Opinió

     

    <73/72>

    Lluís Caelles

    01.02.2014

    Quatre preguntes sobre Ucraïna

    Imagineu-vos la plaça de Catalunya de Barcelona plena de tendes. Imagineu-vos tots els carrers que hi menen (la Rambla , Pelai, Bergara, Ronda Universitat, Rambla de  Catalunya, Passeig de Gràcia, Ronda de Sant Pere i Portal de l’Àngel) tallats completament amb altes barricades. A cadascuna, un pas estret per entrar i sortir, vigilat per activistes armats amb bastons i bats de beisbol. La circulació és lliure. Tothom hi entra i en surt quan vol. La vigilància és per evitar que hi entri cap policia.


    Dins d’aquest perímetre, diverses seus d’institucions públiques són ocupades pels activistes, que les han convertit en centres logístics. Imagineu-vos que al final del Portal de l’Àngel, la barricada és més alta. I que a l’altre costat hi ha la policia (per la proximitat de la seu de la presidència del govern). I en aquesta barricada, la que separa els revoltats del poder, és on hi ha enfrontaments entre uns i altres.


    Aquest és el paisatge urbà de Kíev ara mateix. La plaça de Catalunya és la de la Independència, la Maidan. I el carrer del Portal de l’Àngel, amb la barricada més problemàtica, plena de vehicles calcinats i rodes cremant, és el carrer Gruxevski de Kíev. La comparació amb Barcelona no té cap més objectiu que ajudar a visualitzar què es troba qualsevol persona que s’hi atansa.

    Faig aquesta introducció perquè són molts els que pensen que Kíev és una ciutat en guerra. No és així. Kíev és una ciutat revoltada amb una part del seu territori (tan minsa com representativa) presa pels opositors al govern.

    Qui hi ha a la plaça?

    Els mitjans oficialistes parlen de terroristes i esvalotadors gairebé professionalitzats. De cap manera. A Maidan hi ha liberals, nacionalistes moderats, gent afilerada amb la dreta xenòfoba, associacions d’estudiants,  partits amb representació al Parlament, grups com els cosacs. Fins i tot els veterans de la guerra d’Afganistan, sacerdots catòlics i els ortodoxos del patriarcat de Kíev.


    I tota aquesta gent fa gairebé dos mesos i mig que conviuen, organitzats, i sota unes condicions molt dures. No hi ha hagut, fins ara, fissures en un moviment tan heterogeni. Un professor de la Universitat de Kíev ens deia que el cop de timó europeu ha estat, només, la gota que ha fet vessar el got. Molts joves han descobert la capacitat i la impunitat repressora del govern quan, els primers dies de revolta, va llençar tot l’aparell policial contra els pocs estudiants que hi havia a Maidan. I la gent de més edat ha vist ressuscitar la 'gestió' soviètica dels conflictes.

    I la idea de 'o ara o mai' s’ha apoderat de molta gent. El que es demana no és només bascular cap a Europa, o la dimissió del president. Els ciutadans volen refundar el sistema de convivència que tenen, ara llastat per la corrupció i el nepotisme d’una classe política forjada en els anys en què el concepte de ciutadania era una extravagància.

    Qui dirigeix la revolta?

    El tret principal d’aquesta revolta; el que la fa, alhora, sòlida i fràgil, és que ningú no la controla. Els tres líders que s’han erigit en 'enllaços representatius' entre Maidan i el govern –l’ex-boxejador i cap del partit UDAR, Vitali Klitschko; l’ex-ministre d’Exteriors del govern de l’empresonada Iulia Timoixenko, i dirigent del partit Batkívshina, Arseny Iatseniuk, i l’ultranacionalista Oleg Tiagnibok, de la formació ultranacionalista Svoboda- són incapaços de dirigir la protesta. Maidan els ha dibuixat el full de ruta: retirada del president i del seu govern, convocatòria immediata d’eleccions, amnistia pels presos de la revolta i per Iulia Timoixenko, i signatura de l’acord d’associació amb Europa.


