Un curs clau

Una certa tradició marca l'11 de setembre com el principi del curs polític, un curs que aquesta vegada serà molt especial. El mes de juny vinent hi haurà hagut, com a mínim, eleccions a totes dues generalitats, al govern balear, a la diputació aragonesa, a la gran majoria dels ajuntaments, segurament també a la presidència de la república francesa i qui sap si a les corts espanyoles. Una veritable marea política més que concentrada, que és evident que canviarà la nostra realitat política, per a bé o per a mal i, en alguns casos, d'una manera radical.

Durant el curs hi haurà ocasions sobrades de parlar de totes aquestes eleccions i del clima que concitaran. Però ja hi ha uns quants interrogants clars sobre la taula, i unes quantes incerteses.

Al Principat és més que segura la victòria electoral de Convergència i Unió, però resulta difícil de creure que Artur Mas puga ser el pròxim president. Esquerra té encara la clau i sembla decidida a repetir el tripartit, malgrat l'experiència traumàtica d'aquest últim any i bo i sabent que Montilla serà molt més dur amb ella, i molt menys catalanista que no Maragall. Aquesta és la dada central de les eleccions, sens dubte. I segurament que la gent d'ERC és conscient que, si renoven el tripartit, aquesta decisió, òbviament legítima, tindrà repercussions molt profundes a terme mitjà per al país i per a ells mateixos.

Al País Valencià i a les Illes la situació és ara mateix molt confusa, especialment en el cas valencià, potser perquè les eleccions no seran fins al maig. Canviar la Generalitat i el govern balear requereix un pacte del PSOE amb nacionalistes i forces d'esquerra. Però en cap cas aquest pacte no sembla fer-se visible. En el cas valencià, aquests darrers dies és ben visible que Esquerra Unida i el Bloc no troben la manera de fer el pacte entre ells que seria el primer pas d'un acord més ample. I la moció de censura presentada ara pel PSPV encara complica més el panorama. El PSPV sap que no farà president Pla amb els seus sols vots i que necessita una coalició forta al seu costat, però després d'haver pactat amb el PP un estatut de vergonya, fer mocions electoralistes no sembla el millor camí per a calmar una esquerra nacionalista (o no) que té molt irritada.

La sorprenent decisió de fer ministre Joan Clos ha obert un altre front de batalla decisiu: a la ciutat de Barcelona. Els socialistes, que governen la ciutat des de fa trenta anys, veuen possible, per primera vegada, que guanye Convergència, un partit que ha fet bé els deures aquests darrers anys i que, per primera vegada, té en Xavier Trias un aspirant a alcalde creïble. No cal ni referir-se a les repercussions de tota mena que tindria el fet que la capital canviés de color polític (potser amb el suport d'una Esquerra que, diuen, pot vendre la maniobra com una prova d'equidistància). El de Barcelona no serà pas, ni de bon tros, l'únic ajuntament important en què hom jugarà fort, però sí el que ara presenta més condicions perquè s'hi esdevinga un canvi polític. A València, en canvi, no sembla pas que Carme Alborch puga fer prou mal a Rita Barberà.

Si és segut que totes aquestes eleccions s'hauran fet abans de les pròximes vacances d'estiu, no podem pas descartar que tant l'estat francès com l'espanyol es visquen també processos electorals decisius. De fet, el 2007 hi haurà eleccions a la presidència de la república francesa, per més que ara encara no se sàpiga si Chirac aspirarà a un nou mandat o no. I segons com vagen les coses al País Basc, tampoc no fóra estrany que Zapatero volguera aprofitar l'ocasió per assegurar-se una majoria més còmoda que no la que ara té, exigua i 'catalanodependent'.

Comencem doncs el curs, si és que és certa la tradició, sabent que serà un curs clau i, en molts sentits, irrepetible.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet