Encara tenim temps

Sembla que el referèndum de l'estatut serà el 18 de juny. Per tant, encara tenim cinquanta-un dies de coll per a afinar posicions i provar d'aclarir el garbuix que actualment és el bloc opositor sobiranista. És cert que, avui, veure el maremàgnum de propostes, plataformes, debats i proposicions diverses i barrejades crida a un cert desànim. Però el debat, també n'estic convençut, s'anirà assolant durant aquests cinquanta-un dies i serà, ja ho és, un procés apassionant. Un procés les conseqüències del qual aniran més enllà de l'estatut.

Com va passar llavors de la manifestació del 18 de febrer, crec que hi ha dos grans blocs que configuren l'espai de l'oposició nacionalista a l'estatut de la Moncloa. De l'un costat hi ha Esquerra Republicana i, de l'altre, un sobiranisme social difícil de concretar, però d'una força creixent, que fins i tot inclou gent de CiU, ICV i de tantes altres sensibilitats. La relació entre aquests dos blocs no és fàcil, però és cert que produeix una tensió creativa que acaba donant fruits importants, com es va demostrar amb la manifestació.

Doncs bé, cadascun d'aquests dos espais encara té obert, i pendent, en bona part, el debat intern. Esquerra anunciarà demà si vota nul o blanc (cal aclarir que és un no de fet: perquè l'estatut siga aprovat ha d'obtenir més vots positius que no la suma de nos i blancs). Tot indica que la cúpula republicana ha descartat oficialment de votar no. Però què passarà a les assemblees, ja anunciades, que es faran des de demà per explicar el vot i on sembla que volen impedir que hi haja votacions? No crec que les bases canvien el sentit del vot, però sí que poden matisar-lo molt o crear una atmosfera de 'no és clar'. Si més no, pot visualitzar-se que dins Esquerra hi ha un gruix notable de gent que creu que el no és el vot clar i coherent (i el més fàcil d'explicar també, per cert).

La Plataforma pel Dret de Decidir, pel seu costat, ha optat, vista la divisió interna dels grups que la conformen, per dir que qualsevol cosa val, si és contra l'estatut. M'hauria agradat molt que haguera estat més concreta, però ja entenc que les assemblees són com són, i que de la mateixa manera que et donen força en un moment determinat te'n prenen en un altre.

Però vol dir això que la indefinició és i serà inevitable? No ho crec. Els fets van concretant posicions (fins i tot si no tenen relació directa i aparent amb l'estatut).

Ningú no sap quines conseqüències tindrà la campanya, sobretot si la presència de Rajoy i Zapatero és tan abundant com sembla que serà. Però la posició d'Esquerra en la recent crisi de govern sí que comença a tenir conseqüències. Acceptant els canvis de govern i blegant-se a la voluntat de Maragall, just un mes després d'haver-s'hi negat, a alguns ens fa l'efecte que la proposta del vot nul ja no té el mateix significat. Perquè ja no ens sembla una expressió pura de sobiranisme, sinó més aviat una transacció entre l'oposició a l'estatut i la voluntat exagerada de manenir-se al govern com siga. Jo, per exemple, veia atractiva la proposta de fer un gest sobirà no votant allò que em demanaven, sinó expressant el meu rebuig en forma d'afirmació nacional. Però ara em sembla més efectiu el no per tal d'enviar un doble missatge: dic al país que no vull aquest estatut, i punt; i explique a Esquerra que no veig clar això que fa. Dues tasses, que diuen...

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet