Una victòria

Ahir José Montilla va fer una conferència a Barcelona. Era un acte convocat a consciència, molt preparat, i Montilla va començar explicant que hi havia gent a Madrid que li recomanava de no deixar la comoditat del ministeri per la incertesa de la campanya. I Montilla va dir que a Madrid no ho entenien, però que per a qualsevol polític català ser president del seu país era la cosa més important.

Deixe de banda el lògic oportunisme electoral que puga haver-hi en la frase, però sentir això és un èxit del país. Que qualsevol polític, no sols els nacionalistes, considere de la màxima importància ser el president del país és un gran què.

Ho mire, ho reconec, amb una certa enveja, des de la perspectiva valenciana. Al País Valencià hem vist dos presidents de la Generalitat (Joan Lerma i Eduardo Zaplana) convertits després en ministres espanyols i ben cofois de ser-ho. Un del PSOE i un del PP, tots dos convençuts que era molt més important ser ministre a Madrid que no ser president de la Generalitat. I ací dalt, en canvi, passa al revés: Montilla abandona un ministeri potent per ser president de la Generalitat i defensa públicament que això és la millor cosa que pot fer.

D'això, d'aquesta actitud de Montilla, jo no crec que calga fer-ne cap bandera. Si voler ser president de la Generalitat per damunt de qualsevol altra cosa és normal, si tothom, tots els partits, ho considera normal, doncs ja està, és magnífic. Però, tan acostumats com estem a recaragolar-nos en els problemes que tenim, quan passen coses com aquestes potser també les hauríem de celebrar, crec. Com una victòria que és, per a tot el país. No solament per a aquest partit o aquell.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet