Opinió

Nel Martí

12.06.2012

Nel Martí: 'Disposició final contra el català'

Que en un context de desigualtat jurídica i de debilitat sociolingüística, com és el cas de la llengua catalana a les Illes Balears, algú afirmi que cal evitar que el 'català sigui un obstacle per a accedir a l’administració pública' i 'aconseguir que no sigui una trava perquè tinguem els millors professionals' és un indici evident de fòbia. Aquesta és l’argumentació que el PP utilitza per justificar la modificació, per la porta de darrere, de la llei que defineix i regula el model de convivència lingüística a la nostra comunitat autònoma. I aquesta és la fòbia de la nova classe dirigent d’un partit popular que ha abandonat el consens lingüístic del 1986.


Anem, emperò, a pams. Efectivament, la modificació de la llei de normalització per tal de canviar el requisit pel mèrit a l'hora d'accedir a l’administració pública i promoure-hi, no és el resultat d’un nou consens ni tan sols d’un nou debat. És el resultat únicament d’una opció ideològica que s’amaga darrere els resultats electorals per evitar de governar d’acord amb el sentir comú (i sentit comú), l’interès general i l’esperit i lletra de l’Estatut d’Autonomia. Per evitar açò el Govern de les Illes Balears proposa de modificar una norma general, com la llei de normalització, a través d’una norma específica i sectorial, la llei de funció pública. I ho fa per la via d’una simple disposició final, i punt. Amb la documentació que s’hi adjunta per avalar el projecte de llei hi ha informes de tota casta, fins i tot hi ha un informe d’impacte en el territori, però no n’hi ha cap sobre l’impacte de la nova norma sobre la realitat sociolingüística. El govern ha esquivat intencionadament l’opinió i l’anàlisi científics de la Universitat de les Illes Balears, a la qual l’Estatut atorga la màxima autoritat en l’assessorament lingüístic, i del Consell Social de la Llengua Catalana, que ni tan sols ha constituït. I ho ha evitat, tot açò, perquè és evident que la raó científica els dirà una altra cosa, els dirà que: 'suprimir els mecanismes legals de protecció del català en les condicions actuals significa condemnar-lo a l'estatut d'idioma prescindible per a qualsevol administració, i això obre les portes a la residualització definitiva o, fins i tot, a l'eradicació progressiva de la societat de les Illes Balears'.


Però açò no és tot. Amb la modificació de la llei de normalització no solament es canvia el requisit pel mèrit, que no és poca cosa, sinó que de facto es desvirtua el sentit de la llei, que és el de normalització, com indica el nom, per convertir-la en una llei de gestió de llengües oficials en detriment de la que l’Estatut, d’acord amb la història i la voluntat d’un poble, reconeix com a pròpia, la catalana. I per aconseguir-ho deixa sense afecte els principis bàsics de territorialitat i oficialitat aplicats a la llengua catalana. En una situació hipotètica d’igualtat jurídica (en què el coneixement i l’ús del català i el castellà són a més d’un dret un deure), la llengua oficial pròpia de cada territori hauria d’actuar com a llengua vehicular i habitual a l’administració, tot i la garantia dels drets lingüístics dels catalanoparlants i castellanoparlants. Però en una situació real d’una llengua més oficial (per obligatòria) que no l’altra (que no és requisit), la consideració de 'llengua pròpia' és inútil i innecessària.


I finalment, si en quatre paràgrafs hagués d’acabar aquest article breu només hi afegiria una darrera consideració: el principal impacte de la modificació que promou el Govern de les Illes Balears és precisament aquest darrer efecte, el d’afirmar que el català no és necessari (per a accedir a l’administració pública). I el PP sap prou bé que una llengua que no és necessària és una llengua amb un futur quasi impossible. Així, idò, ens tocarà fer els impossibles per recuperar allò que és possible, i necessari: ser un país normal amb una llengua normal, cada dia.



Nel Martí
Diputat del PSM-Més per Menorca al Parlament de les Illes Balears

Editorial