pura repressió dels aparells de l’Estat. Hi ha una por endogàmica fruit de tants anys de sotmetiment, “som un poble amb mentalitat de derrotats..”, aquesta mentalitat no és tampoc aliena a la nostra classe política que amb aquest immens poder al darrere encara dubte, vacil·la, s’acovardeix…i retroalimenta aquesta por ancestral dels catalans. Per això, més que els arguments de l’editorial, que són necessatis per elevar la moral d'alguns, calen accions per donar confiança i trencar el cercle de les pors. Les iniciatives de la ciutadania al carrer no són equiparables amb la “prudència legal” ridícula d’alguns sectors classe política sobiranista. Entenc que no és fàcil maniobrar en aquestes circumstàncies, però calen accions més contundents del nostre parlament: contra els fets repressius (silenci sobre el jutge Vidal), contra les amenaces al nostre procés, … No m’interpreteu malament, la contundència és anar al nostre full de ruta sense tremolar per les accions legals que engega l’Estat. És que si els nostres parlamentaris no es creuen la pròpia legalitat de les lleis que han aprovat !!

Penso que nosaltres els que vam sortir al carrer l’11-S, els voluntaris, etc. estem més que preparats per donar-ho tot, però volem poder confiar amb el nostre "Estat Major”… la setmana que encetem veurem… Hem de portar la iniciativa i no anar sempre a remolc del què faran els jutges espanyols. Aquest gir, ens donaria la fortalesa psicològica que ens portaria a la victòria. Fixeu-vos que només es parla de què farem si… i no es parla del que diu el llibre blanc. Tot molt revelador. Què volem sacrificar per guanyar?

Toni Dalmases

Bon resum de la situació, que s'hauria de completar començant a fer pressió tots plegats perquè la sortida de l'atzucac més inequívoca seria, al meu entendre, una candidatura unitària que demostraria que tots, nosaltres i els partits, anem de debò. Ja diferenciarem després. Només tenim un camí: unitat, si us plau!

Joan Gomà

Les manifestacions no mesuren la quantitat de gent que està a favor d'una idea sinó la quantitat de gent que està disposada a aixecar el cul del sofà per defensar-la.

Les manifestacions ens diuen tres coses: 

1) Que a catalunya cada vegada hi ha més gent disposada a moures per defensar la independència i menys gent disposada a defensar la submissió a Espanya. 
2) Que a Catalunya la gent disposada a defensar la independència és immensament més nombrosa que la que està disposada a defensar el sotmetiment a Espanya.
3) Que a Espanya practicament ningú està disposat a moures per defensar el manteniment del domini sobre Catalunya.

D'aqui n'hem de treure la conclusió que el que ens ha de preocupar no és la gent ni d'aquí ni d'allà. Qui s'oposa aferrissadament a la nostra llibertat és tot l'establishment d'allà i part de l'establishment d'aqui.

En dissenyar la nostra estratègia hem de tenir-ho molt en compte això. Evidentment sense oblidar que el fet que la quantitat de gent disposat a defensar la submissió a Espanya sigui negligible no vol dir que la quantitat que està diposat a votar a favor de la submissió a Espanya també ho sigui de negligible i per tant sense oblidar de fer la millor de les campanyes pel sí-sí.

Josep Usó

Ara mateix, resten vint-i-set dies per al nou de novembre. Només. I la manifestació d'ahir de la Plaça de Catalunya demostra, en realitat, quan febles son els adversaris. Estic molt d'acord amb l'editorial. Cadascú s'ha de mantindre ferm al seu lloc. La victòria està a tocar. Penseu en totes les notícies falses que s'han anat escampant en els darrers mesos. Per damunt, damunt, que diuen al meu poble:
1.-La declaració del Poble Català com a Subjecte sobirà, no serveix de res.
2.- Sí que serveix. I l'hem de recórrer al Parlamento, al TC i on faça falta.
3.- No s'arribarà a plantejar ni pregunta ni data per a la consulta.
4.- Mas es farà enrere (aquesta repetida quasi cada dia)
5.- El sobiranisme està punxant.
6.- La tercera via (d'això, com és un entelèquia, no sé que dir, però encara belluga).
7.- Els recursos al TC ho paralitzaran tot.
I totes han resultat meres aparences. Ara només cal que cadascú ens mantinguem ferms, fent la nostra feina igual que la venim fent des de fa mesos i anys. I recordeu que no hi ha res que siga etern. Res. Aquesta és una altra veritat que ells no poden entendre. Només així es pot explicar la seua dèria amb la permanència immutable d'una Espanya de fantasia en la que segurament creuen. 
Només cal seguir ferms fent la nostra feina. Com cada dia. Fins al final i més enllà.

Francesc Aguilar

Una semblança en la que  podrien coincidir les dates del 12 d'octubre i el 9 de novembre és que la primera celebra el dia de "la raça" o "La hispanitat" entesa com a conquesta, repressió i genocidi i el proper 9 de novembre com a seqüela de tot allò anterior, els que celebren el 12 d'octubre volen també perpetrar un acte de domini i repressió  contra l'expressió democràtica de tot el poble català.Tant si votem com no el 9 de novembre, no podem permetre que passi a la història com la seqüela del 12 d'octubre. El 9 de novembre ha de significar l'alliberament de tot allò que representa aquesta data imperial.

director@vilaweb.cat

El procés no s'acaba amb la consulta sinó amb el referèndum de la constitució republicana. I trobarem la via per a arribar-hi.