El Partit té por

Durant la llarga lluita contra el franquisme 'el Partit' era el PSUC --el PC per als valencians i mallorquins. Evidentment que els comunistes no eren tota la resistència, però sense el Partit la resistència hauria estat infinitament menor. Catalanistes i comunistes, des de terrenys diferents però ben sovint concordants, van aguantar el país que la dictadura volia desfer i van fer possible la represa. Negar això va contra totes les evidències.

Ho van fer amb alguns errors notables però amb una dignitat memorable. Aquell López Raimundo clandestí que va topar amb Raimon en una boca de metro, allà on va nàixer l'esborronadora cançó 'T'he conegut sempre igual', podria representar perfectament els valors d'aquella generació. Ells, vivint alerta amb tants altres, no van acotar el cap en l'adversitat ni va fer càlculs mentre la dictadura era viva. No conec ningú, ni entre els adversaris polítics, que a aquell Partit amb majúscula li negue el respecte i la consideració. Compatible, no sé ni si cal dir-ho, amb tanta crítica com siga necessària.

Els seus hereus viuen avui una època extraordinàriament difícil. El país ha canviat de dalt a baix i ells han fet grans esforços per seguir-lo. No reconèixer açò em sembla que també seria injust. Com els seus majors, ho han fet equivocant-se a voltes (van arribar a demanar a la gent que no anàs a la Via Catalana!) però compensant-ho amb grans dosis de generositat quan ha calgut. El paper d'ICV-EUiA en el 9-N era el més difícil de tots. Sense ser independentistes, ni tan sols nacionalistes, empenyien un vaixell que era evident que portava a la independència. Ho feien per demòcrates, per catalanistes, perquè seguien aquella tradició del vell PSUC que consistia a no allunyar-se mai excessivament del poble. Fins que no han pogut més.

Quan ahir Raül Romeva va escriure aquesta demolidora i emocionant carta als seus companys, alguna cosa havia canviat finalment en aquest país. Romeva és un dels millors polítics que té Catalunya i una persona d'una qualitat humana excepcional. I estic segur que, per a ell, el pas de deixar Iniciativa ha estat un passatge intensament dolorós. Però, vist com anaven les coses, havia de passar tard o d'hora. 

Tinc un gran respecte personal per Joan Herrera i per Dolors Camats. I tinc un respecte reverencial per la lluita en favor de la democràcia que el vell PSUC va capitanejar. El problema és que aquest país ja és un altre: el procés d'independència fa camí i en aquest context la por no és un sentiment recomanable. I em fa l'efecte, ho dic amb el màxim respecte i consideració, que ICV té, sobretot, por. I que és la por que inspira uns moviments i unes decisions que gent com Raül Romeva, després de tants anys de militància i dedicació, ja no poden compartir.

ICV té por que Podem se la menge. I reacciona a la desesperada, intentant un pacte, siga Guanyem, siga què siga que vindrà al setembre. I per a aquest pacte han de mimetitzar-se amb un moviment cada dia més estrany i que ja veurem on acaba i com acaba. De les poques coses clares que sabem sobre Podem avui és que faran tant com puguen per evitar la independència. Hi tenen tot el dret, naturalment. Com ICV té tot el dret d'apartar-se de l'autodeterminació per a aplanar el camí del pacte. Però avise --si m'és permès des de l'amistat-- que això ni els garanteix el futur com a partit ni encara menys garanteix el futur del país, com explica Raül Romeva amb una claredat insuperable en la seua adolorida carta.

L'opinió dels subscriptors

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Joan Josep Isern

Albert Sánchez Piñol deixa La Vanguardia, Raül Romeva deixa Iniciativa... M’agrada que la bona gent tingui molt clar on és que fa nosa i que actuï en conseqüència.

El país que construirem ben aviat serà un país de gent decent o no serà. Un país on gent com l’Albert o el Raül tenen molta feina a fer i molt exemple a escampar. D’aquesta manera serem imparables!

Josep Jallé

M’he resistit fins aquesta hora a fer cap comentari bàsicament per no dir-los-hi als actuals responsables, formals, d’ICV que no els considere prou dignes de ser els teòrics hereus d’aquell PSUC amb el que tants i tants vam donar-hi les millors hores i il·lusions de la nostra joventut. Però, no he pogut d’estar-me’n, finalment.

