Francesc Parcerisas: Tornen els hòbbits

No sé si ens hauria de sorprendre gaire que, atesa la devaluació moderna de la missió de les universitats, tot un professor d’Oxford es dediqués, fa ja més de setanta anys, a pal·liar l’avorriment de la correcció d’exàmens amb el pertinaç ataconament del tabac a la pipa –encara es podia fumar una bona pipa als despatxos universitaris!– i amb el vagareig fantasiós d’històries destinades als seus fills i vagament il·lustrades amb el seu saber filològic i les seves sospites sobre el folklore ancestral. Així és com, amb la mirada fixa en un forat de la catifa, el professor Tolkien va començar a escriure: “En un forat a terra, hi vivia un hòbbit...” Heus aquí l’inici d’un dels èxits més espectaculars de la literatura del segle XX, un èxit més que notable perquè, sobretot, ningú, ni el seu autor, no el buscava ni se l’esperava. Com a hores d’ara tothom ja deu saber, ‘El hòbbit’ és el prefaci de la trilogia ‘El Senyor dels Anells’, un prefaci força innocent, divertit, que conté de manera germinal allò que Tolkien desenvoluparà en tots els seus llibres posteriors –els que ell va publicar en vida i els molts que els seus hereus s’han afanyat a recopilar, divulgar o confegir.

Per exemplificar de manera ben senzilla l’assoliment de Tolkien, n’hi prou de recordar que aquella primera frase introdueix en el lèxic modern un substantiu de nova creació que ja fa temps que té cabuda a gairebé tots els diccionaris: la paraula ‘hòbbit’. Un substantiu que, de fet, és un nom comú (designa una raça o espècie d’ésser baixets, bons jans, de peus peluts, afeccionats a la cervesa i al tabac) que, en realitat, de comú, no en té res. Tan simple com això: Tolkien va aconseguir que la fantasia esdevingués en el segle del progrés, la indústria i els despropòsits de la raó, un gènere comú, quotidià; un somni màgic, foll, entretingut, a l’abast de tothom.

J. R. R. Tolkien, en uns anys en què els compromisos intel·lectuals parlaven de revolució, de preocupació social, de regeneració i d’engatjament polític (ben bé a les portes de la Segona Guerra), va crear un món fantàstic que tenia com a gran atot la ‘versemblança’ fantàstica. Un món en què –com deia Cervantes del ‘Tirant’– els personatges mengen, dormen, es cansen, discuteixen, moren... i ho fan dins unes coordenades temporals i geogràfiques que semblen respondre als nostres mons coneguts, encara que els personatges siguin hòbbits, nans, ogres, dracs, orcs, elfs o, fins i tot, homes. Com a les velles llegendes i relats èpics, que Tolkien coneixia tan bé, la realitat s’aprima i s’enforteix davant la fantasia, i la fantasia adquireix més gruix gràcies a la realitat. ‘El hòbbit’ ha de ser llegit com una distracció, però no és sobrer que hi sapiguem veure la llavor guardada a les fosques en un cotó humit de la qual creixerà una mongetera literària gegantina, descomunal. En Frodo, el drac, Gòl·lum, els nans, Gàndalf..., l’existència de l’anell... Tot és a punt d’esclatar, i ho farà amb magnificència a la trilogia posterior.

L’operació psicològica dels espectadors davant la nova pel·lícula serà curiosa ja que, a hores d’ara, tots coneixem l’èpica monumental de com, al final dels finals, acaba la cosa (en els llibres i també a les belles pel·lícules de Peter Jackson). Mirem-nos-ho tot plegat, doncs, amb una mica d’innocència o agafem i llegim el llibre pel pur plaer de la lectura: Tolkien té a favor seu haver estat un prosista eficaç, un narrador habilíssim, un bon caracteritzador de personatges i un inventor de paisatges formidable. Després de Tolkien no cal viatjar a Nova Zelanda per trobar estepes dilatades, rius cabalosos, cims nevats, coves fosques, poblets simpàtics... Ni tan sols cal pensar en l’Anglaterra camperola devastada per la industrialització i les aglomeracions urbanes; a cada racó de moltes geografies podem comprovar com l’habilitat de la seva escriptura reproduïa una mirada sobre la natura que la gent havia començat a perdre (i a menystenir).

El poeta W. H. Auden recordava Tolkien el primer dia del curs, dalt la tarima de l’aula, revestit amb la toga professoral, recitant amb veu de tro els primers passatges de l’antic poema de ‘Beowulf’. L’astorament dels alumnes devia ser comparable al dels seus primers lectors: es trobaven davant una follia contagiosa, portentosa, atractivament consistent. Confio que les pel·lícules sobre ‘El hòbbit’ que ara ens arriben hagin conservat aquesta mateixa virtut: obligar-nos a veure-les fins al final, embadalits, enganxats a la butaca, sense acabar d’abandonar mai el petit somriure de sorpresa de qui descobreix una entremaliadura d’algú altre. Tolkien és això: una mica de somni màgic i grandiós empeltat de les agrors de cada dia.

Francesc Parcerisas, traductor al català de l'obra de Tolkien publicada per la Magrana.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet