Opinió

 

<109/169>

Vicent Partal

06.07.2011

Lliçó de diplomàcia

Ahir els primers ministres dels Països Baixos i de Flandes, Mark Rutte i Kris Peeters, van acordar que faran viatges conjunts a l'estranger. La cosa té la seua gràcia perquè els Països Baixos són això que se'n diu un estat i Flandes és això que se'n diu una 'regió'. Una 'regió' que parla neerlandès però que no forma part dels Països Baixos sinó de Bèlgica. Els viatges tindran caràcter diplomàtic per la presència holandesa i obriran així portes polítiques impensables fins ara també a Flandes.

És una idea. ¿Ho podríem fer amb Andorra? Però més que una idea que podríem aprofitar o no és també un símptoma. Un altre símptoma que s'esquerda el monòlit estatal i que les coses que abans semblaven clares cada vegada ho són menys. Els flamencs fins fa poc només tenien una possibilitat diplomàtica que era la representació del regne dels belgues. Ara, però, ultra la incipient representació diplomàtica de la Unió Europea, els representarà encara el regne dels belgues però també 'el país veí' que parla igual que ells.

Aquesta complexitat diplomàtica en la qual entren ara els flamencs contribueix una mica més si cap a trencar aquella vella regla d'or de la diplomàcia, segons la qual cada estat es representa a ell mateix i només l'estat detenta la pròpia representació exterior.

Així els darrers anys hem vist com creixien cada vegada més les situacions 'anormals' de reconeixement parcial, situacions que abans eren només una excepció molt i molt rara. Palestina, la República de Xina-Taiwan o la RASD són els tres exemples de manual que fan referència a estats no reconeguts de forma universal, que no formen part de l'ONU, però que per diferents circumstàncies històriques han estat reconeguts com a subjectes de sobirania per una bona colla d'estats diguem-ne normals. I els darrers anys s'hi ha afegit el cas de Kossove, reconegut ara mateix per 76 membres de Nacions Unides i també per la República de Xina-Taiwan.

Però encara hi ha un fenomen nou que complica més les coses i que és l'aparició de casos com els d'Abkhàsia, reconegut per Rússia, Nicaragua, Veneçuela, Nauru i Vanuatu, el de l'Ossètia Meridional, més o menys igual, o el de Somaliland, recentment reconegut per la veïna Kenya.

Són aquests territoris estats independents? No ho són si definim com a criteri formar part de l'ONU, però sí que ho són per a diversos estats membres de l'ONU. Representen, doncs, una geometria diplomàtica complexa que també funciona a l'inrevés -vint-i-dos estats membres de l'ONU no reconeixen Israel o el Paquistan es nega a reconèixer Armènia, per exemple.

I què vull dir amb tot això? Que el terra es mou. Simplement.

Mail Obert