Opinió

 

<56/72>

Jèp de Montoya

01.11.2012

Jèp de Montoya: 'L'Aran té dret de decidir, però fóra un error deixar Catalunya'

Catalunya té tot el dret de decidir el seu destí, és lliure de fer què cregui que ha de fer i hi té tota la legitimitat. I l'Aran també. L'Aran té la potestat de poder decidir el seu futur i triar quin és el millor dels destins. Ara, en aquests moments fóra un gran error dels aranesos deixar els braços de Catalunya. Hem d'anar junts, el nostre destí fa temps que ha estat traçat, i és el mateix des de fa set-cents anys.


El 1175 l'Aran va pactar amb Alfons II d'Aragó d'anar plegats cap a un destí comú. El 1313 Jaume II va repensar la situació i hi afegí una sèrie de privilegis i furs en adonar-se que un petit país al vessant nord del Pirineu, vinculat als interessos de la corona catalano-aragonesa, podia aturar possibles invasions del nord. És aleshores que comença realment el fet diferencial de la Vall d'Aran. D'una manera o d'una altra, s'afegeix al destí de la corona catalano-aragonesa.


Arribem al 1714. Segurament que la Vall d'Aran era més a prop del pensament català, i que l'arxiduc Carles era més federalista que no pas Felip d'Anjou. Però la situació va anar evolucionant i canviant i les institucions araneses es van acabar decantant per Felip. Aquesta és una diferència important en aquell moment: Catalunya havia signat el Tractat de Gènova i va seguir un destí que va perdre. La Vall d'Aran, en canvi, continua tenint privilegis i furs. Evidentment, quan el 1934 ens van incloure a la província de Lleida, va ser per força, no era gens volgut.


Un cop arribada la democràcia a Espanya, els regidors aranesos es van ajuntar per instaurar de manera provisional el Conselh Generau. Aquesta va ser la sort: que tots van postular que l'Estatut de Sau del 1979 tingués en compte els drets històrics, polítics, administratius i, sobretot, lingüístics de l'Aran, d'un petit país que un dia va pactar amb Catalunya que la seva llengua pròpia no era el català, sinó l'occità, però que hi volia anar de bracet.


Es va votar la constitució i l'estatut, i va quedar oberta aquesta finestra per a desenvolupar el dret lingüístic i administratiu. El reconeixement que tenim ens ve de Catalunya, i això no es pot eludir de cap manera. Segurament que mai ningú no ens hauria entès com ens ha entès Catalunya, perquè és extrapolable allò que sent Catalunya envers Espanya amb allò que en algun moment hauria pogut sentir la Vall d'Aran envers Catalunya.


Amb els catalans, amb l'un govern i amb l'altre, hem pogut arribar a unes fites d'autogovern, de comprensió, de reconeixement, de negociació, de competències i de recursos econòmics. Més, l'estatut ha reconegut un petit territori d'onze mil habitants amb una llengua diferent i l'ha incorporada com un patrimoni més, fent oficial l'aranès.


Els aranesos tenen dret de decidir, és clar. Ara, també entenc que cal ser pràctic i no fer grans experiments. Sabem amb qui hem d'anar de bracet. Sempre que es reconegui la Vall d'Aran, no com una comarca, sinó com un territori històric amb un règim polític i administratiu diferent.
 


Jèp de Montoya, president de l'Institut d'Estudis Aranesos


(Opinió telefònica recollida per VilaWeb.)

Editorial