    Els tres líders –sense ascendència efectiva sobre la plaça- no tenen marge de maniobra en la negociació. Potser algú es preguntarà com aquest ens que es diu Maidan fa sentir la seva veu. Doncs, a través d’una assemblea permanent que dóna veu a la revolta. Les 24 hores del dia hi ha gent xerrant al gran escenari de la plaça. D’allà en surt la filosofia del moviment que, ara per ara, és: ni un pas enrere.

    Què fa Ianukóvitx?

    El president del país està tocat. Probablement tocat i enfonsat... La dimissió del govern en ple, més que com una concessió s’ha viscut com un símptoma d’extrema debilitat. Ha provat de deixar passar temps, però la revolta ja fa dos mesos que aguanta al centre de la ciutat amb temperatures de 20 graus sota zero. Pensar que el calendari li resoldrà la crisi és ingenu.
    Ha provat d’enviar la policia i només ha aconseguit cridar més gent cap a Maidan.


    La sortida menys lesiva pel president Víctor Ianukovitx és convocar unes eleccions i renunciar a concórrer-hi. Malgrat tot, el president resisteix, pensant que Kíev no és Ucraïna i que el seu feu electoral i ideològic de l’Est del país li donarà oxigen. Però a l’Est la revolta també s’escampa malgrat el 'Black out' informatiu sostingut per la televisió pública i la privada dels oligarques propers al president i al seu partit. El rellotge corre en contra seva.

    Maidan, que ja el va apartar del poder amb la Revolució Taronja del 2004, el tornarà a apartar del poder, 10 anys després, amb una nova revolta a la plaça de la Independència. He pensat sovint, que entre Maidan i Ianukóvitx hi ha alguna cosa personal...

    Cap on va la revolta?

    A curt termini, mentre no hi hagi resolucions polítiques de gran abast, la volatilitat del conflicte és altíssima. Qualsevol guspira pot tornar a incendiar unes barricades que, des de la dimissió del govern, estan relativament calmades. Els manifestants diuen que hi ha opositors desapareguts. En les darreres hores n’ha aparegut un, Dmytro Bulatov. Presenta ferides per tot el cos i assegura que ha estat torturat i agredit. Noves manifestacions de violència institucional poden ser un llumí llençat al bidó de benzina. A més llarg termini, si se celebren eleccions, l’actual oposició –presumiblement al govern- hauria de lliurar una guerra amb fronts diversos i durs.


    El primer és la gestió de la retirada de 'l’exercit popular de Maidan'. El segon és el front rus. Vladímir Putin ja ha deixat caure que el talonari de Moscou i les rebaixes del preu del gas són reversibles... en funció de qui governi. I les sancions duaneres per paralitzar bona part de l’economia ucraïnesa estan preparades. El país va cap a la fallida sense els rubles de Putin.

    I el tercer és l'europeu. Maidan és pro-Europa. Però hi ha una ferida oberta amb Brussel·les. La Unió mai ha dit públicament que Ucraïna en podria ser membre. Potser no n’hi ha prou amb un acord d’associació. Potser cal donar més esperança als ucraïnesos, que s’estimen els valors de la Unió Europea, enfront als principis russos, però que no només sortiran del pou amb valors.

    Dels dies passats a Kíev, en trec una idea que, sovint, se’ns adorm en algun lloc confortable de la ment.  La realitat, però, tossuda, la desperta i li dona vida:  el poder el tenen les persones. Allà, aquí i a tot arreu. A Maidan, milers de ciutadans, s’han aplegat perquè no els agrada el país que els estan construint. Hi van a fer acte de presencia, a dur menjar o roba, a fer de voluntaris del que calgui, a buscar periodistes estrangers per explicar-los què fan, a picar amb els bastons a terra, a cantar l’himne...


    Han fet caure el govern. Ara cal que aixequin el país.



    Lluís Caelles, enviat especial de TV3 a Kíev

    Editorial