Opinió
-
Venècia
Vicent Partal
17.10.2007
-
El Nobel
Vicent Partal
16.10.2007
-
El fracàs de la fraternitat
Vicent Partal
15.10.2007
-
El discurs de Frankfurt
Vicent Partal
11.10.2007
-
Frankfurt, finalment
Vicent Partal
09.10.2007
-
Impunes
Vicent Partal
08.10.2007
-
Ja n'hi ha prou
Vicent Partal
05.10.2007
-
Estabilitat? De què, moreno!
Vicent Partal
03.10.2007
-
Fets, no paraules
Vicent Partal
02.10.2007
-
Periodistes o delators
Vicent Partal
28.09.2007
-
Populista
Vicent Partal
27.09.2007
-
Les classes de Camps
Vicent Partal
24.09.2007
-
Foc al rei
Vicent Partal
21.09.2007
Vicent Partal
31.01.2008
València fora del mapa
Aquesta estupenda ministra de la cosa dels trens n'anunciava ahir una que no sé si fa riure o plorar. La dona diu ara que hi haurà un TGV que unirà directament Sevilla i Màlaga amb Barcelona, és a dir sense passar per Madrid. Quina barra! Tota contenta, explica que, d'aquesta manera, coses i persones aniran de Sevilla a Barcelona en cinc hores. Mentrestant la connexió València-Barcelona continuarà fora de joc i València serà més lluny d'Europa que no Sevilla. Que aquest és el perill gros.
Ja fa temps que és evident que el mapa dels trens és un dels símbols més potents del pensament del nacionalisme espanyol. Espanya es concep a si mateixa com l'àrea de Madrid i una perifèria que pivota al seu voltant. Punt. Tots els trens ixen de Madrid o hi entren i s'ha acabat. I Madrid és el centre de tot, per al qual tothom treballa. Per tant, de Sevilla a Madrid, de València a Madrid, de Barcelona a Madrid, de Valladolid a Madrid i d'on siga a Madrid. Ja és absurd que el TGV no passe de Barcelona cap amunt, essent així que la primera idea del TGV era del nacionalisme català i de fer unió amb Europa. I alhora, i més absurd encara, és que no hi haja la connexió natural i econòmicament lògica que portaria el TGV de França a Perpinyà, Barcelona i València. I això conforma el segon principi del nacionalisme espanyol. Primer de tot, que tothom volti per Madrid. Segonament, i sobretot, que Barcelona i València no s'entenguen.
Passen els anys i l'absurd es perpetua i creix. Ara Barcelona és a punt d'unir-se amb Madrid i València s'hi unirà després, una mica més tard. Amb Madrid totes dues. Però no entre si. Podrem anar de Barcelona a Madrid i de València a Madrid, però no de València a Barcelona. I per si l'absurd no fóra prou, aquesta ministra ve ahir i ens anuncia que no podrem anar directes de València a Barcelona, però sí de Sevilla a Barcelona.
La broma seria colossal, si no amagara una política de país (del seu) coherent, que és la d'impedir que ens fem forts nosaltres amb la nostra unitat. Si cal i els convé, es pot acceptar un tren que no passe per Madrid. Però no pot ser el València-Barcelona. Aquest no, perquè l'aliança d'aquestes dues capitals fa tremolar Madrid. Per això s'ha fet servir el blaverisme durant dècades, com una arma per a afeblir la relació entre els dos caps i casals. Malgrat la denúncia de molts sobre els interessos que, en realitat, defensaven els qui deien que defensaven la 'valencianía'. Però poques vegades la trampa es veu tan clara com en aquesta dels trens i poques vegades com aquesta es pot afirmar, sense el menor dubte, que el blaverisme és un perill greu per a tots els valencians. Perquè el pla que anuncia la ministra ho és tot, excepte innocent.
Ja fa anys que es parla de la possibilitat de fer d'Andalusia una gran àrea logística del sud d'Europa amb nous aeroports i un gran port a Algesires, que no obligaria els vaixells asiàtics a desviar-se de la ruta de Gibraltar per a descarregar. Però aquest projecte únicament té sentit amb una via que vaja, directa, cap al nord. I potser és això que preparen. Potser la ministra posa les bases d'un 'bypass' enorme que deixaria literalment València fora del mapa. D'Andalusia a Barcelona i cap a França sense passar per València, que restaria aïllada de Barcelona, sobretot, però també d'Europa. Una València que seria provinciana, empobrida i marginal, destinada a ser la platja, la criada, de Madrid.
Aqueix és el pla i, si el porten a terme, el blaverisme haurà fet el seu paper històric: el de ximple útil.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015