Alguna cosa increïble ha passat a Escòcia

Alguna cosa increïble ha passat a Escòcia. Els escocesos han anat a votar. Aquesta vegada no hi han anat per decidir si volien un govern de centre-esquerra o de centre-dreta, sinó per decidir si volien ser una nació amb estat o sense. El referèndum ha infectat els escocesos d'un virus que molts veuen perillós, el virus de l'esperança democràtica. Per una vegada el joc de la democràcia no s'ha jugat ni als passadissos de Westminster ni als platós de la BBC ni a les columnes del Daily Mail; aquesta vegada la democràcia s'ha jugat al carrer, al pub, a la cua de correus, a tot arreu, a les assembles que s'han fet a cada poble. El gran guanyador d'aquest referèndum ha estat la democràcia popular. S'ha registrat la participació més alta des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Esper que aquest virus també ens infecti prest a nosaltres.

Visc a Newcastle, 'South of the border', just allà on mor la murada romana d'Adrià, la primera gran frontera entre Escòcia i Anglaterra. Als pubs de Newcastle els ecos del debat s'han sentit ben forts. Tots els escocesos que conec hi han dit la seva: el militant de l'esquerra radical que si pogués votaria que sí perquè hi ha una altra Escòcia possible; l'estudiant de música que ha votat que no perquè ho veu molt arriscat; un jove nigerià que fa tretze anys que viu a Escòcia i que se'n fa creus, que es vulgui trencar una unió de tres-cents anys; la xicota d'un amic d'un amic que diu que si deim que no Londres no mourà mai més ni un dit per Escòcia. El company de doctorat que inicialment pensava votar que no perquè sense Escòcia guanyarien sempre els 'tories', però que ha canviat d'opinió. Ara creu que el sí és el motor del canvi. Tothom hi ha participat. Catalunya es mereix el mateix debat ric i participatiu de què han gaudit els escocesos.

Com era de preveure, ha guanyat el no. I amb un marge una mica superior al que s'esperava. El sí només s'ha imposat a Glasgow i Dundee. La classe mitjana s'ha decantat de manera decisiva pel no; la classe obrera ha flirtejat amb el sí. La por de les conseqüències de la independència ha pogut més que no pas l'esperança de construir un país nou. La majoria silenciosa ha guanyat al carrer més mobilitzat que mai. Una victòria del sí hauria fet caure un nou mur de Berlín i als escocesos això els ha fet por. La pela és la pela. Una vegada més hem pogut comprovar que els referèndums pactats i liderats per un sol partit són molt difícils de guanyar. La independència s'ha perdut allà on els independentistes més guanyen. El debat independentista a Escòcia ha quedat enterrat per una generació. Costarà molt que es tornin alinear els astres tal com s'han alineat aquesta vegada. És molt probable que Alex Salmond anunciï avui mateix la dimissió.

Als passadissos de Westminster avui se sentirà un alè molt intens. El referèndum amenaçava directament el monopoli del poder que exerceixen els dos partits. David Cameron i Ed Milliband no haurien sobreviscut ni un minut a una victòria del sí. El referèndum escocès és una mostra més del fantasma antisistema que recorre Europa. 'Team Westminster' ha guanyat 'Team Scotland', però haurà pagat un preu molt alt pel referèndum. Han hagut de prometre a corre-cuita més competències (ara veurem en quines condicions arribaran) i, encara pitjor, han hagut de rehabilitar la figura de Gordon Brown, el darrer primer ministre britànic laborista, el gran enemic dels 'tories'. La intervenció passional i contundent de Brown aquesta darrera setmana ha estat clau per a la victòria del no.

Tot i que ha guanyat el no, les conseqüències d'aquest tsunami democràtic es notaran. D'entrada el referèndum ha palesat la poca flexibilitat política de David Cameron. Va acceptar el referèndum amb una sola pregunta quan no calia. Es pensava que el podia guanyar sense escabellar-se i li ha anat d'un pèl. Serà recordat com el primer ministre que quasi trenca la Unió.

El referèndum d'Escòcia també ha posat de manifest la greu crisi d'identitat del laborisme britànic. Han estat els votants laboristes que han apropat el sí a la victòria. En lloc de liderar una alternativa al sistema, el laborisme ha estat engolit pel sistema. Ha caigut en totes i cadascuna de les trampes que li ha parat George Osborne, el ministre d'Economia i vertader home fort del país. Els laboristes han acceptat els límits de dèficit, les retallades socials, les ajudes de la banca. Han perdut el lideratge social que encara tenien als anys vuitanta i noranta. Quin contrast amb Clement Attlee, el primer ministre laborista que el 1945 va activar una revolució social i democràtica sense precedents amb la creació de la sanitat pública, la descolonització de l'Índia i la nacionalització de sectors clau de l'economia.

El no ha guanyat gràcies en part a les promeses de descentralització fetes a darrera hora. El referèndum ha reobert la capsa de Pandora del model constitucional britànic. Hi ha tres grans temes damunt la taula. Primer, la relació del Regne Unit amb Gal·les i Irlanda del Nord i el grau de descentralització. Segon, i més important, la manca de contrapoders regionals dins Anglaterra. El referèndum ha reobert l'etern debat nord-sud. El nord laborista es troba cada vegada més atrapat entre el poder econòmic i polític del sud-est i la creixent descentralització a Escòcia i Gal·les. El tercer tema és l'anomenada 'West lothian question'. Aquests dies vinents es parlarà molt sobre si els diputats escocesos poden continuar votant lleis que només  concerneixen Anglaterra, si resulta que els diputats anglesos no poden votar els assumptes que depenen del parlament d'Edimburg. La pregunta que aquest referèndum deixa oberta és si el Regne Unit va cap a un model més federal o no. Molts sectors de l'esquerra creuen que ara és el moment d'acomplir una reforma federalitzadora. S'ha de veure com afectarà una victòria contundent del no. La memòria és feble i les promeses se les emporta el vent.

En fi, avui la unió amb Anglaterra ha sortit reforçada. Però encara és més important que la democràcia també.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Tot i que ha guanyat el no, les conseqüències d'aquest tsunami democràtic es notaran. D'entrada el referèndum ha palesat la poca flexibilitat política de David Cameron. Va acceptar el referèndum amb una sola pregunta quan no calia. Es pensava que el podia guanyar sense escabellar-se i li ha anat d'un pèl.

Als passadissos de Westminster avui se sentirà un alè molt intens. El referèndum amenaçava directament el monopoli del poder que exerceixen els dos partits. David Cameron i Ed Milliband no haurien sobreviscut ni un minut a una victòria del sí.