Andreu G. Nandín: 'El Pirineu, quiet i mut davant la càmera'

Per a mi avui és un dia trist, com a pirinenc i com a periodista.

El Pirineu perd l’oportunitat de donar-se a conèixer a la resta dels Països Catalans. D’explicar les nostres problemàtiques i mancances, la nostra realitat, els nostres costums. Per a molta gent del país, deixem d’existir, almenys públicament. Ja no podrem veure més als Tele Notícies els nostres paisatges, les nostres cares, sentir el nostre parlar. Es perd un dels pedaços que en bona mesura ens permetia mantenir-nos en contacte amb les valls veïnes, tan properes i alhora tan llunyanes; els mitjans de comunicació també són una eina de cohesió territorial. Tot això s’esfuma, perdem la corresponsalia de TV3 al Pirineu a partir de l’abril.

Una corresponsalia que l’Eva Clausó i en Balta Borra han fet créixer durant 16 anys. Un equip tenaç, amb caràcter. Tot un bagatge que sembla no tenir lloc a la base de dades de la CCMA, on aviat només hi cabran els balanços de despeses i guanys.

L’Eva és una professional de les que passa davant i va per feina, a qui costa seguir el ritme. Insistent quan cal, que acostuma a ser sempre. De les qui t’apreta per arribar al refugi, però també de les que té la humilitat de demanar-te el mapa si no coneix el camí. Una persona que respecta però que també fa que la respectin, que ens respectin. He tingut la sort de poder treballar  i aprendre al seu costat, a la Seu d’Urgell i a Andorra. Per desgràcia, massa poques vegades. Una persona que coneix la realitat que explica, perquè l’ha viscuda i recorreguda de banda a banda una pila d’anys. Per a molts periodistes pirinencs, l’Eva és una professional de referència. Cadascú li corregirà el que cregui oportú, però des que som xics, ha estat la nostra veu als estudis de Sant Joan Despí.

Quan es fa televisió, la figura del càmera és igual o més important que la del periodista.  Sense un operador de càmera que expliqui amb la imatge, de res serveix la feina del periodista. Sol davant el perill, si es pot triar, la càmera és millor aliada que un micròfon. Tot això és mol fàcil d’entendre amb en Balta. L’he vist gravar de nit i de dia, de genolls si calia.  Quan toca treballar a hores poc agraïdes, la seva energia s’encomana. Recordo quan fa unes poques setmanes a ATV preparàvem un directe a la Massana, de nit i en plena nevada, sota zero. Del no res i per casualitat va aparèixer amb el seu tot terreny. En veure’ns, va baixar del vehicle per vindre’ns a saludar i fer companyia una bona estona, com si fos un més de l’equip. Aparcat en doble fila, estic convençut que a gust hagués agafat la càmera fins que acomiadéssim la connexió.

Moments i persones com aquestes demostren que més sovint del que sembla, sobre el terreny, lluny de la competència i els cops de colze entre els despatxos dels grups editorials, el que hi ha són professionals amb ganes de fer la seva feina: interpretar i informar, deixant de banda picabaralles que perjudiquen als espectadors. Al Pirineu, almenys, la companyia és un bon símptoma. Com més veus que l’expliquin, millor. Fa molta falta.

Els no conjunturals, víctimes de la conjuntura

Dit això, l’Eva i en Balta no deixem de ser dos noms més d’una llarga llista. Dos llocs de treball estructurals -no conjunturals- que s’afegeixen als milers que ha destruït aquesta sagnia econòmica que patim. Llocs de treball llaurats i lluitats durant anys, imprescindibles, com tants altres. Diuen alguns que TV3 no pot quedar al marge de les retallades quan s’estan tancant escoles i hospital. És trist veure com anem interioritzant i assumint el discurs dels nostres botxins. El problema no és que tanquin una corresponsalia, el problema és que perdem, cada cop més ràpid, tot una sèrie de drets aconseguits al llarg de dècades de lluita. El dret a la informació, com l’educació, la sanitat o l’habitatge no haurien d’estar subjectes a criteris mercantilistes i curterministes. S’han de gestionar amb cura i eficiència, però no amb interessos ocults. Perquè si no, en poc temps poca cosa ens quedarà a resguard de l’afany salvatge de lucre.

Som esclaus de deutes il·legítims, d’hipoteques espanyoles i europees que injustament ens han encolomat -massa sovint- sense tenir-hi res a veure. Assistim a un desmantellament progressiu de tot allò que ens garantia possibilitats de construir-nos un futur, com a país però també com a persones. Dediquem els esforços a pagar interessos que ens són aliens i que ens amputen tota possibilitat d’aixecar-nos. Com pot ser que abans paguem a banquers alemanys que als nostres mestres? Per què permeten que la penyora de l’endeutament privat faci trontollar totes les nostres estructures públiques?

Des de fa mesos, vivim en una frenesia independentista, que de tant esperar-la, a alguns ara ens avorreix. Perquè a voltes sembla que oblidem que a banda de raons culturals i identitàries, també de benestar econòmic, la llibertat la volem per viure amb dignitat. Si ser lliures vol dir viure en un país en què les decisions dels ens abstractes que voten cada dia pesen més que no pas la voluntat de les persones que hi viuen, a mi aquest país no m’interessa. Als qui lideren, valentia per ser independents de debò.

La nostra responsabilitat

Com a periodistes també hauríem d’anar per feina. Molts han cregut que podrien continuar fent com fins ara: explicant la realitat des de fora, per sobre del bé i del mal. El periodisme ha comés l’error d’oblidar que com a treballadors que som, no vivim aïllats i a raser del què passa al dia a dia. Milers de companys han perdut la feina en els darrers anys. Aturdits, ens lamentem, però no ens preguntem què hem fet malament. No hem sabut interpretar què ha passat la darrera dècada, hem defugit la responsabilitat d’estudiar-ho i denunciar-ho. Amb prou feines aturem els cops, per comptes de veure’ls a venir.

Encara avui seguim parlant de sectors financers i de mercats. Potser hauríem de començar a anomenar les coses pel seu nom (i cognoms). La precisió és fonamental en la nostra feina: corredors de borsa, assessors, consellers delegats, directors executius, tecnòcrates, suposats experts, evasors fiscals; a vegades associats, d’altres una sola persona. Comencem a assenyalar els responsables d’aquest nyap, els qui condicionen il·legítimament la nostra economia. Ens hi va el futur. Expliquem com funciona el que ens diuen que és abstracte. No és cap postura ideològica, és ètica professional.

Potser aleshores els telespectadors entendran millor per què alguns volen que un sol periodista prengui notes, gravi i editi, esbufegant mentre rep l’últim comunicat de premsa. I per què davant aquesta precarietat demanem condicions laborals dignes, poder fer bé la feina. Per què val la pena pagar, ja siguin impostos o subscripcions, per estar ben informats.

Necessitem l’Eva i en Balta, totes les Eves i Baltes que tenim arreu dels Països Catalans. Si volem construir un país, empenyem perquè així sigui. No oblidem que TV3 és una de les poques estructures d’estat que tenim. Tampoc perdem de vista que tots som els seus fonaments.

Andreu Gonzàlez Nandín és periodista de la Seu d'Urgell. Actualment treballa a Ràdio Televisió d'Andorra.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

El problema no és que tanquin una corresponsalia, el problema és que perdem, cada cop més ràpid, tot una sèrie de drets aconseguits al llarg de dècades de lluita.

Necessitem l’Eva i en Balta, totes les Eves i Baltes que tenim arreu dels Països Catalans. Si volem construir un país, empenyem perquè així sigui. No oblidem que TV3 és una de les poques estructures d’estat que tenim.