Maria Folch: 'La política del govern italià ha estat suïcida'

La primera cosa que cal tenir en compte per entendre què passa a Itàlia és que el govern de Berlusconi ha passat aquests darrers dos anys dient que no hi havia crisi. I fa dos mesos o tres va dir que Itàlia era el país que millor havia superat la crisi. Que l'havia superada! I tot just ara ha dit finalment que calien mesures de xoc, perquè Europa li ha tocat el crostó de veritat.

I la segona cosa que cal entendre és que a Itàlia, la crisi no ha esclatat com als altres països. En tot cas, hi ha una crisi dolça. La gent ha anat perdent poder adquisitiu, però no hi ha desnonaments per impagaments d'hipoteca. No hi ha hagut efectes dramàtics, de moment, i la gent no llegeix la informació sobre el deute públic, entre més coses perquè els mitjans de comunicació en parlen poc. Parlen de les prostitutes de Berlusconi. Mira, és paradoxal, perquè crec que ell no s'ho esperava, però ara encara li va bé que els diaris de l'oposició no es dediquin al deute i parlin sobretot de la seva vida sexual. D'una altra banda, no sé fins a quin punt pot ser veritat que, com diuen els economistes, els italians són estalviadors i l'economia submergida funciona molt bé i fa de coixí de tot plegat.

Però el fet és que, al parlament, no s'hi ha discutit res de tot això. I els consells de ministres ara es fan a casa de Berlusconi en un sopar. El parlament no ha fet pràcticament res des de fa dos anys. I el govern fa un any que no governa. Per tant, al carrer no hi ha una consciència clara de la magnitud del problema. Per un doble motiu: perquè el parlament i els diaris no se n'ocupen i perquè encara no hi ha hagut conseqüències dramàtiques i visibles en la vida dels italians --com sigui que no s'ha pres cap mesura contundent perquè resulta que no tenim crisi.

Allò que no sé és si l'opinió pública acabarà petant. Pot passar. Però, en la meva humil opinió, l'opinió pública italiana està anestesiada des de fa deu anys. Interessa més l'operació de cor del futbolista Cassano que no pas la crisi del deute. I el que va passar el 15 d'octubre proppassat és una altra cosa, perquè era contra Berlusconi, no contra la crisi. I érem molts al carrer, sí, però no sabem quants, perquè no vam ni tenir temps de posar-nos en fila per culpa d'uns pocs violents. Ara, Itàlia ha superat sempre les crisis devaluant la moneda, cosa que ara no pot fer. Per tant, potser sí que tot plegat acabarà petant i, si peta, serà un bum prou gros, perquè la política del govern italià ha estat suïcida.

I si he de fer de profeta, m'atreveixo a dir que tornarà Prodi. Tard o d'hora, hi acabarà havent un govern tècnic que acabarà proposant Prodi, perquè és l'únic polític que conserva prestigi internacional. Les eleccions són el 2013, sí, però no és gens descartable que la Lliga Nord hagi assegurat estabilitat a Berlusconi en canvi d'unes eleccions avançades als mesos propvinents.

És a dir, potser encara no hi ha consciència social de la magnitud de la crisi del deute ni una percepció real d'allò que passa, perquè s'ha fet bona feina des del govern, però sí que és un fet que la gent està tipa de Berlusconi. Mig Itàlia, pel cap baix, aquesta vegada sí, espera la seva dimissió.


Maria Folch, blocaire de MésVilaWeb 'El meu país d'Itàlia'
(comentari recollit via telefònica per la redacció de VilaWeb)

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

El parlament no s'hi ha discutit res de tot això. I els consells de ministres ara es fan a casa de Berlusconi en un sopar.

El govern de Berlusconi va dir fa dos mesos o tres que Itàlia era el país que millor havia superat la crisi. Que l'havia superada!