I el detall de l’embolic que Herrera i Camats protagonitzen, barrejant dret a decidir amb destí a un estat plurinacional és d’allò més patètic, de tercera via. Ni tant sols han fet la teoria de la federació, o confederació, perquè haurien de reconèixer allò de que per a federar-se, ortodoxament, primer hi ha que ser estat - independència - i, desprès, de igual a igual, ajuntar-se amb d’altres. Romeva posa la dignitat de dir-los-hi, des de fora malauradament, el patètics que son. Sempre encongits, en democràcia, sempre amb la por de quedar residuals, tot esperant a les properes eleccions que la sentència a mort - desaparèixer -  podés quedar demorada. ¿No s’adonen que el tren està passant i que les cames no les tenen ni per a córrer i pujar al darrer graó del vagó de cua?. Si que s’adonen, si; però la covardia els ha corcat en aquest anys de la transició del post franquisme a .... (democràcia) al pre franquisme. Discursiva diferent, aparent, però excusa vella: primer lo social, desprès .... ja veurem. No cola ja, perquè cal la independència per (tractar de) canviar-ho tot, especialment aquesta forma mesquina de fer la política.

Amadeu Abril

Vols dir que és només por de Podemos? Jo crec que ICV té vertígen. El problema no és tan sols la seva situació en l’eix nacional. Si mirem el mapa polític en 3D, com cal fer-ho ara (dreta/esquerra; sobiranisme/unionisme; vocació governamental/alternativa) ICV es descobreix descol·locada en tots tres eixos. En l’àmibt nacional no s’atreveix a anar amb CDC-ERC-CUP, però tampoc amb PP-C’s o amb PS, ni a no dir res com Podemos. És… al centre, amb UDC. Si agafem l’eix dreta/esquerra, on vivia confortablement com a “som l’esquerra de veritat” tot esperant que el PSC es desinflés, ha vist com la sobrepassaven en volum ERC, i segurament Podemos, però també en “autèntica esquerra” les CUP i per certa gent (no és veritat, però la percepció és el que compta electoralment, Podemos). Ja no són l’esquerra de l’esquerra, són… allà al mig, no massa lluny del centre-esquerra. No prou lluny. I si agafem l’eix vocació governamental (digueu-li com vulgueu) alternativa (ideològica o no), evidentment no són tan establishment com PP, CiU o PSC, però si més que ERC, i bastant més que C’s, Podemos o les CUP (quants anys fa que en Tejedor és alcalde del Prat? seguim?). Un cop més, es troben al centre.

El problema d’ICV és que un partit que ha fet de la radicalitat la seva pretesa bandera en èpoques on les eleccions es jugaven al mitic centre, ara es troba en posició de partit centrista en tots els àmbits quan l’electorat demana radicalitat i claredat. Paradoxal, però s’ho han buscat ben solets.

(ja que hi som: algú em sap explicar de què serveix EUiA respecte a ICV? El matís de fa 20 anys serveix? I tots plegats, de què serveixen com a referent local… d’una coalició a qui el sistema electoral espanyol deixarà en situació d’extrema marginalitat?). En fi: sort, que la necessitaran. Però llàstima de vots llençats en un mar de dubtes i de sí, però no….

Jordi Casadevall

Una de les virtuts del procés sobiranista és que està obligant tothom a retratar-se i a posar la qüestió nacional per davant del debat social, justament perquè per donar resposta adequada als grans reptes d’aquest cal primer solucionar aquella. Raül Romeva així ho ha entès i ha considerat que és preferible la sobirania de la nació al compromís personal dins una formació que formula unes propostes en què no creu.

Pep Agulló

Quan Barcelona era Moscou

L’escriptor López Crespí escrivia sobre els fets de maig del 37:  "La direcció del PSUC va ser activa en la campanya de criminalització del POUM preparant la població i els sectors de treballadors sota influència estalinista per a la repressió que es preparava (contra anarquistes i trotquistes). El paper de Treball, òrgan del PSUC, va ser decisiu en la tasca d´intoxicar els sectors antifeixistes i de preparar-los psicològicament per a l’extermini i persecució que s’anava ordint…  Amb aquestes campanyes bestials contra el POUM preparant l’ambient per a la repressió i l’assassinat d’Andreu Nin... com és possible que hi hagi defensors de l’estalinisme, de les direccions del PCE i del PSUC, que tinguin la barra de negar la col·laboració d’aquestes organitzacions amb els agents de la NKVD que assassinaren Nin, Berneri i els centenars d’antifeixistes desapareguts a les txeques estalinistes de Barcelona, València i Madrid?”

