Opinió
-
És possible una Espanya diferent?
Vicent Partal
05.02.2015
-
La 'troica' desapareixerà i això és una lliçó (també) per a nosaltres
Vicent Partal
04.02.2015
-
Duran no és ningú
Vicent Partal
03.02.2015
-
No calen tantes renúncies…
Vicent Partal
02.02.2015
-
Si Esquerra vol ser el PSC…
Vicent Partal
30.01.2015
-
El preu de la independència?
Vicent Partal
29.01.2015
-
Primàries per a guanyar
Vicent Partal
28.01.2015
-
Syriza i la nació
Vicent Partal
27.01.2015
-
Un gran dia per a Europa
Vicent Partal
26.01.2015
-
Més enllà de Grècia
Vicent Partal
23.01.2015
-
La república aranesa
Vicent Partal
22.01.2015
-
Los araneses auràn ara una oportunitat unica
Vicent Partal
22.01.2015
-
Com callen els socialistes!
Vicent Partal
21.01.2015
Vicent Partal
28.05.2015
Podem i l'entrisme: una altra manera de matar
Algunes de les múltiples branques del trotsquisme han preconitzat durant dècades l'anomenat 'entrisme'. Es tractava que els militants de les organitzacions trotsquistes entrassen en els partits socialdemòcrates o comunistes oficials, amb l'esperança de canviar-los des de dins. Era una manera d'actuar amb lògica: des d'un partit petit es pot fer poca cosa; en canvi, si pots canviar un partit gran l'efecte de la teua estratègia es multiplica exponencialment.
(Per cert, i ho dic únicament a tall d'anècdota: un dels màxims impulsors de l'entrisme —per a ser exactes, d'una variant de l'entrisme— va ser el grec Michalis N. Raptis, conegut amb el pseudònim de Michel Pablo. I per això de vegades l'entrisme s'identifica internacionalment, entre els politòlegs, amb el nom de 'pablisme'. 'Del Pablisme a Pablo' seria, doncs, el títol alternatiu d'aquest editorial.)
Salvada l'anècdota del nom, val a dir que els líders de Podem, i això ja no és tan anecdòtic, tenen l'origen remot en el trotsquisme, car va ser amb l'impuls de gent de la Lliga Comunista Revolucionària que va nàixer l'Espai Alternatiu primer i l'Esquerra Anticapitalista després. I sembla que no l'han oblidat pas, l'entrisme. Al País Valencià ahir va esclatar el debat sobre si Podem voldrà utilitzar Compromís de marca blanca, i al Principat això seria Catalunya en Comú. En l'un cas i en l'altre, Compromís i ICV-EUiA s'arriscarien a perdre el caràcter nacional en canvi d'unir-se a una presumpta, i ben poc explicada, revolució espanyola. Que ja no se sap ni tan sols si és revolucionària.
Desmuntar dues coalicions nacionals per transformar-les en instruments d'un partit espanyol. Vet ací el perill i la maniobra. No sé què en pensaria Michel Pablo, que va defensar amb fermesa processos independentistes, però a l'altre Pablo, l'Iglesias, el faria prou feliç, que entre més objectius en té un de ben fixat —diria que dels més ben fixats, per la manera com parla—: mantenir unida això que encara ara és Espanya.
L'opinió dels subscriptors
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Pep Agulló
Seguint un xic l’anècdota d’en Vicent vaig viure des de dins les lluites entre fraccions trotsquistes que es disputaven el títol de ser els hereus de la IV Internacional. En el meu cas consideravem Pablo un revisionista, després que publiqués la tesi de que sota la pressió de l’imperialisme, la burocràcia estalinista es veuria impel·lida a defensar els Estat obrers la qual cosa justificaria l’ingrés de militants trotsquistes als partits comunistes en la suposada perspectiva de poder actuar des de dins en uns moments en que l’estalinisme practicava un gir cap a l’esquerra. Això era l’entrisme, per uns una tàctica per altres una traició. Penseu que el parlamentari David Companyon és un militant trotsquista que també milita a EUA, sense anar més lluny.
La ideologia de Podemos, com el seu nom, és tan deliqüescent com el líquid però com ell sempre ens condueix a l’embornal que en aquest cas és desactivar l’independentisme als països catalans amb l’ham d’un canvi social revolucionari. Els tahurs d’un programari que ha oscil·lat d’una pretesa revolució (no eren més que reformes) cap al respecte per la Monarquia, L’exercit, la Guardia Civil… no pot provenir d’una evolució ideològica de sectors socials mobilitzats contra el Sistema. Massa jerarquia per tan poca implantació. L’èxit de l’entrisme (si es pot dir així) sempre s’ha recolzat amb un partit molt homogeneitzat entorn d’un programa clar. No és el cas. Podemos va a crear divisions, és un “alien” destructiu, fa tuf d'un muntatge fet amb intel·ligència malèvola. El perill, no són ells, és que algun partit sobiranista sucumbeixi als seus cants de sirena i busqui aliances contra un altre adversari també sobiranista. La majoria social independentista s’iria a can pistraus. Tinguem-ho en compte.
Joan Monguió
Voleu dir que no estem posant la vena abans de la ferida?
Estic veient algunes reaccions una mica histèriques contra Barcelona en comú i la Colau, abans de que hagin tingut temps ni tan sols de entrar a l'Ajuntament.
I no em refereixo a Aguirre parlat d'esquerra radical...
Posats a dubtar del sobiranisme de Barcelona en comú per influencia de Podemos, amb més raó es podria dubtar del de CiU per influencia de UDC, i no veig que ningú hagi deixat de sumar-los als vots independentistes...
Josep Usó
És possible que s'intente vampiritzar a Compromís des de Podemos, de la mateixa manera que a Barcelona en Comú a Barcelona. Però els dirigents d'aquestes dues formacions ben poca vista demostraríen si permeteren alguna cosa així. En aquest sentit, em sembla molt bé la posició de Mònica Oltra. Primer, es decideix el que es farà. I després, ja es veurà qui ho ha de fer i qui ha de seure a cada cadira. Els de Podemos, que a cada lloc es presenten amb unes sigles i ja no se sap ni qui són, es limiten a voler-se quedar for a "recolzar". A fer com que fan, però sense fer res. I això és molt típic, dels partits espanyols. Que no són grans en altra cosa que en despesa. Pense que la gent, el que hem demanat a les urnes és una altra cosa. Volem canviar les coses, no fer com que es canvien. Podemos encara és l'hora que faça una proposta concreta enlloc. Més enllà que el que de veritat els interessa és el govern espanyol. Doncs això. Til·la i a negociar amb la força dels escons, dels vots i de la gent del carrer.
Francesc Estall
Totes aquestes maniobres al voltant de qui governa i com a València em deixen perplex. Jo em pensava, ingènuament, que vistos els resultats el més raonable seria un pacte a tres entre PSPV, Compromís i Podemos per tal que arreu governi la llista més votada d'entre tots tres. Però resulta que no, que la Mònica Oltra vol presidir la Generalitat, que Podemos li dóna suport però no a en Ximo Puig, que si aquest és el joc els socialistes ja diuen que se n'oblidin de pactes...
Tot plegat un espectacle poc edificant, tenint a l'abast un pacte raonablement fàcil. Potser veient les poltrones a tocar alguns els han agafat fogots primaverals i tant de bo sigui només això, però sembla que tenen més ànsia de sembrar zitzània que de governar. Amb tot plegat li donen aire al PP.
A Catalunya el 27S el tenim al damunt, a ICV n'hi ha que són independentistes i n'hi ha que no, a Guanyem Barcelona o com es digui n'hi ha que sí i que no, Podemos ha trobat gent disposada a fer-li la feina en la seva "revolució" espanyola, i sembla una lluita soterrada per veure qui aconsegueix el control abans de les eleccions. Un espectacle que seria interessant de veure'l per dins si no fos pel que ens estem jugant.
Vaja, que el futur immediat pinta molt mogut, a veure si s'encarrila bé.
Ramon Torramilans
Totalment d'acord i es que aquí sembla que anem amb un lliri fa la ma, posant el "buenismo" al servei del Pablismo, per salvar unes poques cadires.
Dani Franch
Barcelona s'ha lluit de valent a les municipals, demostra un "nivell" alt ....ironies apart, repeteixo, si s'haguessin fet be les coses a partir del 10n, no estariem on estem ara, pero be, ens ho mereixem tots plegats
Octavi Monsonís
El problema de l'entrisme de què parla l'editorial no rau en qui el practica, sinó en qui l'accepta.
En principi, cal dir que és legítima la pretensió de Podemos de considerar Compromís el grup més adient per muntar una plataforma que esdevinga la marca blanca de Podemos. En conseqüència no trobem que siga una pràctica rebutjable.
Ara, que Compromís hi estiga d'acord, això és tota una altra qüestió. Ben cert que la pretensió de Podemos pot semblar avantatjosa a Compromís perquè li podria aportar més presència social i moltíssims més vots, almenys en un primer moment. Però a la curta o a la llarga Compromís es diluiria en la marca blanca de Podemos i despareixeria. El peix gran sempre es menja el menut i d'exemples, en política, n'hi ha a cabassades. Recordeu com el PP va engolir UV, per recordar un afer casolà.
Això de banda, potser sí que una part dels que han votat Compromís podrien haver-ho fet a Podemos, però la resta, i vull pensar que majoritària, ha votat Compromís perquè recull unes certes aspiracions nacionalistes valencianocatalanes, una defensa aferrissada de la llengua i una obediència valenciana. Són els valencians, els que representen la dignitat com a poble, la valenciania i lo Valencià.
Aquest és l'ADN majoritari de Compromís, que sens dubte es perdria en un no se sap què que munte Podemos.
Em fa la sensació que la Mónica Oltra i d'altres tal vegada se senten afalagats que Pablo Iglesias haja posat els ulls sobre ells i que se senten necessaris per a Podemos i que fins i tot els agradaria ser els dirigents de Podemos al País Valencià, ai las! Però espere que Compromís no renuncie al seu ADN.
Caram, que poc que dura l'alegria a la casa del pobre! Tota la vida ansiant que el nacionalisme arribe a la societat i que assolisca quotes de poder significatives, com ara que hem guanyat el govern del Cap i Casal i que tindrem un pes determinant en la Generalitat, i va i apareixen tot de sobte propostes de plataformes que acaben amb el que s'acaba de conquerir.
Esperem que Compromís no destruesca la il·lusió (i la llengua i el País) i que no accepte cap plataforma política amb Podemos. Ja s'ha carregat Esquerra Unida del País Valencià, ara li toca el torn a Compromís, l'obstacle més gros per ser ells majoritaris i determinants.
Esperem-ho!!
Oriol Magrinyà
La cosa ve a ser senzilla: que podemos reformi Espanya, des d'Espanya, i començant per Madrid, i llavors ja valorarem si hi volem ser. D'igual a igual. Tota la resta, o són mentides, o brindis al sol, o miopia.
Maria Teresa Brasó
Sr. Partal: estic totalment d'acord en la seva analisi i jo crec que ja ha començat i ha guanyat a l'Alcaldia de Barcelona. Pablo Iglesias va venir ens va insultar, va insultar al govern, i a la CUP i va marxar tan feliç i ningú de la candidatura el va desmentir ni tan sols si van molestar, crec que després ell mateix va fer un petit desmentiment de cortesia.
Josep Blesa
Magnífic editorial. Fa uns mesos que en Víctor Baeta i Subias, el promotor de República Valenciana junt amb el Quim Auladell, entre d’altres, publicà un article en el Levante-EMV on feia una síntesi encertada:
Podemos és un exèrcit de trotskistes comandats per una direcció stalinista.
Ja sabem que Stalin era d’una colònia, com Napoleó Bonaparte d’una altra. I ja veus si van saber “aventar” als seus i als altres, en nom d’un imperialisme nacionalista d’estat adoptat com a una referència universal.
Antonio Riera
Avui me reconciliat amb vos Sr. Partal.
Joan Rubiralta
És molt possible que Podemos sigui un partit que practiqui l'entrisme però penso que pot col·lidir amb Barcelona en comú perquè Ada Colau no fa aquest joc. Fins i tot, aquesta últimament ha parlat força clar del concepte del dret a decidir el futur de Catalunya que tenim els catalans i sense haver d'esperar que a Espanya es canviï a constitució i això són paraules seves. Per tant la divergència està servida i l'entrisme tancat.
Sobre l'entrisme al País Valencià pot ser que no sigui com el presentes, malgrat les temptacions d'aquesta formació amb Compromís. La Mònica Oltra és molt Mònica Oltra i no serà fàcil que es deixi condicionar pels cants de sirena de Podemos, si no és que els necessita per aconseguir el càrrec que persegueix segons els resultats que ha obtingut. Més aviat el perill el veig amb el PSPV, perquè ambdues formacions volen tenir la presidència del consell i això caldrà tractar-ho amb molta cura i sensibilitat, tot pensant en el país més que en el partit on en interessos personals. Atenent als resultats, no seria més just que la Mònica fos la vicepresidenta del Consell (càrrec nou) i Compromís tingués l'alcaldia de la ciutat de València? Espero, com molts valencians, que no hi hagi trencadissa i els canvi es materialitzi de forma que satisfaci a tothom i el País Valencià tiri endavant amb força i saba nova.
Lamento que EUPV no hagi tret bons resultats després de passar anys lluitant contra el nepotisme del PP. Cal recordar que dintre d'aquesta coalició que encapçalava aquesta força, hi havia ERPV que n'ha sortit perjudicada.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015