Opinió
-
Venècia
Vicent Partal
17.10.2007
-
El Nobel
Vicent Partal
16.10.2007
-
El fracàs de la fraternitat
Vicent Partal
15.10.2007
-
El discurs de Frankfurt
Vicent Partal
11.10.2007
-
Frankfurt, finalment
Vicent Partal
09.10.2007
-
Impunes
Vicent Partal
08.10.2007
-
Ja n'hi ha prou
Vicent Partal
05.10.2007
-
Estabilitat? De què, moreno!
Vicent Partal
03.10.2007
-
Fets, no paraules
Vicent Partal
02.10.2007
-
Periodistes o delators
Vicent Partal
28.09.2007
-
Populista
Vicent Partal
27.09.2007
-
Les classes de Camps
Vicent Partal
24.09.2007
-
Foc al rei
Vicent Partal
21.09.2007
Vicent Partal
12.09.2007
Un curs poc corrent (III). El partit i l'objectiu
El sistema de partits polítics català s'ha mogut poc aquests darrers trenta anys. Al final del franquisme la supremacia de l'esquerra semblava inqüestionable. Després CiU va implantar un model que arraconà el PSC com a sucursalista i féu orbitar la resta de partits nacionalistes al voltant seu. Finalment, el tripartit ha tornat a posar l'èmfasi en la dinàmica dreta-esquerra, al preu d'esquerdar profundament el bloc nacionalista. Tres canvis en tres dècades llargues indiquen una estabilitat que no és senzilla de trencar. I tanmateix hi ha, segurament, un quart canvi a la vista, en un espai intermedi entre la 'sociovergència', el Partit Demòcrata de Maragall i la nova unitat dels partits nacionalistes.
La incomoditat de la situació actual es fa palesa en pràcticament tots els partits polítics catalans. A CiU, les veus que reclamen un presa de posició sobiranista, el trencament amb Unió i un acostament a Esquerra Republicana han esclatat aquest estiu amb una força desconeguda. Mas hi ha respost amb una proposta de refundar el catalanisme, encara per concretar, i amb gestos de conciliació amb Esquerra i amb el sector maragallista del PSC. Al PSC els sectors més catalanistes tampoc no amaguen la seua incomoditat. I encara menys quan el president de la Generalitat ha optat per reforçar el seu entorn personal (de perfil gens nacionalista) i s'han succeït episodis de tensió amb els consellers més catalanistes, com ara Antoni Castells o Montserrat Tura. La situació, la compliquen encara més les declaracions de Maragall reclamant una superació del marc del PSC que integre sensibilitats diverses en el projecte europeu del Partit Demòcrata. I si a CiU i el PSC les divergències són públiques, a Esquerra Republicana ho són encara més. Tant Reagrupament.cat com Esquerra Independentista són molt contundents en les crítiques a l'actitud del partit, amb l'erosió electoral consegüent. Aquests darrers dies, la sorprenent proposta de Carod d'un referèndum d'autodeterminació per al 2014 encara ha afegit més confusió. És evident que aquest retorn al discurs nacionalista acontenta molta gent, però també ho és que un objectiu com aquest ningú no creu que puga aconseguir-se amb l'actual coalició de govern; una coalició en què Iniciativa sembla, aparentment, el partit més tranquil. La seua posició és clara en favor del manteniment de l'actual projecte polític de govern de progrés. Però el mal és que comença a ser sola en aquesta defensa.
Aquest descontentament generalitzat dins els partits catalans, i la irritació d'una bona part de la societat civil, són els vims que podrien trenar un nou esquema polític al Principat. Esquema en el qual tot sembla indicar que hi hauria dos horitzons que podrien recobrir-se o no, però que, si es recobrissin, tindrien una força colossal. D'una banda, hi ha la hipòtesi d'un salt endavant sobiranista, potser al voltant de la xifra especialment sensible del 2014. D'una altra, hi ha la possibilitat que CDC es desmarque d'Unió i prove d'acostar-se als sectors catalanistes del PSC i a Esquerra. Dit d'una altra manera, que el discurs de Maragall qualle en la creació d'un gran espai central de la política catalana, en el qual Esquerra també podria tenir un paper central.
Un nou moviment polític català en què confluïren, no tan rígidament com en els partits actuals, CDC, els maragallistes del PSC, Esquerra i potser ICV, i que incloguera en el programa la proposta de fer del Principat un estat membre de la Unió Europea a curt terme seria una bomba política capaç, no sols de modificar l'actual sistema de partits catalans, sinó també de tirar endavant amb èxit aquesta possibilitat.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015