Aquí hi deu haver un error, parlem del mateix partit?, Del partit que el 36 va trair la revolució espanyola acabant a sang i foc amb les milicies populars, amb les colectivitzacions, etc..per servir als interesos d’Stalin ? El partit que mai ha renegat de l’estalinisme i dels milions d’assassinats a la URSS en un dels genocidis més grans de la història? El partit que va aplaudir el pacte Hitler-Stalin. El partit que criminalitzava la disidència. Quin argument amnèsic (polític interesat) fa que la història d’aquests “demòcrates comenci en l’oposició a la dictadura franquista?  I més, és que el PSUC no té cap protagonisme en la famosa transició pactada amb la monarquia i que va “legalitzar” el postfranquisme que arrosseguem avui? Qui ho pot negar tot això Vicent?

Miquel Strubell

Bon vent i barca nova, anuncia Raül Romeva, i possiblement un bon grapat de companys seus, militants fins i tot històrics d'ICV. Com històric és, també, el moment. És el moment d'agafar el toro per les... el timó, més ben dit. Es el moment de dir que estimem amb "un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria", justament perquè el mes de setembre, entre la majoria dels ciutadans d'aquest país, catalans d'origen o d'adopció, decidir fer, finalment, una pàtria més rica, més neta, més feliç i més afortunada.Ja vindrà el moment, amb la majoria sota el braç, de negociar les condicions de la separació, si els altres no volen quedar-se ben solets amb tots els marros.Aquells que no vegin que el 29S és el dia més important dels darrers 300 anys, aquells que vulguin negar la dimensió nacional d'aquestes eleccions, desperten recels (per dir-ho suaument) entre gent que tem que l'actual majoria que auguren totes les enquestes a favor de la independència podria perillar si encara, encara, argumenten en la dimensió social, la que havia donat rèdits molts sucosos a uns i altres. Tot això, si l'Estat no fa un estirabot, accelerant querelles criminal, legislant ambigüitats, impedint les eleccions o fins i tot arrabassant competències de la Generalitat. Que s'hi atreveixi: és els que volem molts, entre ells tu mateix, Vicent, perquè l'objectiu nostre, aleshores, l'endemà en tindríem.  

Joan Salabert

Vaig agafar l’anomenada “transició” de resquitllada i, per tant, no vaig tenir ocasió de votar en el referèndum que va donar per bona l’actual Constitució espanyola. Com és sabut, en aquell moment de la nostra història recent, el PSUC i el PCE també van legitimar una carta magna que ara s'usa per a fer miques la nostra minsa democràcia i, amb ella, els nostres drets i llibertats polítiques. Eren temps difícils i ho puc entendre. Però el que no puc entendre és que ara els hereus ideològics del PSUC segueixin legitimant aquest règim constitucional espanyol un cop ha caigut el miratge ideològic que l’encobria. La Constitució espanyola va ser negociada sota la tutela de la política i de l’exèrcit franquistes, sent a la fi dissenyada per a fer perdurar els trets corporatius bàsics que van caracteritzar les darreres dècades de la dictadura.

En el seu plantejament programàtic, IC considera que el Parlament de Catalunya que sorgeixi de les urnes el proper setembre no està legitimat per iniciar la transició cap a la independència del país, amb el consegüent avenç democràtic i popular que això pot representar. En canvi, per passiva, IC considera que el parlament espanyol que sorgeixi de les properes eleccions estatals sí que estarà del tot legitimat per a impedir-ne aquesta independència. O no és aquesta la lectura que cal extreure de la seva dèria per demanar majories qualificades per a que Catalunya es constitueixi en estat independent i alhora, implícitament, no demanar-les per a que Catalunya segueixi sota el règim de la restauració borbònica?. De veritat pensa IC que l’actual entramat legal de l’estat espanyol té qualitat democràtica?. Que calen majories qualificades per a qualsevol canvi polític substancial és, precisament, l’argument que s’esgrimirà (ja es fa ara!) quan del que es tracti sigui de canviar la constitució espanyola. Ves per on!.

És possible una “esquerra” històricament conservadora? Sembla que IC està entossudida en demostrar que sí. I més quan fins i tot CDC li està passant al davant en quant a propòsits d’avenç “progressista”.

Josep Usó

Jo crec que el veritable problema de la direcció és que tenen por de perdre una posició personal. Si em permeteu el paral·lelisme, és com quan un científic fervent defensor d'una determinada teoria s'adona que ha quedat irremeiablement superada. Aleshores pot maldar per continuar essent el punter que era abans o deixar pas als qui venen darrere empenyent. En aquest segon cas, sempre es pot ser un bon acompanyant. En el primer, el que sempre acaba passant és que tothom et deixa de costat i acabes sol i desacreditat. 
Un cas extrem d'aquest no entendre que el temps passa i que les situacions són canviants és el que tots acabem de veure amb la encara alcaldessa de València.I, si els millors se'n van, el que cal que faça la direcció és rectificar per salvar el partit. A menys que el partit siga menys important que la seva persona. D'això en tenim un cas en el PSC (PSOE).

