Sobre els dubtes

A voltes pense que dec ser molt rar. Per exemple, aquests dies observe amb molta sorpresa la por que s'ha instal·lat per la irrupció de Podem. No és que no entenga el valor del fenomen. És que no entenc per què una cosa tan elemental com aquesta ha de fer témer a la gent que l'independentisme s'acabarà, com si tot allò que hem bastit aquests anys fos un castell de cartes.

Veig que hi ha qui pensa que cada bandera que hi ha als balcons, cada samarreta que ha aparegut els Onze de Setembre i cada vot del 9-N perillen tan solament perquè ha nascut Podem. I açò em sembla poc seriós. Però cride l'atenció sobre el mecanisme i sobre l'eficàcia que té. Perquè darrere aquest pessimisme només s'amaga la marca de l'esclau. 

Quan ells creen la por --afavoreixen la por-- que Podem liquide l'independentisme fan ús de la mateixa tècnica que abans, però ara amb un subjecte diferent. I quina és aquesta tècnica? Una de les que ha funcionat més bé en la història de la humanitat: negar que siguem capaços de pensar per nosaltres mateixos.

Que feien justament això quan l'espanyolisme afirmava que els catalans en realitat no volíem la independència, sinó que érem manipulats per l'escola i la televisió. Han d'inventar una raó que explique això que ens passa. No poden creure que pensem lliurement.

I passa això quan l'espanyolisme diu que si hi ha milions de persones implicades en la independència no és perquè hi creguen, sinó perquè tenen por de ser assenyalades, pel clima que s'ha creat. Han d'inventar una raó que explique això que ens passa. No poden creure que pensem lliurement.

I fan també això quan ens diuen que ara sí, que finalment Podem ens salvarà i ens farà veure com n'anàvem, d'errats. Amb Iglesias n'hi hauria d'haver prou per a apartar-nos de pensaments impurs, perquè ells han d'inventar una raó que explique això que ens passa. No poden creure que pensem lliurement.

Són extremadament coherents. Tres-cents anys de poder deixen un pòsit indeleble. Ells manen fins i tot mentre dormen. I nosaltres dubtem de nosaltres mateixos fins i tot mentre dormim: tres-cents anys d'opressió també deixen una marca indeleble. Ara, és una condició ineludible que per a ser independents, abans i tot de tenir un estat, entre tots, eliminem la mentalitat que ens fa pensar com un ésser inferior. I això ho ha de fer cadascun de nosaltres. Seure en una taula no et fa dinar, necessàriament. Ni haver nascut espanyol no et fa espanyol obligatòriament. Alliberar-se'n, entendre-ho, és feina de cadascú. Íntima i privada.

I el cas és que, contra allò que ens volen dir alguns, aquest país pensa i pensa en llibertat. Mireu si no què ha passat aquest 2014: només pensant lliurement podríem haver arribat a la conclusió que érem iguals que els altres. Només perquè ja pensem lliurement, hem sabut actuar com una nació lliure. 

Ens queden marques del llarg trajecte que hem hagut de passar d'ençà que els espanyols van trencar les defenses del Regne de València, a Almansa. Naturalment. A qui no li quedarien marques després de tres-cents anys? Però el gran canvi és que aquestes generacions que som, ara, hem après a pensar soles i per primera vegada en tres segles hem decidit, conjurats per milions, que un estat propi i nostre és l'única garantia que serem iguals i que viurem amb dignitat. Per això fem això que fem, per això els sorprenem com els sorprenem, per això hem anat tan lluny com hem anat, ja. I per això no entenc que hi haja qui dubte encara que hem canviat el curs de la història, no entenc que alguns trontollen amb el primer colp de vent, no entenc com pot ser que hi haja qui vacil·le, vist tot això que hem vist aquests darrers anys, vist com ha reaccionat aquest país, cada vegada que ha estat cridat a reaccionar.

L'opinió dels subscriptors. 

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Salvador Balcells

Completament d'acord. La síndrome de l'esclau ha estat prou teoritzada perquè ofereixi dubtes. El problema principal jo el veig en si estem prou preparats per quan arribi la independència. La llarga dependència d'Espanya ens ha fet com som, amb tots els defectes inherents, com ara la mediocritat personal i professional, la picaresca i la corrupció. 

Pep Agulló

Si hem arribat on hem arribat ha sigut perquè les darreres generacions de catalans han fet un tomb psicològic i s’han adonat d’allò de que no és que siguin grans és que nosaltres estem de genolls. I amb aquesta nova consciència estem a les envistes de la nostra independència. Però, la patologia de l’ànima d’esclau després de tres segles d’opressió i sometiment apareix amb la por, atiada per la maquinària del l’Estat, es manifesta en forma de fer-nos sentir éssers inferiors incapassos de fer cap gesta, com si les “vies", les “v” i el 9-N no foren gestes impressionants.

Probablement la mentalitat partidista per damunt de tot d'alguns partits autonomistes en les vespres d’assolir la independència del país, aferrar-se als vells valors: p.ex. presidir una Generalitat autonòmica, ser la llista més votada, etc...també fóra un reflexe d’aquest esperit apocat, d’allò que en diem polítics de curta volada. Això entela la intel·ligència política que és el que ens manca. Ah! no he parlat de Podemos.

Lluís Antoni Navarro

No sé veure quin perill representa Podemos per a l'independentisme. No crec que hi puga haver gaire transvasament de vots. El que ha aconseguit fer Podemos és visibilitzar una part de l'espanyolisme que havia acotat el cap davant la força de l'independentisme com a moviment de regeneració democràtica, que callava avergonyit. Creix l'independentisme, crea il·lusió i esperança. Entre d'altres motius perquè representa una possibilitat de construir una societat més democràtica, menys corrupta. Espanya, l'Espanya que ells estimen, està representada per l'obstinació del PP a negar les urnes, per la corrupció sistemàtica, per la catalanofòbia rabiosa, per la mentida constant d'una realitat social de pobresa i retallades. No volen la independència de Catalunya, però l'Espanya que ha de contrarestar-la els fa vergonya.

Podemos, jo crec, els ofereix la idea de regeneració que fins ara només oferia l'independentisme. Podemos els permet traure el cap espanyolista amb orgull; tenen, per fi, una possibilitat de regeneració democràtica al marge dels partits tradicionals espanyols. Podemos prendrà vots de tothom menys de l'independentisme. Formava part, ells sí, d'aqueixa part silenciosa que ara ha decidit expressar-se a través de Podemos. I ho fa, no podia ser altrament, en contra de la independència de Catalunya. Segurament, bona part del vot de Podemos, en unes eleccions plebiscitàries, s'hauria abstingut. Si l'independentisme s'arronsa ara perquè uns quants espanyolistes traguen una mica el pit, serà, com diu Partal, perquè darrere d'eixe pessimisme s’amaga la marca de l’esclau. I què té Podemos de diferent, al capdavall? Marca alguna diferència amb l'espanyolisme actual i amb l'anterior? Jo crec que cap ni una. 

Lola Nomdedéu

Ens calen editorials com aquest perquè els abonats al desànim entenguen que no n'hi ha, de motius per al desànim. Que només es tracta de petites frenades fins que es torne a accelerar el procés. Enlloc és escrit que el procés independentista només és vàlid si va sempre endavant. Hi ha moments de pausa també, com ara, que som a l'espera que Esquerra i Convergència deixen de ser la riota d'unionistes i arriben a acords. Ells saben que no poden no arribar a acords, bo és doncs que es prenguen temps i til·la, que un cop acordats l'accelerada serà de vertigen.

El vot de Podemos, d'altra banda, no és un vot independentista. En tot cas, els partits sobiranistes han d'il·lusionar la gent més federalista i la gent indefinida sobre la independència però amb ganes de canviar les coses d'una vegada, a aquesta gent se'ls ha de fer atractiu el canvi radical que implica un nou estat en què tot està per fer i en què tot és possible. I és en això en el que han de treballar els partits sobiranistes, perquè amb dos milions de vots no hi ha prou, ens en calen mig milió més com a mínim.

Qui té por de Podemos, en canvi, és el PSC i Iniciativa. Ells perden una cosa de no dir, la majoria del seu vot espanyolista va a parar a Podemos. El problema que tenen és que l'única manera de tancar aquestes vies d'aigua és apostar per l'independentisme. Però em tem que aquest pas no el donaran. Prefereixen l'extinció a la independència. En fi, ni flors tindran damunt la seua tomba. Quina llàstima fer-se l'haraquiri com se l'estan fent.

Conclusió: Podemos no és cap perill per l'independentisme. Si hi entra algun independentista tal vegada Podemos veja l'independentisme amb uns altres ulls, tot i que ho dubte. El perill autèntic i real seran els partits independentistes i la societat que vol un estat nou si no són capaços d'aplegar una majoria parlamentària i social àmplia per la independència. En definitiva, el que s'endurà Podemos serà el que nosaltres ni hem sabut guanyar ni retenir.

Salvador Rofes

El problema de Podemos no és que faci canviar el vot dels que votem independentisme. El tema està en que aquest partit aconseguirà que vagi a votar molta gent que, fins al moment, les autonòmiques els importaven un rave. I, desenganyem-nos: com més gent vagi a votar més no tindrem en un hipotètic referèndum. O es que ens pensem que Catalunya només és el Bages, Osona i altres comarques no massa poblades en que el SI està més que assegurat?

Feu un exercici molt simple. penseu quans dels vostres veïns, quants dels vostres amics, quant treballadors/es amb els que conviviu cada dia us sembla que votarien SI en un hipotètic referèndum? De veritat que juraríeu que guanyaria el SI?.Hem venut la pell de l'os abans de caçar-lo i, fenòmens com el de Podemos, fa que cada vegada, aquest os que teníem al sarró, estigui més lluny del punt de mira de la nostra carabina.

Ramon Perera

Aquest estat psicològic que tan bé descriu en Vicent ja fa temps que algú el batejà amb l'encertada denominació de "el desemparament après".

Jo no tinc pas dubtes de quina serà la continuació. Si els partits polítics que estan per la independència o per un fantasmagòric federalisme presenten un pla per a unes eleccions plebiscitàries/constituents, que sense ser òptim possibiliti assolir uns resultats que permetin una proclamació defensable internacionalment de la independència, en aquestes condicions hi haurà una mobilització del poble català que ens durà a una majoria independentista, amb independència del sector que legítimament voti en contra.

I corren veus de que els partits i entitats civils treballen discretament amb aquesta finalitat. Esperem que enllesteixin la feina ara que encara hi ha marge.

Pere Plana

Gràcies, Vicent. És que, a vegades, sento el vent molt fort.

Josep Jallé

Hi ha una síndrome en molta gent del Països Catalans que Frantz Fanon va descriure reflectint el que els argelins manaires, un cop alliberat el país del domini francès, repetien vers els seus ciutadans: era la síndrome del colonitzat que aplica allò que va patir, gravat en el subconscient, com una avantsala del que seria la síndrome d’Estocolm. Desprès de segles passa això a molts conciutadans que aprofiten qualsevulla cosa poc coneguda per atiar els dubtes, sempre tement els cops a l’ase si surt de la roda.

Aquesta casta universitària del moviment Podemos encara ha de demostrar que atresoren com a vareta màgica, presentar-se a unes eleccions estatals i veure que en treuen. Mentre, penso que els hi fem massa cas, via les enquestes que no son més que temptatives de copsar què pot ser o, directament, de manipular a les grans masses pendents del que es tramet, sense pensament propi o no interessat en tenir-lo. O dipositar en altres el rebuig als de sempre. Per ara per ara, com be descriu Harari a Sàpiens definint el sistema liberal i capitalista del Planeta terra com a horitzó, l’únic efecte de la irrupció que es comença percebre és la dels moviments de capital cap a altres indrets, amb una caiguda més gran, si cab, en les inversions que podrien generar llocs de treball.

I nosaltres, benvolgudes i benvolguts, anem per feina que no és, precisament, la d’especular o fer-nos fluixesa de cames amb sorolls de socialismes fracassats. Nosaltres hem de bastir un Estat propi, independent de tantes reencarnacions del “más de lo mismo” amb look de cueta. La forma potser varia, però el que trameten és tristor i ressentiments i ..... nosaltres no som  d’eixe món!.   

Joan Josep Isern

Un article magnífic. I molt necessari ara mateix.

Val la pena imprimir-lo, conservar-lo en una carpeta de plàstic i portar-lo al damunt per poder llegir-lo tres o quatre vegades al dia.

I, sobretot, és absolutament necessari que l’escampem per totes aquestes vies que la xarxa ara permet.

“Seure a una taula no et fa dinar necessàriament. Ni haver nascut espanyol no et fa espanyol obligatòriament. Alliberar-se’n, entendre-ho, és feina de cadascú. Íntima i privada.”

Justa la fusta, estimat Vicent: feina de cadascú íntima i privada.

Difícil de dur a terme, però enormement gratificant.

Joan Guasch

Molt d'acord, amb l'editorial. Tinc un bon amic que ja fa anys que em parlava del complex d'esclau i tenia tota la raó. Això no obstant, la por a Podemos ve perquè sabem que activarà el vot en grans sectors de ciutadans, molts atacats de ple per la crisi, que fins ara votaven poc en unes eleccions al Parlament i que són molt impermeables (potser perquè no ho fem del tot bé) al missatge independentista, i això que volem fer un país nou! I la impaciència i l'aparent divisió del bloc sobiranista no ajuden gaire. Jo penso que hem de continuar explicant quin país nou farem, que  dels governs espanyols, de cap, no podem esperar res perquè no compleixen mai els pactes i que l'únic que saben fer mitjanament bé és mentir i imposar règims totalitaris. Bones campanyes amb les coses essencials ben explicades (que no ens passi com als escocesos i els jubilats!). Pluja fina i constant perquè xopi tots els barris i els que dubte vegin que la independència és la millor solució. 

Josep Blesa

Tenim una altra dependència que està entre els independentistes profunds: ens cal que els espanyols professionals parlen de nosaltres. Ens cal que des d’allà algú s’emprenye amb certes actituds nostrades. És una manera de continuar el debat amb l’estat espanyol. Un debat ja finiquitat a hores d’ara, per cert. D’ací que trobe saludables i higièniques les aportacions de blocaires X. Massot de Lleida, Jaume Renyer, etc. entre d’altres. Pensen com arribar-hi com si ja ho fóssem, d’independents. Cosa que ens caldrà continuar fent almenys una dècada.  Crec que va ser Alfons López Tena qui va explicar els tres estadis d’un procés d’alliberament colonial d’un nou estat. I ja estem en el tercer estadi. I cal mentalitzar-nos que açò no té marxa arrere. Als “media” de l’estat ni combaten el tema, sinó mitjançant esgarips. En el camp de batalla de les idees estan ja perduts. I com hem vist sols aprofundeixen en allò que coneixen i ni s’atreveixen a pensar una mica més enllà. Perquè la massa d’espanyols “pensa” segons allò que s’ha abans “pensat” en espanyol, segons la teoria unamuniana tan arrelada entre els seus compatriotes. “Podemos es más de lo mismo”, lampedusianament des de 1812. Que queda molta gent encara encisada pels discursos colonialistes?;...és inevitable. Tenim sols un 20 % de share al principat i quasi res a la resta de territoris. Tenim els quatre gradiants que vaig esbossar a l’editorial “L’oportunitat” i eixa mateixa variabilitat sobre el tema comú és el que fa que una societat adulta –com la nostra- ja marca els seus objectius i els mecanismes per a atansar-los. Si pateixen els espanyols professionals que estan vivint un nou “noventayochismo” avant la léttre. Ni n’aprenen, ni volen aprendre’n. La rialla m’arriba sols de pensar que se n’haurem independitzat tots els Països Catalans d’España abans de 2030 i els pardals aquells continuaran “pensant-se” igual. Ho hem vist adés manta vegades. No és cap novetat. Rapidet perquè el seu estat fa una ferum insuportable.          

Josep Usó

Sí que resulta una mica sorprenent la por a Podemos. I em sobta també la voluntat de catalanitzar-lo, de dir-li Podem. No. No és Podem. És Podemos. I, malgrat que es vulguen presentar com els grans salvadors de la Pàtria, ja han ensenyat la pateta, de la mateixa manera com ho feia el llop a la Caputxeta vermella. El Poble Català, en la seva immensa majoria, ja ha aprés a caminar sol. De fet, ja fa anys que ho fa. I ha deixat enrere tots els antics aparells de repressió de l'Estat Espanyol. La por, els partits dinàstics, la Corona, els Tribunals... I ara ens ataquen amb Podemos. Amb un discurs buit (com tot els que  venen del centre de la península), però donant per cert que ells tenen la solució a tots els problemes. I que ens faran veure que millor units que separats. 

Salvant les distàncies i amb tots els respectes cap a les víctimes, és com si una dona maltractada per la seva parella durant molts i molts anys, escoltés el consell d'un confessor que li expliqués quan millor està sotmesa al seu maltractador que lliure i sola. 

Catalunya, independent, tindrà de tot. Bona i mala gent. Rics i pobres. Grassos i prims. Intel·ligents i poc espavilats. Però serà lliure per fer la seva. I, de fet, ja ho és. Fa molt temps que he escoltat dir que, el primer pas per la Independència és que la gent estiga convençuda que pot ser independent. I aquest pas està fet. La "solució" que planteja Podemos no és res. Ni tan sols es saben L'estaca. Com això, la resta. No tenen cap solució per a res, fóra del fet que ens diuen que nosaltres no podemos. Només ells, poden. 

Per no tindre, no tenen resposta a la pregunta del cotó: Per què mai en la Història cap dels països que s'ha independitzat d'Espanya ha volgut tornar a formar-ne part? I jo, que no soc ningú, us la puc respondre. Perquè no els ha convingut mai. Ells no sé si pueden, però nosaltres no volem.

Carles Balbastre

Jo dec ser pessimista per a Espanya, però a mi Podemos em semblen "los mismos perros con distintos collares", com es diu en castellà.

I, pel que fa a Catalunya, no ens hi hem d'encaparrar. Hem de seguir fent el nostre camí mentre els espanyols fan el seu. I si ho fem amb convenciment i fermesa potser alguns a qui els cants de sirena de Podemos els han fet dubtar poden decidir agafar el futur amb les seves mans en lloc de deixar-lo de nou en mans d'altres que poden semblar diferents vistos de lluny.

Joan Goma

El que jo no entenc és com és que no n'aprenem. 
Ells van a totes. Encara que això sigui contradictori. Fan propaganda dient que el 9N no va ser res i al mateix temps acudeixen als seus tribunals perquè el 9N va ser un referèndum. Fan propaganda dient que la independència és impossible e impensable i al mateix temps fan el discurs de la por dient que quan siguem independents patirem les deu plagues d'Egipte. Fan propagada dient que Espanya ja ha sortit de la crisi i promocionen Podemos per aprofitar els vots dels desesperats per la crisi. Tots els partits polítics espanyols, des de l'extrema dreta fins a l'extrema esquerra passant pel populisme de Podemos, estan descaradament en contra de la independència de Catalunya. El mateix passa amb tots els mitjans de comunicació de masses espanyols... Qui pensi que aquestes contradiccions els passaran factura, s'equivoca. Cada una va adreçada a un segment diferent de mercat electoral i entre totes fan forat. Altrament, com s'explica que amb el maltracte d'Espanya contra Catalunya hi hagi menys del 80% de favorables a la independència?
En canvi nosaltres seguim agafant-nos-la amb paper de fumar. Que si una pregunta amb tres respostes. Que si el 9N no genera cap mandat democràtic. Que perquè les eleccions plebiscitàries generin un mandat democràtic, una de les llistes independentistes, ella sola ha d'obtenir majoria absoluta ignorant els vots de les altres. Només tres dels partits polítics catalans amb representació al parlament s'han pronunciat clarament a favor de la independència i d'aquests només dos han fet campanya descarada a favor...
Jo no tremolo i soc molt optimista. Però cada vegada tinc més clar que per fer el pas final haurem de passar per damunt de l'establishment català. Tant l'econòmic com el mediàtic com el que està enquistat als partits. Potser que deixem de perdre el temps discutint sobre què faran els polítics catalans i d'acord amb el full de ruta de l'ANC, ens arremanguem per assolir la independència abans de Sant Jordi de l'any vinent independentment del que facin els polítics.

director@vilaweb.cat

Tres-cents anys de poder deixen un pòsit indeleble. Ells manen fins i tot mentre dormen. I nosaltres dubtem de nosaltres mateixos fins i tot mentre dormim.