La columna vertebral de la llengua

Desenes d'escoles valencianes han viscut anit una experiència insòlita: pares i mestres s'han tancat, solidaris, per queixar-se de l'ofensiva del govern contra l'escola pública i contra el català a l'escola, que al País Valencià són sinònims. El moviment s'ha estès i ha pres cos setmanes després d'haver-lo engegat l'escola Ciutat de Cremona d'Alaquàs i uns quants centres d'Ontinyent. L'èxit de les Trobades del cap de setmana passat i la intensa activitat prevista per a aquest poden enfortir encara més una campanya necessària i obligada. Perquè l'escola, al País Valencià, és la columna vertebral de la llengua.

He dit al País Valencià, però potser havia d'haver dit a tot arreu. Cap institució no és tan transcendental per a nosaltres com l'escola. Cap institució no pot fer tanta feina per la llengua com l'escola. I en les circumstàncies que es viuen actualment al País Valencià, encara més. La FAES ha fixat els objectius en els mitjans de comunicació i l'escola, convençuda que són les grans fàbriques de valencians conscients de la seua nació. Rematats 'manu militari' i a corre-cuita els mitjans, l'escola la necessitem més encara.

Totes les enquestes indiquen que el 2015 el malson del PP s'acabarà. I això fa més poderós i més necessari el moviment. Perquè segurament ja no es tracta de resistir fins a l'infinit, sinó tan solament un any, un curs més, exactament. No per a la perfecció absoluta, que tampoc no arribarà amb un nou govern, però sí per a perdre de vista la monstruosa actuació d'aquest PP que sembla disposat a cremar les naus, probablement perquè ja sap tan bé com ningú que d'ací a pocs mesos les haurà de desallotjar, obligat per les urnes. 

L'opinió dels subscriptors

Octavi Monsonís: L'èxit lingüístic més important dels últims vint anys al País Valencià és la implantació de l'ensenyament en valencià. Actualment quasi dos-cents mil xiquets i xiquetes estudien en valencià. Els qui hem treballat durant una gran part de la nostra vida per impulsar, planificar i eixamplar l'ensenyament en valencià sabem que ho hem aconseguit malgrat la tebiesa o contra l'oposició directa de l'executiu valencià. Perquè els lectors se'n facen una idea direm que en una gran majoria de pobles i ciutats de menys de cinquanta mil habitants només s'ensenya en valencià (excepció feta de la privada, majoritàriament religiosa ja que, com és sabut per tothom, Déu només parla i entén el castellà, vejats miracle); cada any se celebren les trobades comarcals de les escoles en valencià, que han començat el cap de setmana passat, trobades que apleguen més de dos-cents cincuenta mil xiquets, pares i mares i mestres i que s'han convertit en les manifestaciones més nombroses que se celebren al País Valencià; cada any Escola Valenciana convoca el premi literari Sambori, on participen vora cent mil xiquets, sense comptar els mestres que s'involucren en la participación dels seus alumnes, sena dubte és el certamen amb més participació de l'estat i de part de l'estranger.

I com hem arribat fins ací? Gràcies a la conjunció de diversos elements: la voluntat decidida per l'escola en valencià de multitud d'ensenyants que han multiplicat per milers les reunions amb pares i mares explicant-los els avantatges lingüístics i pedagògics de l'ensenyament en valencià, la lluita constant dels mestres davant l'administració perquè aquesta permetera l'obertura de línies en valencià al seu centre, el compromís en bloc per l'ensenyament en la llengua del país dels moviments de renovació pedagògica, l'aposta clara per aquest ensenyament dels sindicats d'ensenyants (especialment l'STEPV, però també CCOO i en molta menor mesura la UGT) i, com no, amb l'acceptació i l'adopció de l'ensenyament en valencià com a propi per la federació d'associacions de pares i mares (la FAPA), però amb l'oposició de les ampes catòliques. I com un element de primer ordre, l'aparició d'associacions comarcals per impulsar l'ensenyament en valencià que ha desembocat en la creació d'Escola Valenciana.

Tots aquests elements han configurat l'ensenyament en valencià com un ensenyament modern, progressista, avançat pedagògicament i de qualitat. Aquestes característiques el fan atractiu per als sectors de la població no contaminats per la falsa propaganda de l'ensenyament privat, especialmet el catòlic. I per això, any rera any milers de famílies matriculen els seus fills en valencià quan arriba l'hora d'escolaritzar-los per primera vegada als tres anys. En són tants, que l'administració valenciana cada any deixa sense escolaritzar en valencià milers i milers de sol·licituds. Uns quinze mil cada any. Per cert, el ministre Wert no atén la lliure elecció de llengua d'aquests xiquets, es veu que no és de la seua incumbència, només és ministre dels castellanoparlants.

Aquesta és la realitat actual de l'ensenyament en valencià. Realitat desconeguda per a bona part de la societat valenciana perquè els mitjans sistemàticament la silencien; i per descomptat, és completament desconeguda per a la societat catalana.

I ara, què succeeix? El PP, especialment en les tres últimes legislatures, ha decidit que ja s'ha arribat massa lluny i que cal acabar amb això de l'ensenyament en valencià. Ja fa molts anys que no autoritza noves línies en valencià (uns quinze mil xiquets cada any, hem dit), però no content amb això, l'anterior conseller d'educació, el senyor Fontdemora, es va inventar l'ensenyament trilingüe, l'aplicació del qual hauria suposat la mort de l'ensenyament en valencià a mig termini. L'oposició dels sectors involucrats en l'ensenyament en valencià, més una bona part de la societat ens hi vam oposar aferrissadament, i vam aconseguir paralitzar-ne l'aplicació (però no l'anul·lació del projecte, que encara existeix) i l'actual consellera, la senyora Català (que demanava disculpes per parlar valencià) aplica la política de la tisorada, eliminant línies a tort i a dret amb arguments més que pelegrins. El centres afectats han decidit tancar-se sine die dins les escoles fins que la consellera faça marxa enrera i les línies puguen funcionar amb normalitat una altra vegada.

Acabaré recordant que la lluita per la llengua és una lluita de tots els catalanoparlants (i també dels partits polítics que defensen el català i del govern, clar) i de la mateixa manera que ens vam solidaritzar amb els ensenyants de les Illes també ens hem de solidaritzar ara amb els ensenyants, els pares i les mares i els alumnes de les escoles afectades. La lluita continua.

Josep Usó: Ja fa temps que es veu que el País Valencià s'està despertant. D'una tota apatia i complaença en la caiguda lliure a què ens té sotmesos el desgovern imperant, cada vegada més es veuen protestes de la gent. I reneixen les esperances. Tancades de pares a les escoles, i per a defensar les línies en valencià, no haurien estat creïbles fa només dos anys. I ara, son cada vegada més abundants. El poble es comená a revoltar contra l'aixafament al qual ens sotmet el Partit Popular. I amb un PSOE que es limita a fer-los el caldo gros, que en diem per ací. No són només les escoles. És el Cabanyal, els treballadors de Canal 9, els llauradors, cada v egada més empresaris...
Ja veureu com el proper mes, només a les europees, ja es veurà que algunca cosa grossa ha canviat, per ací baix. Espereu, que ja falta poc.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Cap institució no és tan transcendental per a nosaltres com l'escola. Cap institució no pot fer tanta feina per la llengua com l'escola.