Maragall

Maragall ha tornat a sortir del guió. En un mateix cap de setmana ha anunciat que se n'anava del PSC, que havia registrat les sigles d'un nou partit i que tenia alzheimer. Com és natural, la darrera notícia ha causat un impacte enorme que ha tapat les dues primeres. Ningú no pot restar indiferent a una declaració com aquesta. Però el Maragall polític reclama també l'atenció i espere que ningú no trobe desconsiderat que avui parle de política i Maragall (un terreny on estic segur que l'ex-president farà molta guerra).

Ja ho vaig dir fa unes quantes setmanes: el Partit Demòcrata de Maragall pot ser l'instrument que desbloque l'actual confusió de la vida política del nostre país. Pot ser un instrument de coincidència dels tres partits centrals (CiU, o millor CDC; PSC, o millor els maragallistes; i Esquerra, o una bona part d'Esquerra) i pot ser també una eina bàsica per a proposar el debat amb Espanya en uns termes nous, radicalment europeus, per tant, obligatòriament sobirans.

Convergència, el PSC i Esquerra tenen molts interrogants sobre la taula. Convergència enfilarà tard o d'hora la separació d'Unió i haurà d'aclarir el seu debat intern: continuar essent, sobretot, el centre-dreta moderat del país o reforçar el perfil sobiranista a la recerca d'un centre que s'ha mogut. Esquerra té un important debat també sobre la taula i, per molt que la seua direcció intente fer veure que no passa ben res, és evident que passa, ni que siga a la vista del resultat de la seua Conferència Nacional. I el PSC ho té pitjor que ningú. És cert que acumula més poder que mai, però també va més perdut i desorientat que mai, i tenir Pasqual Maragall fora del partit i activant-ne un altre, de partit, no és cap broma que es puga salvar amb un comentari displicent. (Potser per això alguns, amb indissimulada por, van afanyar-se a dir a quatre columnes que l'adéu al PSC era, de fet, l'adéu a la política.)

L'esquema polític del Principat és molt robust, quant a partits, i fa dècades que sembla que no es moga. De fet, si mirem la composició del parlament, i anècdotes a banda, sempre és la mateixa, legislatura rere legislatura, amb petites variacions percentuals. Però si els partits no han canviat, és indiscutible que el país sí que ho ha fet. I el principal canvi que ha fet el país va en la línia d'això que Maragall va anomenar 'desafecció': ja no creu possible de viure amb Espanya amb comoditat, fraternalment.

Aquest canvi ciutadà perceptible i ben visible s'ha traduït en alguna cosa fins ara en el pla polític? Evidentment Esquerra, l'Esquerra de Carod, creix a cavall de l'independentisme. Però també s'acosten cap a l'independentisme sectors de CDC, i es comporten com a nacionalistes, més nacionalistes que mai, alguns personatges del PSC, amb Maragall al capdavant i d'una manera ben conspícua. Però fins on arriba el seu nacionalisme? Podria tornar-se independentisme?

I si no calguera? Una Catalunya amb drets directes i reconeguts a la 'nova nació europea' i una Catalunya independent es diferenciarien gaire? El segon llenguatge és potser massa dur per als maragallistes, però i el primer? Trobar una fórmula d'encaix a Europa no subordinada a Espanya no sembla tan difícil. En una entrevista amb VilaWeb TV Armand de Fluvià proposava, fa unes quantes setmanes, una Catalunya independent amb el comte de Barcelona (que casualment és també rei d'Espanya) de monarca. No m'agradaria gens, però es un bon exemple de flexibilitat mental. I si tinguérem una circumscripció pròpia a les eleccions europees i el president de la Generalitat assistira, per la raó que fóra, a reunions com la de Lisboa i els consellers participaren en els consells de ministres? I si, la nostra fiscalitat, la férem dependre directament de la Unió per comptes d'Espanya? Tot això ens faria independents en la pràctica o no?

Pasqual Maragall ha triat nom per al seu nou partit: Partit Català d'Europa. I no és ja aquesta tria una intenció en si mateixa? Políticament, a ningú, no li passa per alt que no és igual dir-se Partit Català d'Europa que dir-se, per exemple, Partit Català d'Espanya. De fet, posar la proa a Europa, marcar Europa com l'espai on s'ha de fer la nostra política, significa girar l'esquena a Espanya, esquivar-la, si més no. I això passa quan Maragall és més 'nacionalista' que mai. A Montilla ajuntar 'nació' i 'catalana' en una mateixa frase li resulta d'una incomoditat notable i manifesta. A Maragall, ja no, ben a l'inrevés: l'existència legal de la nació catalana és el seu triomf més palpable en l'estatut. I alerta, que acaba de fer el pas més difícil de tots: apartar-se de les sigles que han estat la seua vida i a les quals ha dedicat els seus esforços des dels anys durs del franquisme.

Jo no he estat mai maragallista. Em va decebre massa l'any 92, quan per a no provocar una situació incòmoda als Jocs no va ser capaç d'alçar la veu contra les tortures dels detinguts en la Garzonada. Però, tot i amb això, sempre he pensat que era un home capaç de regatejar en l'àrea petita i d'inventar noves situacions com ben pocs n'hi ha en la política catalana. Ho va fer, i no és poc, creant la possibilitat del tripartit, que a la fi acabà desallotjant CiU del govern. Per què no se'n podria inventar una de nova ara, fent de l'espai europeu un comodí i una eixida unitària per al catalanisme?

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet