Cal dimitir

Els polítics dimiteixen. Va amb el sou, això. De vegades no sabem ben bé per quin motiu --fa anys que discutim què li va passar a Willy Brandt, per exemple--. Però tot sovint les dimissions tenen causes clares i contundents. Explicables. Nixon va plegar perquè l'esperava un 'impeachment' al congrés i no volia passar aquell tràngol. Jean-Pierre Raffarin va deixar de ser primer ministre francès immediatament després de perdre el referèndum sobre la Unió Europea que ell mateix havia proposat. Xevardnadze va abandonar la presidència de Geòrgia quan els carrers bullien contra ell.

No pas poques vegades els polítics dimiteixen a causa d'un comportament poc ètic o directament reprovable. L'any passat el president d'Hongria, Pal Schmitt, va plegar per un cas de plagi prou comentat. I aquests dies ha fet fortuna en els papers i les xarxes espanyols la dimissió d'un ministre japonès que va rebre un donatiu irregular, crec recordar que de quatre-cents euros. Dic 'ha fet fortuna' perquè la comparança és evidentment feridora.

Siguen per unes causes o per unes altres, les dimissions tenen sempre la intenció de remarcar que el govern com a institució és més important per al país que no els individus que en formen part, que sempre hi són circumstancialment. Cal preservar l'honestedat i el bon funcionament del govern, la credibilitat social, i per això els governants en ocasions especials es troben obligats a separar-se del càrrec, com en una mena de purificació. Purificació que enclou sempre una 'culpa política' encara que no ha de coincidir necessàriament amb la persona que ha comès la mala acció.

Tanmateix, al nostre país les dimissions són inexplicablement rares. N'hi ha massa poques, tot i que sovint no en manquen pas, de motius. Per exemple el cas Quintana. Algú hauria de dimitir després de tot allò que es va saber ahir sobre la furgoneta i sobre el vídeo d'una institució bancària. Són proves que ratifiquen la versió d'aquesta dona, malferida en un ull per una bala de goma. Ella, i molta gent, fa mesos que defensa una versió dels fets que havia estat negada sistemàticament pel govern. I cada vegada és més clar que la seua versió era la bona, l'autèntica. Tan clar que ja hauria d'haver dimitit algun responsable d'Interior, preferiblement el conseller Puig, que dirigia el departament en el moment dels fets, o el conseller Espadaler.

I això sense fer cap judici de valor sobre els motius de la seua actuació. Simplement, la situació és inacceptable i algú ho ha d'assumir. Ho torne a dir: amb intenció purificadora. Perquè la qüestió no és tan sols si el conseller, aquest o aquell, ho sabia o ho deixava de saber, que l'enganyaven. Tant hi fa, tot i que evidentment seria molt pitjor encara. La qüestió és que el govern ha fallat estrepitosament a Esther Quintana, que de cap manera no es mereix aquest calvari que ha de suportar de fa mesos. Si la investigació hagués estat ràpida i efectiva parlaríem en uns altres termes. Perquè ara mateix ningú no pot discutir que s'hagi fet malament. I això en un país normal es resol demanant perdó públicament a la víctima dels fets, indemnitzant-la sense discutir gens i presentant-li en safata el cap del responsable polític que haja passat allò que ha passat.

L'opinió dels subscriptors 

Els subscriptors de +VilaWeb reben cada dia un correu on els expliquem en què treballem i quin serà el tema de l'editorial de l'endemà, D'aquesta manera podem sumar els seus comentaris més interessants a aquest article. Ja sabeu que +VilaWeb és la peça clau de la subsistència de VilaWeb. Als qui encara no en sou membres us demane que ho considereu --i ací en trobareu més informació.

Josep Usó: Certament, aquest país nostre es caracteritza perquè mai ningú no dimiteix el càrrec per cap raó. Costa de trobar cap polític que ho fes: Borrell, un ministre de Treball del primer govern d'Aznar de qui no recorde el nom i poca cosa més. Crec que el motiu d'això és que molts dels nostres polítics són incapaços de guanyar-se la vida. És a dir, que no valen per a res i per això aguanten tant com siga en un càrrec. Si tinguessen ofici, no els sabria tant de greu, però és que passar de ser càrrec, amb milers d'euros el mes, cotxe, secretària, despatx i reverència dels llepes de sempre, a 420 euros el mes ha de ser molt dur. I per tota la vida, encara més.

Mara Montserrat: El camí cap a la independència ha de ser també el camí cap a la regeneració democràtica. I per a aquesta regeneració no cal esperar a ser independents, ans al contrari, els partits que volen liderar el procés han de fer net de seguida, ara que la societat s'ha mobilitzat i s'ha interessat en la política, ara que s'ha indignat i és exigent. Una altra manera de fer política serà el factor que cohesionarà la societat catalana i la prepararà per aguantar tot allò que vingui: respostes més dures encara o cants de sirena per a una negociació en què ens demanaran que renunciem a parts substancials de les aspiracions.

Francesc Aguilar: Només un comentari a un raonament d'aquesta mena: 'Si els indicis que jo m'he menjat tota la melmelada aquest matí per esmorzar es converteixen en proves, reconeixeré que ho he fet i actuaré en conseqüència.' No és d'una barra impressionant?

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

El cas Quintana reclama que algú dimitesca per assumir la culpa de tot allò que s'haja fet malament.