Carles Solà: 'Strong Universities for Europe'

Aquest és el mot d’ordre sorgit de la conferència de l’Associació Europea de la Universitat (EUA) a Glasgow l’any 2005 i que, amb el suport explícit de la UE, vol remarcar el rol indispensable que una universitat forta té a Europa.

Europa necessita una universitat forta abans i especialment durant la crisi. Una fortalesa que és responsabilitat compartida de governs i universitats i fonamentada en uns quants principis bàsics: autonomia i rendició de comptes, finançament suficient, cultura de qualitat o eliminació de traves burocràtiques. Així el Consell de la UE (2007) declarava el lligam explícit entre l’autonomia i la capacitat de les universitats per respondre a les expectatives de la societat.

Sobta, doncs, que un govern format per dos partits tan europeistes, amb l’empremta marcada per Jordi Pujol, tingui envers la universitat catalana l’actitud iniciada l’any 2011 i que ara radicalitza amb la proposta de crear una espècie de comissari econòmic que fins i tot podria ser imposat contra de la decisió del rector, és a dir, de l’únic representant legal de la universitat.

En efecte, si la reducció de despeses del pressupost de l’any 2011 fou del 10% de mitjana, en el cas de les universitats fou un 50% superior a la mitjana, i en algun cas, com el de la UAB, gairebé un 70% superior a la mitjana. La declaració, en el programa electoral i del president mateix que l’educació superior, la recerca i la innovació eren prioritàries va quedar doncs en pura retòrica.

Una teoria conspiradora podria induir a pensar que som ara al davant de la segona fase: creades unes dificultats econòmiques insuperables, es tracta ara de penetrar directament en el govern de les universitats. Que la UAB hagi estat escollida com el banc de proves no és cap casualitat. Hi ha cap agenda oculta, o no tan oculta?

Però la mesura de limitar (més enllà del que ja fa la llei – l’espanyola, que és la llei, no ens enganyem) l’autonomia universitària és d’una gravetat extrema. L’autonomia universitària és un dels senyals d’identitat de la institució, un element indispensable per a fer que la universitat pugui desenvolupar les seves tasques de formació i recerca, per estar al servei de la societat i no ser un instrument del govern de torn, amb total transparència i rendició de comptes, no cal dir-ho. La CE mateix (amb perdó) matisa quan no atorga autonomia a la universitat sinó que la 'reconeix', com un valor previ. La ingerència dels governs en la universitat ha estat i és motiu de no poder pertànyer a la EUA: és inimaginable que, per causa de decisions com la que sembla que vol prendre un govern d’arrels tan profundament europeistes, les universitats catalanes tinguessin dificultats d’inserció en la principal institució universitària europea.

Potser hi ha la temptació d'introduir formes de govern en la universitat catalana que s’allunyen de la tradició europea, i catalana, tot emmirallant-se en uns altres models, una petita fracció dels quals ocupa els primers llocs dels rànquings internacionals, però més enllà d’això cal adonar-se que els sistemes universitaris europeus, governats d’acord amb les tradicions del nostre continent, i molt més accessibles als estudiants, tenen els màxims nivells de qualitat de docència i investigació.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet