Opinió

Ernest Maragall

02.07.2013

Ernest Maragall: La foto

Dimecres 26 de juny, dotze del migdia. Una setantena de persones baixen les escales centrals del parlament. 'Pareu i ajunteu-vos…'. És l'hora de les fotos. 'Mireu amunt, mireu endavant.' Les portades dels diaris ja són servides. L'escena és prou significativa. I després tots a taula. Més fotos. Ben disposats, amb un cert ordre i criteri. Institucions, partits, sindicats, empresaris, entitats, 'societat civil'… Allà hi ha una completa representació del país, es dóna per descomptat.


I l'escena funciona. L'acte és un èxit, les paraules successives sonen bé. Hi ha accents i matisos, discursos i senzill orgull de ser-hi presents, afirmacions i preguntes, esperances i inquietuds. I algun compromís immediat, menor però concret: un encàrrec, una carta... Els qui hi érem ens podem felicitar i compartir el pas endavant que ha fet el país.


Però la potència de la imatge inclou un missatge explícit d'avís i exigència: si volem continuar avançant haurem de treballar per ampliar la foto, per enviar al món un missatge encara més potent. Diguem-ho clar: la foto és també un inventari d'absències i dèficits que no ens podem permetre si volem assolir les fites que hem dibuixat.


No parlo, naturalment, de les absències orgàniques per contradicció explícita (PP i C's), absència que més aviat ajuda i confirma la nostra afirmació catalana. Tampoc de les excuses dels qui s'amaguen en la desqualificació prèvia o en el refugi tautològic de la 'legalitat vigent' o 'acordada' (Foment o PSC). Aquests obliden que es tracta, precisament, de construir la nova legalitat que avui se'ns nega i que necessitem per a donar plena legitimitat a la verificació democràtica que en qualsevol cas s'ha de dur a terme. Ja s'ho faran. O ja pujaran al tren en marxa.


Allò que interessa, en canvi, és fixar-nos en el país real, en totes les energies i actius socials que avui no comparteixen el mateix afany i que, per una raó o una altra, no apareixen a la foto de dimecres passat. Potser no els vam convocar degudament, potser no els interessa prou, potser els sembla que ens movem en eixos diferents o fins i tot contradictoris.


L'autèntic encàrrec de l'acte per a tots els qui hi vam prendre part, doncs, és de treballar per convertir en presència activa i compromesa les absències de tants sectors, moviments, ciutadans avui allunyats de l'impuls nacional o motivats de manera ben legítima per uns altres objectius i combats socials.


La primera i més evident és la de sexe. Com pot ser que les dones no arribessin ni al 10% dels presents? Ja sé que era impossible de condicionar a priori aquest factor. Encara pitjor si això vol dir que aquest és el resultat natural que sorgeix de la societat catalana. És casualitat que trobem tants noms femenins, que hauríem volgut incorporats a la foto, entre els lideratges naturals dels moviments socials que avui protagonitzen per dret propi l'altre gran impuls present a la nostra societat? No podem aspirar que Ada Colau, Itziar González Virós, Teresa Forcades, etc, formin part en primera fila del projecte de Catalunya estat juntament a Muriel Casals, Marta Rovira, Dolors Camats o Carme Forcadell? O, també, com s'explica que no hi fossin noms com els de Rosa Cullell, Mònica Terribas, Gemma Sendra, Imma Tubella, Isona Passola, Anna Veiga, Montserrat Tura, Beth Galí, Rocio Martinez-Sempere, Helena Guardans, Laia Bonet, Núria Bosch, Montserrat Gibernau, Marina Geli, Montserrat Carulla, Àngels Barceló i tants altres d'equivalents?


La qüestió de fons, tanmateix, és una altra: què hem de fer per conciliar i sumar l'impuls nacional i l'impuls social? 


No seria aquesta la millor demostració, i la més potent, de la fermesa indestructible de la unitat catalana darrere d'un objectiu col·lectiu?


No és prou evident que el dret de decidir ha de coincidir en el temps i en l'espai amb el dret de sortir de la crisi des de la dignitat i el respecte de tots i cadascun dels catalans?


I no ho és, igualment, que el procés constituent de què parlem ha d'incloure des de la inicial concepció una ben determinada i profunda renovació del sistema democràtic i institucional català?


Treballem, doncs, per ampliar la foto, per fer-la real i majorment representativa, no pas per cercar unanimitats impossibles, sinó per afermar el procés català i dotar-lo de la potència i la velocitat de creuer que el facin irreversible i imparable.


I això competeix a tots. Als partits d'esquerres en primer terme, però també al president Mas i el seu govern, al parlament, als sindicats, a les entitats i als ciutadans mateix.

Editorial