Titot: Avancem quan inventem

Avancem quan inventem. Això ja ho hauríem d'haver vist. Hauríem d'haver vist que fer política de manual mai no duu enlloc defora del recorregut circular de la sínia.

No pretenc dir que hem inventat les cadenes humanes, és clar que no, ni tan sols que vam inventar els referèndums fets al marge de la legalitat establerta.

El que és cert és que sempre que hem fet una passa endavant —com la que fem avui— és perquè no seguim les directrius establertes, perquè no juguem al joc que ens van imposar. Que poc que enyoro els anys noranta o la primera dècada del segle XXI, en què no passava absolutament res! Algú deia 'A' i mig any després algú ho matisava: 'bé, a minúscula'. I la següent resposta ja la deixàvem per després de les eleccions, no fos cas que el poble se saturés. Que poc que enyoro aquells anys! I com els deu enyorar gent com Miquel Iceta o Duran Lleida (en podria dir cent més), que feien de la política —del nostre present i futur— un joc particular on ells movien les peces i el poble cada quatre anys corregia lleugerament les majories establertes. Sense estridències.

Ara, per sort, hem decidit jugar nosaltres: la gent. Ells, si volen, que juguin però el seu joc ja és virtual, intranscendent. I si encara no ho és del tot, estem a punt de fer que ho sigui.

Des d'Arenys de Munt inventem, i inventar té una virtut especial: quan fem política de manual, oblidem que l'enemic —els enemics— el manual també el té; i està previngut perquè sap perfectament com rebatre totes les iniciatives que hi figuren. No debades —com en els llibrets de passatemps— a les últimes pàgines, de cap per avall, hi ha les solucions.

Ja a Arenys de Munt els vam cardar, perquè el guió deia que, després de les amenaces de la 'justícia', l'autorització de la manifestació de la Falange, els anònims amenaçants bustiats als comerços i tota la premsa d'Espanya insultant, els organitzadors s'havien d'arronsar. Això deia la història que prèviament s'havia escrit. Però Ximenis i companyia no es van arronsar. La independència va començar en la reunió on van decidir, malgrat tot, tirar endavant. I no només perquè això va possibilitar que la consulta es fes, sinó perquè va canviar el paradigma històric. A Arenys van estripar el manual i la gent ho vam entendre. Treballant sense manual, l'enemic buscava boig la solució a les últimes pàgines i, mentrestant, responia disparant en totes direccions i el resultat van ser cinc-cents referèndums més.

Quedarà molt per inventar —ja cal que ens entrenem—, quan guanyada la consulta toqui fer el procés constituent. Perdríem si no inventéssim, si compréssim un model d'estat prefabricat, d'aquests que veiem dia a dia que fan aigües per tot arreu. Quan arribem a aquest punt cal que continuem inventant, cometríem un error imperdonable si recuperéssim, aleshores, els manuals. Seríem rucs de mena si, fent un estat nou, copiéssim els presents.

Avui fem la Via Catalana, un altre 'invent' sense solucions al final de cap manual. Que per molts anys el poble inventi que, quan inventem, avancem.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Ara, per sort, hem decidit jugar nosaltres: la gent. Ells, si volen, que juguin però el seu joc ja és virtual, intranscendent.

Avui fem la Via Catalana, un altre 'invent' sense solucions al final de cap manual. Que per molts anys el poble inventi que, quan inventem, avancem.