Pau Vidal: 'Vostè desitja una pregunta ben feta?'

La futura pregunta del referèndum anunciada no fa gaires dies pel president Mas ha rebut per totes bandes. Bé, no exagerem, per unes quantes. No és gens estrany (no sorprèn, per dir-ho a la manera dels articulistes de can Godó), atesa l’ambigüitat calculada amb què Convergència impregna cada una de les seves exhalacions. Com no podia ser d’una altra manera, als qui desgraciadament encara no tenim el sentit de la llengua atrofiat, també ens ha revoltat. Diu l’esguerro: 'Vostè desitja que Catalunya sigui un nou estat de la UE?'

Què ha passat aquí? O, com diria el cantautor, com hem arribat fins aquí? Traslladem-nos a l’escena: el president fa seure l’escriba i li encarrega la missió, que demà toca entrevista. És l’hora de concretar per escrit una qüestió de què fa mesos i mesos que es parla, i per tant hi ha consciència de moment important. Totes les funcions del cervell estan en màxima alerta: ha de ser una frase curta i entenedora, aparentment inequívoca, però prou oberta per a poder dir, en cas de necessitat, que allà on deia blanc en realitat hi diu negre. Està entès? (això últim el president ho diu telepàticament, però l’escriba ja l’entén. Si no, no seria empleat de la casa). A l’estructura profunda (segons Chomsky, la llera del riu que constitueix la facultat del llenguatge, comuna a tots els éssers humans), doncs, la idea la té clara; la tenen clara. A la superfície, però, trobar l’enunciat no és tan senzill.

La ment s’activa i pensa en el destinatari. El poble català. Mereixedor de respecte, que per això és el poble (i ara a qui se li escapa telepàticament el riure és a l’escrivà). Decideix honorar-lo amb el verb desitjar, el terme catanyol per dir voler (o també esperar, com als adhesius odiosos de les botigues de regals: 'Desitjo que t’agradi'). A continuació hi posa el pronom personal de respecte i tot seguit el concepte-tòtem: el nom de la nació. 'Desitja vostè que Catalunya…' De conya. Ja té el començament, que és fonamental. Però s’adona que hi ha alguna cosa que grinyola. Què és? La llegeix en veu alta i li sona funcionarial. Recorda vagament haver llegit en alguna banda que en català la frase interrogativa no inverteix l’ordre natural subjecte-verb. Sí, era un diccionariet que explicava que tenim el burocratès tan ficat al cap que fins els organitzadors de la primera consulta per la independència d’Arenys van caure en el parany de calcar el castellà: 'Està vostè d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret?' Té raó, sona a circular de ministeri. Aleshores inverteix els dos primers mots: 'Vostè desitja que etcètera'. Ara sí. Ara li ha quedat rodona.

Doncs no. Ha quedat un mig bunyol. Si al tacafulls en qüestió no se li encén cap llumeta que li faci 'tilt' quan llegeix aquesta frase és perquè té un empatx de traducció automàtica. Massa notícies, massa informes, massa correus, massa tuits pensats en castellà i girats robòticament al català, com aquella 'ganivetada drapaire' del diari esmentat (ho juro, ho juro: és de la setmana passada). I, com ell, un bon nombre de catalanoparlants, bombardejats des de fa massa anys per un excés de missatges televisius, radiofònics, cinematogràfics i electrònics en castellà o en català barbaritzat. Parlants a qui una frase tan borda com, posem per cas, 'Ens demanem unes birres?' els sona ben normal. Però en català, quan ens adrecem a un interlocutor desconegut, ho fem en segona persona del plural, és a dir, tractant-lo de vosaltres. Com fa, per exemple, el Servei Català de Trànsit als panells lluminosos de les autopistes, que ens diuen 'Circuleu amb atenció' o 'Apagueu els fars'. En el cas que ens ocupa, doncs, la fórmula havia de ser 'Desitgeu que Catalunya…', que tot i encarcarada hauria estat correcta. I encara millor, ja ho he dit, amb el verb tradicional: 'Voleu que Catalunya sigui un nou estat de la UE?'

Perquè, si no, potser val la pena que ens estalviem el debat sobre les futures llengües oficials d’aquest país a punt de néixer. Serà el catanyol.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Decideix honorar-lo amb el verb desitjar, el terme catanyol per a dir voler (o també esperar, com als adhesius odiosos de les botigues de regals: 'Desitjo que t’agradi').

Si al tacafulls en qüestió no se li encén cap llumeta que li faci 'tilt' quan llegeix aquesta frase és perquè té un empatx de traducció automàtica. Massa notícies, massa informes, massa correus, massa tuits pensats en castellà i girats robòticament al català, com aquella 'ganivetada drapaire' del diari esmentat (ho juro, ho juro: és de la setmana passada).