El poble és el meu esforç i el vostre esforç

(Miquel Martí i Pol)

El dígit 15 serà el del canvi vers l'esperança. Al País Valencià el sentiment ciutadà col·lectiu ha d'arrelar amb fonaments ben sòlids perquè la mobilització organitzada és un valor incontestable. Només l'activisme decidit d'una malla social forta ens permetrà d'albirar uns futurs sostenibles. Aquest esdevenidor més just i igualitari serà durador si fem treballar de valent la nostra memòria trencadissa. La capacitat retentiva de la societat sol ser un exercici fràgil quan prefereix viure instal·lada en l'amnèsia. Tanmateix, dos decennis d'absolutisme ja són prou per a trepitjar l'estela fètida que deixa darrere nostre la infausta gestió del PP al capdavant de les institucions valencianes. La crisi trau a la superfície el tarquim de les misèries morals insuportablement tolerades fins ara per la major part de la població que els ha votat.

Sofrim en pell pròpia una saturació mafiosa marcada a colp de robatori amb noms que sonen con una cantilena a cau d'orella: Brugal, Nóos, Cooperació, Emarsa, Gürtel, Terra Mítica, Calatrava... I cognoms que són cantarelles feixugues: Fabra, Costa, Blasco, Camps, Castedo, Cotino, Olivas... El Partit Popular valencià té una variada gamma de corrupteles que ja supera el centenar d'encausats. La primera fita, doncs, és fer-los fora. Una qüestió de supervivència. De ser o no ser.

Les enquestes sobre intenció de vot no donen la majoria absoluta als populars --tot i que, incomprensiblement, continuarien essent els més votats-- i la figura política més valorada és Mònica Oltra. Deixarem en mans dels politòlegs els càlculs demoscòpics fins que arribe l'hora de la veritat a les urnes. Però més enllà del fet que els valencians voten un partit o un altre, s'ha produït un canvi de paradigma. Sociològicament, el PP era percebut per la massa com aquell que defensava més bé els interessos dels valencians. Ara és Compromís qui s'ha guanyat la confiança social en aquest sentit. De l'àmbit estatal ens arriba Podem. Una organització que s'expandeix amb un missatge que fa diana en el cor de la indignació generalitzada. Veurem què passa en clau valenciana, on les diverses estimacions electorals ens indiquen que una coalició d'esquerres, progressista i diversa aconseguiria capgirar el regnat del PP. Feu les càbales i les combinacions que us vinguen de gust per a formar un tripartit o un quadripartit.

6.341 milions d'euros és la bonica xifra del venciment de deutes que els valencians hem de pagar tant si volem com si no als nostres creditors durant el 2015. El canvi no serà, doncs, una mutació màgica, sinó de prioritats en la gestió dels pocs recursos que ens quedaran. Els partits de l'esquerra porten en els programes electorals la renegociació del deute. És a dir, modificar les regles del joc per poder cobrir les necessitats més urgents. L'exemple, el veiem a Grècia, on el líder de Syriza, el principal partit de l'oposició, assegurava fa uns dies que un govern dirigit per la seua formació garantiria els dipòsits bancaris dels grecs en cooperació amb els socis europeus i el Banc Central Europeu amb els quals negociarà. 'Posarem fi als relats de terror!', deia Tsipras. Doncs sí, posem fi als xantatges dels mercats internacionals que ens nuguen de mans i peus.

Al País Valencià, el canvi començarà obrint tots els calaixos, veient totes les factures i fent auditories internes amb les responsabilitats penals que se'n deriven. El govern naixent de la primavera de l'any 15, ha d'informar, pam a pam, de què hi ha i, sobretot, de què no hi ha. Caldrà transparència i honestedat per a explicar l'estat de les arques públiques i de les possibilitats reals de reconstrucció del país cercant vies alternatives. Aturar els desnonaments, trobar solucions per al mig milió de famílies valencianes afectades per la pobresa i retirar el copagament als malalts crònics i a les persones dependents, el sector més feble i --amb vergonya de tots-- el més castigat.

Caldrà atendre els conflictes comarcals, on les bases socials marquen l'itinerari de la futura política valenciana. S'haurà de recuperar el territori que s'ha salvat del tsunami de la rajola especulativa i disposar dels béns col·lectius. Facilitar la mobilitat dels valencians i perfeccionar les connexions de transport de proximitat.

Durant aquests llargs vint anys, els valencians hem ofrenat noves i velles glòries a Espanya amb el desmantellament de l'educació i de la sanitat, la destrossa del nostre sistema bancari, la usurpació del paisatge i l'apagada de la ràdio i la televisió públiques. Destruir implica privar els altres d'alguna cosa. La destrucció es basa en la injustícia, la desigualtat i la mentida. Per tal de modificar aquestes condicions inicials cal coratge per a dur a terme iniciatives que deroguen lleis constrenyedores de drets i de llibertats. I audàcia per a promulgar-ne unes altres que siguen garantia del benestar social. Entre aquestes, hauria de ser imminent una llei d'educació. A casa nostra, l'administració no ofereix la possibilitat de triar en igualtat de condicions. Només s'ofereix un 33 % de valencià en tot el sistema educatiu. Un estudi d'Escola Valenciana demostra que, si en les línies en castellà s'oferís la possibilitat també d'estudiar en valencià, el 62 % de les famílies triaria aquesta última opció. Per tant, la voluntat política ha de ser clara. De moment, el procés d'arranjament escolar que porta a la pràctica el govern del PP ha suprimit 150 línies en valencià i cinc centres escolars públics han tancat. Ens cal una política lingüística que vulga fomentar l'ús del valencià amb l'exemple referencial d'aquelles persones que tindran responsabilitats públiques i amb uns mitjans de comunicació que facen d'ona expansiva. Restablir el senyal de RTVV és possible i molt més barat que els 200 milions d'euros que ens costa liquidar-la. La informació és un dret fonamental de la ciutadania. L'eina que ha de transmetre valors, pensaments i idees. La que ha de divulgar la música, els llibres, el teatre o el cinema en valencià, perquè això significa contribuir a la gestació de les anomenades indústries de la cultura que també tenen impacte sobre l'estructura productiva del país. La ràdio i la televisió han de ser el motor que genere aquesta manufactura. Ara per ara, el sector audiovisual és destruït, amb un 92 per cent de desocupació.

El salvatge neoliberalisme ens porta cap el suïcidi col·lectiu. Sotmesos com estem als mercats internacionals i en mans d'una classe política que mira d'acontentar Madrid mentre menysprea els seus veïns, cada dia que passa hi ha més damnificats. Els ciutadans s'uneixen, formen part de plataformes diverses i d'entitats que lluiten per revertir aquesta situació de crisi permanent que en ple segle XXI reprodueix la màxima del despotisme il·lustrat: 'Tot per al poble, però sense el poble.' Aquells que siguen responsables del timó del govern valencià hauran d'allargar-los la mà. Estem en un moment evolutiu interessant. Un punt d'inflexió on conflueixen diversos canvis de mentalitat com no s'havia vist des de la transició. Potser vivim en un idealisme propi dels temps de canvi que s'acosten. Il·lusionats amb la possibilitat del final d'un règim, però conscients que el País Valencià està en procés de construcció mentre les intrigues i la mediocritat política encara romanen actives.

Els valencians, de manera individual, estem molt fotuts. Si no hagués esclatat la crisi amb la bombolla immobiliària, continuaríem votant el PP? Cal reflexionar profundament sobre els valors que ens mouen. La cooperació entre nosaltres generarà progrés moral. Destruir no exigeix ni preparació, ni qualitat, ni competència. La construcció, en canvi, reclama paciència, esforç, aptitud i perseverança. Cap projecte generador d'avenços i de millores col·lectives no naix espontàniament. Arromanguem-nos i treballem-hi.

Amàlia Garrigós, periodista.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Al País Valencià, el canvi començarà obrint tots els calaixos, veient totes les factures i fent auditories internes amb les responsabilitats penals que se'n deriven.