Opinió

Pau Vidal

22.06.2015

'Vale'?

Ara que els mitjans, i la publicitat encara més, ens marquen les pautes d'interpretació del món, es va posant de moda la lectura cabalística de les campanyes de les grans marques. Primer va ser McDonald's amb un missatge ocult a favor de l'unionisme ('Todos juntos'), després em penso que era la Coca-cola també amb la mateixa veta, i ara, com no podia ser d'altra manera atesa la magnitud de la tragèdia, li ha tocat al curt-metratge o llarg-anunci d'Estrella.


La interpretació conceptual seria massa fàcil: 'd'acord' és la màxima expressió del tracte, el pacte, l'entesa, i en aquest sentit la lectura és immediata. Un altre a favor de la tercera via, doncs. Però les alarmes de l'afinada sensibilitat indígena han saltat més aviat per la forma, no pas pel contingut. Per què 'd'acord' i no 'entesos'? Segons la veu popular, la primera seria una versió menys genuïna que la segona, la fórmula tradicional de tota la vida. Per dir-ho a la manera de la plebs, 'entesos' és més català.


A mi això no m'acaba de lligar, perquè tinc la sensació que la diferència entre una i altra és més aviat de registre. De formalitat. Jo li dic 'entesos' a mon pare i a un company de feina, però potser al senyor que em va suggerir de condicionar la quota de la hipoteca a l'Euríbor li vaig contestar 'd'acord' (tot i que és un matís força prim, ho reconec). De fet, 'entesos' és una reducció de la fórmula 'quedem entesos', que suposo que és la manera antiga de segellar un tracte, quan no calien notaris ni tota la pesca (en realitat, el diccionari Labèrnia suggereix com a locució originària 'donar-se per entès'). Per cert, que el verb 'quedar', i ara ho aprofito per anar-me'n un moment per les bardisses, també va aprofitar la reducció per fabricar-se un camp semàntic nou; així, 'entesos' implica 'acord' i 'quedar', 'trobar-se en un lloc o en un moment' (d'un original 'quedem entesos que ens veurem / que ens trobarem'. Fi de la digressió, torno a la terra). Per la seva banda, 'acord' és un substantiu amb molt de pedigrí (el tenim datat des del 1270!) i en companyia de la preposició 'de' compta ni més ni menys que amb sis accepcions inventariades, sis, com les vetllades taurines.


Per si no n'hi hagués prou, la prova que 'entesos' no és més català que 'd'acord' és que ni el DIEC ni l'Alcover ni el Diccionari d'Enciclopèdia ni, atenció, ferms!, el Coromines, l'entren, mentre que el de 62 de López del Castillo, el gran traïdor, el gran desvergonyit que va acceptar 'barco', 'nòvio' i 'xivato', sí que el registra.


Dit això, fóra ingenu creure que el creador/guionista/becari de l'espot hagi tingut en compte tanta erudició a l'hora de decidir-se per una forma normativa de dir 'vale', que segurament és el primer que li devia sortir espontàniament (a ell i a uns quants milions de consumidors d'Estrella). Sobretot perquè aquest és el terme que es fa servir a la versió en castellà, que (m'hi jugo un milió de pèsols, què dic?, tots els pèsols del món) és l'original. El part devia anar així: 'Tu, oi que vale no es pot dir en català?' 'No, en català tot es diu raro.' 'Ja, i així què?' 'Pues…' I va sorgir el dubte.


Faig una pausa dramàtica per especular un moment amb una altra hipòtesi, com quan a les pel·lis el protagonista somia que s'embolica amb la noia. La cosa podria haver anat d'una altra manera (qui et diu que en el camp de les agències de publicitat no hi ha un superheroi que parla català com déu mana i que a més a més és prou valent per fer baixar el client del burro calquista i que a sobre treballa a l'agència a qui van encarregar aquesta feina, eh? Qui et diu que no?). Podria ser que el creatiu, un cop descartats 'val' per assimilista, 'conforme' per buròcrata i 'molt bé' per insuls, preferís 'd'acord' a 'entesos' per les següents raons: perquè fonèticament, essent aguda, conclou millor la frase i afavoreix matisos més expressius (tal com s'observa a l'escena de la piscina); perquè en dialecte central sona igual que 'de cor', que sempre és un plus d'honestedat emocional; i perquè tant se val d'on venim, si del sud o del nord, ara estem d'acord estem d'acord (i no pas estem entesos estem entesos).


Però segurament no. Torno al diàleg hipotèticament real. 'Pues… vale es diu d'acord, no? Bueno, també he sentit algun que diu, com era?… entesos o algo així.' 'Ja, però entesos no pot ser, té tres síl·labes.' Les labials, l'eterna dictadura de les labials. 'En canvi, d'acord té dos, no? Pues ja està.'


I ja està. Tothom d'acord? Doncs a rodar.


Ara, voleu que us digui? A mi tot plegat, en el fons, me la bufa bastant. Jo seguiré essent de Moritz, entesos?

Editorial