Opinió

Eugeni Casanova

16.09.2013

Espanya, sinistre total

Men?ame
 

Ningú no en vol parlar, però ho sap tothom i és profecia. Quan Catalunya se'n vagi, el País Basc no tardarà ni cinc minuts a posar-s'hi. ETA acaba de fer un pas definitiu anunciant un desarmament unilateral, preveient els temps hiperaccelerats i creatius que s'acosten. Li és igual què faci Madrid, perquè tothom ha entès que l'executiu, entotsolat, ni vol dialogar ni es troba en condicions d'imposar res, i ho faran davant de representants internacionals. 'ETA vol lliurar el seu arsenal d'armes però el govern no li ho facilita', titula Eldiario.es. El terrorisme ha estat durant trenta anys la bicoca de l'unitarisme d'Espanya i ara que no n'hi ha es troben desorientats i sense arguments.


Immediatament, les Illes i el País Valencià entraran en ebullició. Aquests territoris són governats pel PP i ara semblen majoritàriament unionistes, però les coses poden canviar amb una certa rapidesa, com s'ha demostrat al Principat. Bielorússia no havia pensat mai a deixar la Unió Soviètica ni Macedònia a separar-se de Iugoslàvia, però si el sistema es descompon és evident que valencians i balears no són Corona de Castella.


Per més del PP que sigui, el govern valencià, arruïnat pel drenatge fiscal que ha de suportar, ha demanat una reforma de l'estatut que els companys de Madrid li neguen. Les Illes encara viuen un maltractament més acarnissat. Si hi ha un territori que vegi Espanya des de la distància és el balear, malgrat allò que voti. A tots dos països hi ha, a més, una vertebració nacional sòlida, amb entitats que apleguen centenars de milers de persones, que es constituiran de seguida en referent: Acció Cultural i Obra Cultural, Escola Valenciana i Stei..., sense esmentar grups polítics conseqüents.


És evident que Madrid no podrà tractar els Països Catalans que quedin sota la seva jurisdicció amb l'arrogància i el menyspreu d'ara. Espanya haurà de fer bondat perquè les comunicacions amb Europa se li poden complicar molt: no pot pagar l'anhelat corredor central i, sigui com sigui, li costarà vint anys de construir-lo, i potser encara més que França hi enllaci. Catalunya tindrà tancs i, si vol, submarins que surin, de manera que hauran de practicar les bones maneres diplomàtiques. Balears i valencians s'aniran distanciant d'una Espanya castellana com més anirà més histèrica i depredadora. Amb una Catalunya lliure, hi haurà un camí traçat i una referència. Podran integrar-s'hi o encetar una tercera via, però de segur que les coses no continuaran com fins ara i qualsevol de les possibilitats eixamplarà l'escletxa amb la Meseta. Una cosa és segura: que buidar-los alegrement la cartera any rere any serà cada vegada més difícil, cosa que farà minvar la recaptació de l'estat.


Navarra haurà entrat també en un debat sobre si li convé més mirar cap al sud o cap a l'oest, i és evident que Ebre enllà se li presentarà un paisatge desolat. Galícia i les Canàries també es qüestionaran a si mateixes. El procés pot durar anys i els resultats són incerts, però sembla obvi que la inestabilitat i la manca d'horitzons desfermaran una convulsió notable.


Paral·lelament, els índexs econòmics i socials espanyols cauran a les posicions de cua europees i per sota de molts països encara considerats del tercer món. Les finances, no cal dir-ho, viuran un trasbals prolongat. En el moment que Catalunya guilli, allò que quedi amb Madrid de capital perdrà interès per als inversors i la borsa hi decreixerà. De fet, viurà un sotrac molt abans, potser en el moment que es fixi data per al referèndum català, i no cal dir que si a la casta governant se li acudís qualsevol acte de força, els parquets es desplomarien com castells de cartes. Quan Rússia va atacar Geòrgia el 2008, les accions bèl·liques no les va aturar el Ministeri de Defensa, sinó el de Finances, perquè l'estat es va desplomar en els mercats internacionals.


En el moment que Catalunya voli lliure, si no abans, no tan sols començarà un període de dissensions en què els territoris es qüestionaran si han de romandre en una olla de grills, que és una constant en la història de la pell de brau; els espanyols mateixos entraran en una crisi política i identitària que superarà la que van viure amb l'alliberament de Cuba. Conservadors i progressistes –carlins i liberals–, les dues Espanyes de sempre, s'acusaran mútuament del desastre, els partits actuals s'esbotzaran i l'estructura rebentarà per totes les costures. De fet, el procés ja ha començat, l'estat sencer és posat en qüestió i totes les institucions fan figa: la monarquia, els tribunals de justícia, els grups i els polítics individualment, el banc emissor, la credibilitat de la premsa i els portaveus institucionals...


Espanya, a més, té una gangrena que ha pogut passar desapercebuda i que és la causa de bona part dels mals: una casta extractiva que xucla els recursos de l'estat des de fa segles i que no sap produir. Desorientat per uns mitjans de comunicació que construeixen una realitat a mida (vegeu Madrid 2020), el país es mou sobre una base pantanosa perquè gairebé tots els arguments que en sustenten el sistema de valors són trucats.


El 'miracle espanyol', tan esbombat, va ser fictici en bona mesura: es va deure al fons que li arribava de la Unió Europea i a l'espoliació fiscal de Catalunya, 90.000 milions i 300.000 milions, respectivament. La casta depredadora s'ha ficat el miracle a la butxaca i ara no tenen ni recursos ni un sistema productiu eficaç que no s'han preocupat mai de bastir. Com l'econòmic, tots els 'miracles' que han anat anunciant en trenta anys són adobats per la propaganda: la transició, la restauració borbònica, els cinc-cents anys –o tres mil– d'unitat indestructible, la constitució, la democràcia i tot...


Sense el Principat, el deute extern s'ho menjarà tot, la desocupació creixerà encara més, els mercats es malfiaran i l'estat farà fallida. La crisi general subsegüent els deixarà desorientats per molts anys. Espanya, allò que en quedi, serà insuportable.

Men?ame
 

Editorial