Murs, fronteres, isòbares

Vaig arribar a Berlín, aquell 9 de novembre, corrent. Literalment. El famós teletip anunciant que s'obrien els passos del mur em va agafar a Barcelona i vaig haver de córrer, i molt, per arribar aquella mateixa nit a la ciutat dividida que canviava el món. Tan aviat com vaig poder vaig acostar-me a la Potsdamer Platz, i allò que hi vaig veure em va ensenyar per sempre més una cosa: que les fronteres d'avui no han de ser forçosament les de demà i que la política pot canviar les coses que semblaven més inamovibles.

Uns pocs mesos abans havia fet servir la mateixa plaça per il·lustrar un reportatge sobre el perill d'un holocaust nuclear a Europa. Havia explicat que una sola bota travessant en la direcció incorrecta aquell espai buit al centre de la vella capital alemanya significava que un estol de míssils començaria a caure'ns a sobre i ja podíem dir adéu-siau a la vida.

Quan vaig arribar allà encara no hi havia forats al mur. Era un dels darrers llocs intactes, perquè a l'altra banda treien les mines col·locades per a impedir la lliure circulació i tot intent d'escapar. Grupets de policies d'una banda i d'una altra hi treien el cap intentant d'endevinar què podia passar. Hi havia grupets de veïns que esperaven i molta expectació. Vam esperar i finalment es va moure una miqueta una de les grans peces de concret que formaven la tercera generació del mur. En pocs minuts la paret va desaparèixer i els policies de totes dues Alemanyes es donaven la mà enmig d'uns aplaudiments retrunyidors. Una persona va passar del costat oriental a l'occidental amb pas dubtós, i el mur va deixar de tenir sentit. Uns grups de jovenots armats de pics i martells van començar a clavar-hi colps i abans que no ens n'adonàssem el 'no man's land' més famós de la història esdevenia un espai ple de gent.

Quan em vaig poder recuperar de la impressió vaig provar de passar a l'est i fer-hi una entradeta informativa. Els guàrdies em van deixar passar aquella frontera inviolable fins feia uns pocs minuts amb unes enormes rialles i grans cops a l'esquena. Però quan em vaig posar al davant de la càmera, amb el micròfon a la mà, de sobte se me'n va anar el cap. Vaig veure les torres de vigilància, allà al meu costat, el filferro, la carretera de sorra per a controlar les petjades, la ruta dels 'vopos' (la policia oriental). I jo, enmig de tot allò que tantes voltes havia provat d'endevinar des de l'altra banda. Va ser un segon, però vaig restar completament en blanc i vaig haver de tornar a demanar si, de debò, allò era la Potsdamer. És aquesta la Potsdam? És aquesta la plaça minada on els estrategs asseguraven que començaria la guerra? És aquest el punt que ha obert Europa de cap a peus durant dècades? És aquest el lloc que jo no hauria pogut petjar fa unes poques hores sense perill de morir? 'Sí, sí!', reien els policies que es devien imaginar que jo m'havia perdut de debò, un vulgar estranger, quan allò que s'havia perdut era el meu cap.

La resta és sabuda. Vint anys després han aparegut catorze estats nous darrere el que era el mur i s'ha esborrat del tot la frontera que era la més difícil d'esborrar, la que separava els alemanys dels alemanys. Ahir els representants de les quatre potències que havien ocupat militarment Berlín fins fa vint anys es van passejar per Brandenburg amb una dona nascuda a l'ex-RDA i que avui és la cancellera de la república federal. Que les fronteres es mouen (fins les més impossibles) és, doncs, una opinió que no admet dubtes. Les fronteres, fet i fet, únicament depenen, al capdavall, de la voluntat de la gent. Són una mena d'isòbara de la política que marca on hi ha la borrasca i l'anticicló i qui ha tingut més força. De la mateixa manera que ningú no pot fixar un núvol, ningú no pot fixar pels segles dels segles una frontera. Cap. I per si en dubtem, ací tenim Berlín.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet