Opinió

 

<10/169>

Vicent Partal

14.05.2014

El poder que tenim

El poder es pot expressar de moltes maneres, però n'hi ha una d'incontestable: el poder és l'absència de por. Per això proven de fer-nos-en. Amb amenaces verbals, amb insults, amb agressions de baixa intensitat. Com siga.


Ahir van serrar el Pi de les Tres Branques. Tothom sap que moltes de les estelades que hi ha a les entrades dels pobles han intentat tallar-les també --i per això moltes ara tenen peanyes reforçades. A la redacció de VilaWeb, constantment ens hi arriben testimonis personals d'insults, d'amenaces per carta, de pintades... L'agressivitat política de l'espanyolisme és des de fa mesos el pa de cada dia també al Principat. Llanos de Luna per dalt i l'escamot de la serra per baix. L'objectiu és canviar la realitat no per la via del convenciment, batalla que saben perduda, sinó per la via del temor. Però hi fracassen: no se'n surten i el temps va passant, molt de pressa.


Tot això creixerà i no crec que ningú sàpiga on acabarà. Ens esperen unes setmanes de provocacions i d'agressions, que segurament cada vegada seran més a la desesperada. Però la calma amb què el país les entoma, aquesta consciència que per més que ens furguen no en trauran res, és a parer meu el símptoma més evident i notable que som molt conscients de l'enorme poder que hem acumulat. I que sabem que n'hem de fer ús amb molta cura.


Clar i ras, volen desviar-nos del camí, fer-nos eixir de la ruta. Perquè saben que mentre ens hi mantinguem ells tenen la batalla perduda. Fixeu-vos com han canviat les coses tan sols aquestes darrers dies: l'editorial del Financial Times, la resolució de la Internacional Liberal, el suport explícit al procés per part dels candidats europeus dels liberals, els verds i l'esquerra anticapitalista, les declaracions de Desmond Tutu, la reacció del govern de l'Equador a l'intent del govern espanyol d'impedir una conferència de Pilar Rahola, fins i tot la lliçó pública que Cameron es va permetre de donar a Rajoy... I ara que ja tramuntem la carena, també en el front internacional, és just quan ens sentim més forts a casa. 


Avui som més poderosos que no ho havíem estat mai i, en conseqüència, estic cert que sabrem aguantar les provocacions. No perquè no ens enutge la seua actuació. No perquè no ens irriten. No perquè no ens faça enrabiar el seu cinisme. Tot és més senzill: sabrem aguantar les provocacions simplement perquè hem decidit que aquesta vegada és a nosaltres que ens toca guanyar. Tic-tac, tic-tac...



L'opinió dels subscriptors (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si també voleu ajudar-nos aneu a aquesta pàgina.)


Ramon Perera: Ha passat molt temps o poc des de la segona dècada del segle XVIII a l'hora de treballar per la independència? Aquesta pregunta és irrellevant. La pregunta que compta és: Com hem fet les coses en cada moment de la història? Fins fa ben poc temps no podíem fer res perquè ens enfrontàvem a una força (militar) superior.

Ara el factor militar ha quedat exclòs. Com sol passar, hi ha coses que amb el temps es giren i, per exemple, l'emigració que havia de servir per a ofegar-nos, s'ha posat al nostre costat. Més ben dit, són dels nostres. Ara som els més forts. El forts no perden ni la calma ni l'educació, no van més de pressa ni menys del que convé en cada cas, són els que guanyen. A més, en un món que en diuen globalitzat, tenim també l'oportunitat de fer alguna cosa, ni que sigui poqueta, per les persones amb dificultats, es trobin on es trobin.


Josep Sanchis: És veritat això que dius, Vicent. S'han d'aguantar totes les provocacions, per violentes que puguen arribar a ser, que si és així, el projecte, el camí d'alliberament nacional encara tindrà més fortalesa. I més consistència la majoria del poble de Catalunya, que veurà reforçat l'anhel, ara ja imparable, de la llibertat amb tots els drets i deures. Cal aguantar les pressions psicològiques i tota la merda que ens abocaran damunt per fer-nos desistir d'aquest viatge il·lusionat. Tanmateix, em fa la impressió que ells ja fa mesos que comencen a fer tard. I nosaltres, a la nostra: amb intel·ligència, paciència i determinació. Ni un pas arrere! 


Josep Usó: Hui faré un comentari curt, per a les actuacions cada vegada més violentes de l'espanyolisme ranci i tronat. La violència és el darrer recurs de l'incompetent. De tota manera, no crec que l'entenguen ni que en facen cas. En són molt, d'incompetents.


Marcel Pellejà: Anem pel bon camí. Vivim la història en primera persona, l'escrivim. Proposo de fer un monument al Pi de les Tres Branques imponent, immutable a totes les serres del món!


Josep Guimerà: Trobo ridícula i desmesurada l'atenció mediàtica per l'afer Navarro. La desproporció de la dimensió mediàtica i el fet objectiu condiciona l'interès públic, cosa que no hauria de provenir d'un periodisme seriós. Crec que la recidiva del protagonista en declaracions i fets extemporanis evidencia, com a mínim, una patologia que hauria de preocupar el seu entorn polític però no hauria de supeditar l'atenció d'una societat immersa en la construcció d'un nou futur fonamentat en la llibertat sorgida d'una nova i genuïna manera de fer política que prescindeixi de personatges que escarneixen l'acció i representació pública i parlamentària.


Joan Guasch: Hem de respirar fondo, deixar que la ràbia passi i es dissolgui i anar capgirant les seves agressions. Ens han tallat el Pi, però ens han deixat el símbol de la victòria.


Mail Obert