Opinió

 

<107/169>

Vicent Partal

27.07.2009

També sense Saura

La històrica foto del Pacte del Tinell ha perdut el darrer dels figurants. El desembre del 2003 Pasqual Maragall, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura oficialitzaven el govern de les esquerres al Principat i feien possible el relleu de vint-i-tres anys d'hegemonia convergent. No han passat sinó sis anys, però, curiosament, el pacte ja se'ls ha emportats tots tres, ensems amb una manera d'entendre el país i la societat que els seus hereus ara han de refer o de canviar definitivament.

Que Joan Saura no repetiria com a candidat a la presidència de la Generalitat era cosa esperada. Si a Iniciativa havia crescut molt la pressió d'una direcció jove, molt diferent en termes culturals, la gestió de Saura com a conseller d'Interior també feia dubtar massa. El desgast evident de la marca dins l'electorat propi més militant reclamava un canvi d'aires que sembla que mirarà d'aconduir i de capitalitzar Joan Herrera, amb la intenció de mantenir tot l'any vinent el govern nascut del Tinell. Però les incògnites són grans.

En primer lloc perquè caldrà veure si el desgast electoral dels tres partits del govern es resol amb un canvi de cartell o si va més enllà. Herrera, en aquest sentit, té una feina dura i intensa a fer. La seua és una proposta amable i simpàtica que encarna clarament el tomb cultural dels ecosocialistes. Si Saura era el darrer home del PSUC, Herrera serà el primer home dels Verds, sens dubte un model de candidatura més europeu, més contemporani, però també menys previsible. Caldrà veure, tanmateix, com ho entomen els votants. És molt probable que aconseguesca d'atreure precisament sectors més joves, però podria ser-li difícil d'entrar en els àmbits més tradicionals, en bona part incòmodes amb la gestió de la crisi ecònomica que fa el tripartit. En tot cas, sembla evident que el relleu serà molt interessant en termes polítics i que pot obrir perspectives noves, d'ordre ideològic i nacional.

La feina d'Herrera serà més difícil, per simple notorietat, que no la de Puigcercós, però el capitost republicà també té força maldecaps a la vista. En el debat de divendres es va esforçar a no atacar Convergència i Unió. Esquerra sap que el pacte de finançament ha acabat d'abocar el partit a la reiteració del pacte de govern amb els socialistes, alhora que és ben conscient del previsible desgast electoral que li representa. La famosa equidistància li és indispensable, si vol arribar a un nombre d'escons comparable al de les dues darreres legislatures i, per tant, haurà de multiplicar gestos díscols o poc agradables als socis de govern, destinats a accentuar la seua independència. Ho va fer divendres desmarcant-se dels atacs a CiU i ho va fer diumenge insinuant la necessitat d'una remodelació del govern.

Ara, la incògnita més gran continua essent el president Montilla. De moment, no suscita pas l'entusiasme previsible en un president. L'acord de finançament és dolent, però l'entusiasme mediàtic i d'una part de l'anomenada societat civil sembla haver-lo enlairat. Gaire? No ho sap ningú, com ningú no sap la segona part de l'equació socialista: saber si Zapatero sumarà més que no restarà o a l'inrevés.

A un any just, si hi arriba, de la convocatòria electoral, és evident que el panorama de l'esquerra catalana es mou a una velocitat de vertigen. Els recanvis de capdavanters són una demostració del fracàs del projecte que es va signar amb solemnitat al Tinell. Però, ep!, que fracasse el Tinell no vol dir, necessàriament, que fracasse el tripartit. En aquest sentit, tants de canvis es podrien llegir també en positiu, vist que, en constatant el fracàs, l'esquerra ha reaccionat renovant-se amb una sorprenent agilitat quan encara hi era a temps.

Mail Obert