Octavi Monsonís

La independència posa cadascú a lloc. Ara només queda Unió per optar definitivament davant el fenomen independentista. I el panorama polític que en resulta no m'agrada gens ni miqueta: l'esquerra més o menys homologable i tradicional (PSC i Iniciativa) es desvincula del procés. I això no és bo. A més, els nouvinguts de Podemos i de Guanyem tampoc no estan per la independència.
El bloc independentista s'ha aprimat, només el formen Convergència, Esquerra i la CUP, extraparlamentaris a banda. Això crea un buit profund a l'esquerra que per tradició no pot ser cobert per Esquerra Republicana. Qui ha d'omplir aquest buit abans que els espanyolistes de Podemos l'ocupen?
Al meu entendre, els independentistes del PSC i d'Iniciativa cal que abandonen el partit, no restar-hi ni un minut més. I després iniciar un procés de converses per formar un partit nou on se senten còmodes exsocialistes i exiniciativa i començar a treballar per arribar a temps a les municipals i, per descomtat, al 27S.
D'aquesta manera l'espectre independentista esdevé més variat i satisfà millor les diferents sensibilitats dels ciutadans catalans.
Un apunt final sobre Iniciativa. El perill de Podemos, que de moment es menja el 50% de votants d'Izquierda Unida i d'Iniciativa, no s'elimina fent una política semblant a la de Podemos. Ara per ara, l'element que més es diferencia de Podemos és l'independentisme. Iniciativa ara també es declara espanyolista i, per tant, elimina el punt que els individualitza davant de Podemos, cosa que equival a dir que Iniciativa es lliura a les falces del depredador Podemos que se'ls empassarà sense escarrassar-se gaire.
Una operació d'alta clarividència política la que han fet els dirigents d'Iniciativa.
Una llàstima!

Josep Blesa

Aniria per parts:

A.      El PSUC sí fou important al Principat. La LCR i d’altres  a les Illes i la barreja dels megaactius MCPV (Just Ramírez, Carles Dolç, Valerià Miralles, Valero, etc ), PSAN, els anarquistes que fan la passa de l’antiga CNT-AIT a CGT, endemés del nucli agombolat al voltant de gent com Ernest Garcia, Emèrit Bono, els Serneguet, els Codonyer i els teus Pertegaços de Bétera, Vicent, al País Valencià.

Què definia a tots aquests partits i agrupacions polítiques? Allò que els feia instruments de país: el troskisme d’arrel “niniana”.

B.      Sempre hi ha un tòtem entre les esquerres del país que els condiciona el propi pensament: no trencar el moviment plural de les esquerres. Conduït per eixe internacionalisme estatalista que sols es plasma endins de l’estat.

C.      Molt més d’esforç ha sigut convertir el moviment anarquista i libertari en part importantíssima del procés. La conjuminació de tots els eixos possibles de la condició humana.   Dellà del “nacional” i de “clase”. Quan no som nacionalistes la majoria d’independentistes, sinó multitud de coses més riques.

D.      Sobre la por a Podemos, pense que és infundada.  No deixa de ser un “moviment” inflcionista i tàctic de l’oligarquia española. Vegem si no han ajudat a fer-se conèixer els amos de l’IVEX35. Cal dir-hi que com tot l’español és una organització piramidal. Feta des del centre de l’imperi, com tot allò español i españolista.

 PODEMOS no deixa de ser un encanteri de masses de troskistes conduïdes per una dirección stalinista del Poli Buro madrileny. I a les primàries realitzades fins el moment em remet. Pegant llenya a tort i a dret a totes les esquertres d’emancipació real que s’han trobat per davant. Ja siga Compromís pel País Valencià, per Més de les Illes i a le CUP d’arreu del país.  Evidentment “ellos” no esqueden les esquerres, ells són La izquierda per antonomasia. Veges tu, com Franco, Felipe González, Negrín, Largo Caballero, Azaña, i compañía.

Sols dir-los una consigna: senyors d’ICV, com Guillem Agulló, penseu que no esteu sols. Sou els de casa, els troskistes, els verds, vermells, els violetes, i tots els colors de l’arc de sant Martí, etc. Que esteu assolint ara, allò que des dels federalistes del “Pacte de Tortosa” (1869) ençà ens ha passat. Jugueu-vos-la i no perdreu la posta. Dels covards, res no s’ha escrit en la història.   

director@vilaweb.cat

ICV té tot el dret d'apartar-se de l'autodeterminació per a acostar-se a Podem. Però això no els garanteix el futur com a partit.