Junts per la independència

L'endemà d'aquest històric 9-N, que ha estat un gran clam independentista i de dignitat nacional davant del món i d'un Estat espanyol que els catalans han desobeït de multitudinàriament i contundent, cal posar-se a treballar de valent en la preparació de la cita electoral definitiva que ha de portar Catalunya a la proclamació de la independència i a la constitució del nou estat català.

Vista la incomprensió i menyspreu amb què el govern i els poders espanyols han respost a la gran mobilització del 9-N, que tant han volgut impedir i torpedinar, les eleccions de caire plebiscitari suggerides com la consulta definitiva no poden dilatar-se més. És un clam unànime de l'independentisme transversal de la societat civil, que desconfia del tot que hi hagi marge per a acordar amb l'estat espanyol un referèndum d'autodeterminació amb totes les garanties i efectes.

La gran mobilització social independentista actual, que no pot esperar més ajornaments; la impossibilitat manifesta d'establir una majoria de govern alternativa al parlament actual, sense trair el procés sobiranista; i el calendari electoral previst per al 2015 (amb eleccions municipals al maig i espanyoles a la tardor) fan imprescindible aquests comicis anticipats, no més enllà del gener o el febrer vinents. Posposar-los a unes noves eleccions espanyoles, de resultat incert, només debilitaria la fortalesa actual de l'independentisme, que no pot mantenir permanentment una tensió al carrer com la dels darrers anys.

I perquè aquests comicis siguin efectivament especials, que es puguin presentar davant els ciutadans i davant el món com un plebiscit sobre la independència i per al procés constituent d'un nou estat, no poden ser un simple procés electoral en què uns partits —que en l'arc parlamentari actual es limiten a CDC, ERC i la CUP— posin com a punt central dels seus programes la proclamació de la independència, dels quals calgui esperar que sumin la majoria absoluta necessària.     

Fins i tot abans d'abordar la configuració de llistes per a aquestes eleccions tan decisives, cal acordar prèviament les grans passes a seguir un cop assolida la majoria parlamentària necessària. Perquè cal tenir clar per endavant què s'haurà de fer l'endemà d'aconseguir-la i les diferències entre les forces independentistes sobre les passes i el calendari a seguir no farien sinó afeblir la solidesa del procés. En aquest sentit, els valuosos treballs tècnics fets pels experts del Consell Assessor per a la Transició Nacional haurien de ser especialment tinguts en compte com a documents estratègics de referència.

Evitar trencaments afeblidors

El patètic trencament de la unitat entre els partits sobiranistes per la consulta del 9-N ens hauria d'alertar d'allò que no hauria de tornar a passar l'endemà del triomf d'una majoria independentista, sobretot tenint presents les dificultats gegantines que implica el desafiament de trencar la legalitat espanyola i d'establir negociacions amb una Unió Europea recelosa amb el nostre procés d'emancipació nacional.

Un cop fixada efectivament la ruta essencial (el què) a seguir en les eleccions plebiscitàries-constituents, caldrà entrar en el qui i el com, tenint clar que l'atomització de l'oferta independentista és un perill en un moment en què ha d'aparèixer especialment conjuntada. I, per més que el resultats del 9-N convidin a l'optimisme, no es pot pensar que, a l'hora d'unes eleccions decisives —en què cal optimitzar cadascun dels vots i escons—, l'independentisme en la seva diversitat ideològica vagi tan sobrat de suports...

L'excepcionalitat del moment requereix superar la divisió partidista a què ens trobem abocats, per generar dues grans llistes per la independència: una llista de molt ampli espectre polític i ciutadà, en la qual els partits quedin desdibuixats i ja la mateixa aliança electoral expliciti la novetat i transcendència d'uns comicis encaminats a un procés constituent, i una altra entorn de l'esquerra alternativa.

Una gran fortalesa de l'independentisme d'avui prové de la seva forta reivindicació al carrer i al fet de ser una aspiració absolutament transversal i central al país, perquè també hi ha molts independentistes a ICV i EUiA, UDC i el PSC, entre més, tot i que aquests partits ja hagin deixat clar que no es mullaran en bloc per la independència en uns comicis plebiscitaris. Per tant, en l'hora decisiva que s'acosta val la pena de no confondre's més entorn de la seva defensa del dret de decidir, que també serà defensada —almenys retòricament— per Podem. La nova formació espanyola de discurs alternatiu vol trencar l'escenari imperant des de la fi del franquisme, però no advoca de cap manera per la independència de Catalunya. I tanmateix és una força a tenir en compte i davant la qual l'independentisme ha de saber reforçar-se.

Com la Solidaritat Catalana del 1906

Pot semblar una autèntica quimera bastir una aliança independentista àmplia i excepcional, que recordi l'aliança transitòria de la Solidaritat Catalana de 1906, contra l'estat centralista del moment, un aliança que fou el germen de la creació de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, el primer intent de recuperar un cert autogovern nacional d'ençà de la desfeta de 1714.

Una nova candidatura com aquesta podria tenir un ple sentit ara, més d'un segle després, amb la gran fita de la independència. I seria una llista molt àmplia però no única, que no caldria que es reduís a CDC i ERC, perquè hauria d'incloure militants escindits del PSC o independentistes d'ICV i UDC. S'hauria d'entendre com un front d'àmplia unitat civil, on els partits quedessin desdibuixats. Una coalició de partits i persones independents amb un relleu especial en la societat civil li donarien un caràcter realment especial: la convertirien en un revulsiu d'il·lusió i crearia sinergia en la ciutadania que defensa la independència des del carrer, amb un sentit unitari i apartidista, com el suscitat per l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, grans catalitzadors de les mobilitzacions dels darrers anys.

Per més que això trastoqués conjunturalment el mapa política català, aquesta llista excepcional tampoc no hauria d'aturar la vida ni les dinàmiques pròpies dels partits, oimés que al maig són convocats a unes eleccions municipals en què hauran de concórrer amb les seves sigles i propostes locals, per més que aquells comicis també seran molt marcats pel procés de transició nacional.

Si el 9-N ha estat una primera volta del procés d'autodeterminació, les eleccions plebiscitàries-constituents en serien una segona volta, que s'acabaria de confirmar en les municipals, que en serien la tercera. I encara que als comicis municipals també es creïn determinades dinàmiques pròpies del panorama convuls del moment —com el cas de Guanyem Barcelona—, s'hauran de basar en programes diferenciats dels partits, tot i que també caldrà arbitrar certs acords per enfortir des dels ajuntaments un procés d'independència que llavors ja hauria d'estar activat.

Els recels i les incomoditats dels partits són d'allò més lògic. Amb tot, si ja parlen ara de fer un govern d'unitat nacional després dels comicis, per què no psoposar-la ja d'entrada? Certament, les grans crisis i els processos d'alliberament de nacions oprimides com la nostra requereixen —en la fase definitiva que ara encetem— un front comú potent, sempre molt més efectiu que una estratègia de guerrilles que campen pel seu compte. I encara que aquesta no és una guerra amb armes de foc, es presenta com tota una guerra —en tots els fronts i sovint ben bruta— de l'estat espanyol contra Catalunya, que s'ha de lliurar amb molta intel·ligència i unitat civil i política per aconseguir el màxim suport popular.

Un pol propi per a l'esquerra alternativa

Tot i que la llista àmplia hauria d'aspirar a recollir el suport de tots els sectors de l'independentisme, és impossible d'imaginar que tot l'independentisme pugui concórrer en un sol bloc. Impossible i fins i poc recomanable. L'existència d'una altra llista independentista de marcada esquerra anticapitalista, en què confluís l'entorn de la CUP i la proposta formulada per Procés Constituent, configuraria un pol alternatiu que ampliaria la base social del projecte independentista i n'optimitzaria la representació parlamentària.

Apartar-se de dues grans llistes independentistes i resignar-se a una simple reproducció de les marques polítiques de l'actual parlamentarisme sobiranista —CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP—, només contribuiria a dispersar vots. I encara més si es dóna per feta la irrupció de Podem i es té present que la coalició CiU tampoc no hi podrà concórrer com a tal, atès que la UDC dominada per Duran i Lleida no podria figurar en una candidatura que portés com a punt central una declaració unilateral d'independència, com la que CDC es compromet a fer.

Prefigurar una estratègia postelectoral sòlida

La necessitat d'unir esforços en una candidatura d'ampli abast que sigui el pal de paller del procés cap a la independència també resulta essencial a l'hora de prefigurar davant els electors i del món sencer una estratègia sòlida i eficient enfront de les dures negociacions que caldrà emprendre amb l'estat espanyol, la Unió Europea i el conjunt de la comunitat internacional.

Tot i la provisionalitat, la candidatura conjunta àmplia hauria de presentar també uns altres grans eixos programàtics concrets en les polítiques a seguir en la transició nacional fins a la constitució del nou estat, inspirats en la defensa de l'estat del benestar, d'un creixement sostenible i a favor de la regeneració democràtica i contra la corrupció que ha minat tant la credibilitat del sistema polític vigent, que trobarien un ampli consens social. Seria, doncs, una candidatura que des de diverses sensibilitats —socialdemòcrates, liberals, socialistes, ecologistes...— perfilaria una opció situada en un gran espai de centre-esquerra, que connectaria amb el tronc ideològic central de la societat catalana.

Reconèixer mèrits molt repartits

En l'actual procés sobiranista són molts i molt repartits els mèrits que han fet els diversos dirigents, partits polítics i organitzacions socials. Tots han donat suport a un clam popular empès per la societat civil, amb plataformes com l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, caracteritzades per aquesta mateixa transversalitat, i, des del municipalisme, per l'Associació de Municipis per la Independència.

La gent sap reconèixer mèrits tant en el president de la Generalitat com en el cap de l'oposició i en cadascun dels dirigents i partits, associacions i entitats inclosos en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir per haver aconseguit arribar fins aquí —cadascú des del seu grau de responsabilitat i representació. Fins al punt que allò que més s'ha penalitzat en el procés per al 9-N ha estat precisament el trencament de la unitat, més que no pas la concreció de com s'havien d'afrontar els impediments legals de l'estat.

Poder votar en una mateixa candidatura noms com els d'Artur Mas, Oriol Jonqueras, Carme Forcadell, Muriel Casals, Eduardo Reyes, Germà Bel, Santiago Vidal, Lluís Llach, Raül Romeva, Joan Rigol o Xavier Sala i Martín, juntament amb els dels dirigents dels partits i organitzacions independentistes, segurament seria una opció molt desitjada i il·lusionadora per a una majoria de la societat catalana, que vol més unitat que no pas partidisme en un moment com l'actual, que també requereix una certa continuïtat en la conducció del procés. (Una llista com aquesta, per exemple, potser la podria tancar una figura emblemàtica com Pep Guardiola, que probablement no s'avindria a fer-ho en una llista més de partit.)

I els electors —especialment més esquerrans— incòmodes amb aquesta diversitat ideològica es canalitzarien de manera natural cap a la llista d'esquerra alternativa a l'entorn de noms com David Fernàndez, Teresa Forcades o Arcadi Oliveres. 

Preservar la mobilització civil

Dirigents de les organitzacions independentistes de la societat civil podrien participar a títol personal en aquestes candidatures sobiranistes, per bé que fóra recomanable que, tot i mostrar-hi el suport explícit, les organitzacions —com l'ANC, Òmnium o Súmate— no s'hi integressin com a tals, per la gran necessitat que hi haurà de continuar mantenint mobilitzat l'independentisme al carrer des la dinàmica d'activisme transversal, que continuarà essent fonamental fins a la fi del procés. Un procés que haurà de culminar, llavors sí, amb un referèndum per a ratificar la independència, amb totes les garanties democràtiques i el reconeixement internacional, establert ja des de la legalitat del nou estat català.

Estratègicament, un màxim de dues grans llistes independentistes centraria efectivament el caire plebiscitari-constituent del procés electoral i afavoriria que els ciutadans independentistes identificats fins ara amb partits que no s'hi declaren poguessin trobar-se representats en una d'aquestes dues grans propostes electorals.

Assegurar l'acord entre les forces independentistes en el full de ruta a seguir per proclamar i fer efectiva la independència donaria una gran fortalesa i credibilitat al procés. Alhora reforçaria les candidatures que l'abonessin i prefiguraria les possibilitats de culminar-lo amb èxit, preservant-ne l'esperit unitari i transversal.

Vicenç Relats i Casas, periodista

Assegurar l'acord entre les forces independentistes en el full de ruta a seguir per proclamar i fer efectiva la independència donaria una gran fortalesa i credibilitat al procés.