Opinió

 

<56/72>

Oriol Vidal-Aparicio

22.11.2012

Oriol Vidal-Aparicio: ‘La constitució espanyola: segrest nacional legalitzat (1)’

La posició dels dos grans partits polítics espanyols és que la constitució no permet convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya, i que qui vulgui sempre pot intentar de reformar-la. En un reportatge del programa '30 Minuts' de TV3 (‘La independència, pas a pas’, 4.11.2012), Alberto Ruiz-Gallardón, ministre de Justícia espanyol, feia la reflexió següent: ‘Per què mereix respecte jurídic això que ocorre a Escòcia? Perquè han seguit la legislació, perquè no hi ha hagut una declaració unilateral dels escocesos dient: ‘Al marge de la legislació del Regne Unit, convocarem un referèndum.’ (...) Si el nacionalisme català --i hi té tot el dret-- vol modificar el seu estatus jurídic, el que ha de fer és acceptar la legislació vigent, com l’ha acceptada el nacionalisme escocès i com l’ha acceptada la província del Quebec.’ (Ja se sap que a Espanya la legislació vigent és sagrada per sempre i passi què passi, excepte quan es tracta de la sobirania de Gibaltar.)


Ruiz-Gallardón fa gala d’un cinisme extrem quan passa per alt allò que tots sabem: que en un marc jurídic com el canadenc o el britànic ‘el nacionalisme català’ no tindria cap mena de problema a l’hora de plantejar el que planteja. En aquells països la llei s’interpreta amb un gran respecte al principi democràtic que diu que no es pot obligar un poble a viure sota un marc jurídic que no accepta. Ni al Canadà ni al Regne Unit no ens impedirien de demanar-nos clarament, en un referèndum vinculant, si volem constituir-nos en estat independent o no. El govern canadenc entén que ‘la secessió és tant una qüestió jurídica com política’, entén que el principi democràtic ‘estableix que el clar rebuig de l’actual ordre constitucional i l’expressió clara del desig d’obtenir la secessió per la població d’una província (...) obliga les altres províncies i el govern [central] a reconèixer i respectar aquesta expressió de voluntat democràtica’ i ‘resulta en l’obligació recíproca de totes les parts (...) de negociar els canvis constitucionals necessaris per a respondre a aquest desig’ (Tribunal Suprem del Canadà, 20.8.1998). El govern britànic entén que ‘no es pot mantenir un poble [dins un estat] contra la seva voluntat’ (David Cameron, 15.10.2012), de la mateixa manera que fa uns quants anys va entendre la necessitat de respectar ‘el desig democràtic de la majoria del poble d’Irlanda del Nord respecte de la seva preferència per la Unió o per una Irlanda unida i sobirana’, tot afirmant que no tenia ‘interessos egoistes, ni estratègics, ni econòmics a Irlanda del Nord’ (Declaració de Downing Street, 15.12.1993).


Ruiz-Gallardón prefereix eludir l’evidència: per sobre de tot, allò que la comparació amb l’actitud dels governs canadenc i britànic posa de manifest no és precisament que els catalans ‘vulguem infringir la legalitat’, sinó la intransigència legalista i el gran dèficit democràtic de l’estat espanyol. Ara, el cinisme de l’argument es revela plenament quan reconeix que encara que el govern català fes tots els passos dins de la legalitat espanyola (i els farà), la resposta continuaria essent ‘no a tot’... referèndum inclòs, és clar. Ruiz-Gallardón va sincerar-se en una entrevista a La Sexta (15.10.2012). Pregunta: ‘Hi hauria cap mena de possibilitat que el govern d’Espanya pactés amb la Generalitat la celebració d’un referèndum?’ Ruiz-Gallardón: ‘No, perquè no ho autoritza la constitució.’ [Nota de l’articulista: Mentida.] I es pregunta retòricament: ‘Ha proposat el senyor Mas al parlament espanyol una reforma de la constitució per a poder convocar aquest referèndum? Hi ha hagut iniciativa legislativa del parlament català?’ Entrevistador: ‘Si ho fessin, com la rebrien?’ Ruiz-Gallardón: ‘Hi ha un precedent històric. Ho va fer el senyor Ibarretxe, i el parlament [espanyol], democràticament, va dir que no.’ Així, doncs, ja ens ho avancen d’entrada: el vaixell sobiranista català embarrancarà a les mateixes roques que el Pla Ibarretxe. 


L’argument de l’estat espanyol, ara queda clar, va així: ‘Tot es pot plantejar dins la legalitat. La legalitat actual no permet que els catalans es preguntin a través d’un referèndum si els satisfà el seu marc jurídico-polític actual o en volen un altre. Si els nacionalistes perifèrics volen canviar aquesta legalitat per poder-se preguntar sobre el seu marc jurídico-polític, que ho plantegin. Per cert, quan ho plantegin, els direm que no, perquè nosaltres, els nacionalistes espanyols, tenim una majoria inexpugnable al parlament espanyol. El que no entrarem a discutir és si preguntar als ciutadans sobre els seus marcs jurídico-polítics és legítim, perquè aquest debat no ens interessa. La nostra consigna és: de legitimitat, no se n’ha de parlar; parlarem de legalitat i prou --la legalitat que vam pactar després d’una dictadura sota l’amenaça del tot o res i amb documentades pressions de l’exèrcit--. Som conscients que vam colar un gol per l’escaire en condicions de gran inestabilitat democràtica, per això aquesta legalitat s’ha de fer valer contra tot i contra tothom, i mai de la vida acceptarem un debat sobre la legitimitat d’aquesta legalitat.’ 


És aquí on se’ns manifesta la raó fonamental en què descansa tot l’edifici constitucional espanyol: el segrest nacional legalitzat. El sistema assegura que la voluntat de les nacions no castellanes, que no seran mai majoria, sigui silenciada per sempre. En la negació del dret d’autodeterminació de les diverses ‘nacionalitats’ hi ha subjacent una de les certeses més antigues del nacionalisme espanyol: en cas de reconèixer-se aquest dret, sense coaccions i sense amenaces, els catalans l’aprofitarien immediatament per fotre el camp. És únicament quan obrim els ulls a aquest segrest nacional legalitzat que l’expressió ‘atado y bien atado’ ens revela el veritable significat.


Oriol Vidal-Aparicio, professor de constitució dels EUA i de política internacional a Glendale Community College, i autor del bloc Catalunya: Per què Espanya?

Editorial