Opinió

Francesc Fabre

19.03.2014

Els articles 8 i 10.2 de la constitució espanyola

Men?ame
 

Aquests dies, a mesura que s'aguditzen les sensibilitats electorals pensant en Europa i pensant, de reüll, en Catalunya, és fàcil de tornar a trobar en la premsa escrita, parlada o virtual, declaracions molt decantades a un plat o altre de la balança constitucional. En el plat de la interpretació unionista, tornen a prendre cos les crides a la intervenció directa i institucional de l'exèrcit contra Catalunya, en aplicació d'una lectura sense matisos de l'article 8 de la constitució. Allò que fins ara afirmaven de tant en tant algunes figures més o menys anecdòtiques i retirades, ja va de boca en boca dels aspirants europeus espanyolistes sense esforçar-se gens a dissimular-ho. Com a mostra, les declaracions recents del senyor Girauta de paraula i per escrit.
 
És habitual i perfectament explicable que els contraris a la independència de Catalunya --i fins i tot els contraris al fet que intentem d'arribar-hi-- invoquin l'article 2 de la Constitució, el 8, el 155 i tants altres que interpreten a favor seu i que fins i tot modifiquen inconscientment o conscientment quan els citen perquè diguin exactament allò que ells volen que diguin. El cas més exemplar és el de l'article 2, que de dir 'La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado', ha passat a dir 'La soberanía nacional reside en el conjunto del pueblo español'. Ha desaparegut la subordinació de l'estat a la sobirania del poble i Catalunya ha deixat de ser subjecte diferenciat, també titular de la seva part de sobirania, per a sotmetre's a un 'conjunt pro-indivís i indivisible' que la constitució mai no ha exigit. Dit d'una altra manera, Catalunya, pels unionistes, no té gens de sobirania, ni la que li correspondria com a part actual del poble espanyol, i tot el poble espanyol ha deixat de ser sobirà per a passar a ser súbdit de l'estat, que és qui reparteix la sobirania al seu gust i segons les conveniències del govern de torn.
 
També és habitual aquest costum unionista de limitar el marc legal a uns únics articles concrets de la constitució i d'oblidar-ne d'altres, tant o més importants, com per exemple l'article 10.2, que sotmet tota la constitució als mandats del dret internacional. De la mateixa manera, ja s'ha convertit en doctrina contra Catalunya el principi contra-legal que 'allò de què la constitució no parla, és prohibit'. Aquí l'exemple més clar és el dels referèndums: la constitució no parla enlloc dels referèndums vinculants d'independència (excepte de la viabilitat que els dóna l'article 10.2 invocant un dret internacional a l'autodeterminació que, segons ells --com ja he advertit--, no existeix ni ha existit mai enlloc del món). Tampoc no concreta en cap article si, quan parla de referèndums consultius, parla de referèndums a tot l'estat espanyol o en alguna de les seves parts. Les interpretacions jurídiques i textuals podrien ser molt diverses. No hi fa res, pels unionistes només hi haurà una conclusió possible: els referèndums vinculants són prohibits i ni tan sols poden ser sol·licitats, tant si es volen fer en una comunitat determinada com si es volen fer a tot l'estat espanyol. El motiu: que la constitució únicament parla de referèndums consultius a tot el territori espanyol. Com que no parla de referèndums vinculants en una part del territori, són prohibits, i ni tan sols val la clàusula que el rei o el govern els han d'aprovar, si es demanen bé. Ja no és que els referèndums vinculants territorialitzats no necessitin el permís que es requereix per als consultius quan es volen fer a tot el territori espanyol, sinó que els referèndums vinculants en un territori ni es poden fer ni es pot aspirar a demanar cap mena de permís.
 
Tot això, ho trobo molt explicable en un país de majoria absolutista, però des de fa molt m'obsessiona la idea que els discursos d'aquesta mena també influeixen les files independentistes, fins i tot les més independentistes de tot, i hi han pres carta de naturalesa. Penso --i puc anar molt equivocat-- que hi pot influir una animadversió justificada contra la constitució espanyola, com la que reflecteix Vicent Partal en un editorial recent, amb una frase que qualsevol independentista subscriuria: 'En tot cas [...] denunciaré aquesta constitució i les circumstàncies en què va ser redactada i la combatré amb totes les meues forces.' Jo també subscric la frase --de fet no em vaig acontentar d'abstenir-me, sinó que hi vaig votar expressament contra, tot i ser ben conscient que l'alternativa encara era pitjor--, però em sorprèn molt que en el moment actual renunciem a treure'n profit en tot allò que encara puguem.
 
Segur que en la meva interpretació d'aquesta dimissió col·lectiva a explotar els articles que tenim a favor nostre hi ha un problema de desconcert personal i d'estranyesa. El cas és que fins fa molt poc --la primera vegada és en el manifest dels jutges i fiscals-- no havia trobat que cap independentista invoqués l'article 10.2 de la constitució espanyola. Home, la constitució no ens agrada, però l'afirmació de l'article 10.2 és contundent i va molt a favor nostre quan la dialèctica encara està a si el marc legal espanyol permet o no d'exercir el dret d'autodeterminació que alguns fins i tot afirmen que no existeix. El Tribunal Constitucional pot arribar a dir que l'article 10.2 no té validesa, que algú el va posar per descuit? Bé, que ho digui, si és capaç. Segurament que per a això el trien i el paguen. M'agradaria molt, però, saber com se'n surt quan hagi de reconèixer que el dret internacional està per sobre la constitució 'per ordre expressa de la constitució'. Però és que encara ningú no li ho ha advertit ni li ha preguntat quin és l'abast de l'article 10.2 i, mentrestant, tots els independentistes --excepte jo i, ara, uns quants jutges i fiscals-- van afirmant sense estranyar-se'n que la constitució espanyola no permet l'autodeterminació ni els referèndums per a exercir-la per més que sigui un dret universalment reconegut! No en diuen res els partits, no en diu res el Consell per a la Transició, no en diu res l'ANC ni cap de les entitats i grups independentistes. I no ho entenc. Recorren a difuses explicacions de legalitat democràtica, però d'un article tan explícit i ben situat no en diuen res. Silenciar aquest article de la constitució no és fer el joc a l'enemic? O és que fer el joc a l'enemic és buscar a la constitució espanyola afirmacions que ens vagin a favor perquè el més important de tot és blasmar-la o ignorar-la?
 
Reconec aquest clima de complaença en els arguments del contrari cada vegada que algun independentista afirma coses que coincideixen amb les dels qui afirmen i manipulen contra Catalunya. És clar que tots els unionistes afirmen que l'article 8 crida l'exèrcit a defensar amb la seva sang (i la dels altres) la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola. Però ja no ho trobo tant que es doni per vàlid que, quan afirmen això, hi tinguin dret, per la manera com va ser redactada i aprovada la constitució. Amb una simple lectura de textos de dret internacional molt a l'abast --el dictamen mateix sobre Kossove s'hi referma en la part doctrinal--, les afirmacions sobre la unitat de la pàtria i sobre la defensa que n'ha de fer l'exèrcit, en qualsevol constitució, solament es poden entendre en el sentit de defensa contra agressions exteriors, mai contra els moviments interiors, ni tan sols contra els moviments de secessió. És a dir, mai l'article 8 de cap constitució no es pot entendre en el sentit que autoritzi l'exèrcit i qui el comanda a atacar uns ciutadans que han decidit d'exercir el dret d'autodeterminació. Moltes vegades, en relació amb afirmacions provocatives i crides a l'actuació de l'exèrcit en defensa de la unitat, els independentistes mateixos tendim a pensar que són conformes a la constitució, que és veritat que l'article 8 ho autoritza. En canvi, hauríem de tenir molt clar que invocar l'actuació de l'exèrcit contra Catalunya no és invocar el compliment de la llei, sinó que és cridar a infringir-la, és cridar al cop d'estat contra la democràcia i contra la sobirania i el dret d'exercir-la. La unitat d'Espanya no es trenca perquè una part se'n separi, ni l'exèrcit ha de tenir cap mena d'actuació contra ciutadans del propi estat, encara que aquests ciutadans actuïn per poder-se'n separar. Seria una altra cosa si Catalunya, un cop independent, volgués apropiar-se per força --a l'estil rus a Crimea-- del País Valencià, de la Franja, de les terres catalanes en territori francès, de les Illes o de la part que fos del món. Aleshores sí que seria justificada la intervenció de l'exèrcit respectiu, mentre no fossin aquestes comunitats les que volguessin separar-se o annexar-se a l'estat català per decisió pròpia --cosa que, evidentment, desitjo--. O també seria justificada la intervenció de l'exèrcit espanyol si els catalans, ja independents, volguéssim apropiar-nos Espanya i expulsar-ne els governants legítims, o si en el procés de secessió la volguéssim dividir en dos estats que portessin tots dos el nom d'Espanya..., però no és el cas, oi? Oi que no tenim cap inconvenient perquè Espanya, després de la independència de Catalunya i de la resta dels Països Catalans que s'hi vulguin afegir, continuï essent Espanya 'una, grande y libre'?
 
En la mesura que donem validesa a l'article 10.2 de la constitució i als compromisos del dret internacional, les darreres afirmacions del senyor Girauta i de tots els qui parlen com ell no solament no són legítimes ni responen a cap desig de complir la llei, sinó que són directament anticonstitucionals --fins i tot en el cas de la constitució espanyola-- i, no cal ni dir-ho, contràries als drets fonamentals i als tractats subscrits per l'estat espanyol. Però ningú no li ho sap dir perquè, qui li ho digués, es contaminaria de constitució espanyola... i això no ens ho podem permetre.
 
Tan solament he volgut mostrar el meu desconcert pel fet que, en més de cinc anys parlant contínuament de la independència de Catalunya, tots els mitjans i totes les figures implicades o expertes en la matèria, ni una sola vegada no he sentit esmentar l'article 10.2 de la constitució espanyola. La primera vegada --i amb la satisfacció de comprovar que es convertia en l'argument principal-- va ser en el manifest dels jutges i fiscals que he esmentat. Però, després, ni una sola paraula sobre aquest article 10.2. Silenci novament.

No cauré en la banalitat de transcriure l'article 10.2 de la constitució. Seria tant com suposar que, en la lectura d'aquest text, ningú no ha passat més enllà de l'article 8.

Men?ame
 

Editorial