Opinió

 

<56/72>

Marta Ter

04.03.2012

Vladímir Putin, part de la solució o del problema?

Avui els russos són cridats a les urnes per elegir president per als sis anys vinens. S'hi presenten cinc candidats: el comunista Ziugànov, l'ultranacionalista Jirinovski, el multimilionari Pròkhorov, el socialdemòcrata Mirònov i l'actual primer ministre Putin.


Segons els sondatges de l'institut independent Levada, Putin avui triomfarà. Però les manifestacions d'aquests últims mesos indiquen que no tindrà el suport popular de què ha gaudit aquesta última dècada. I és que en dotze anys Putin ha passat de ser la solució del problema a ser ell el problema.


El març del 2000, la primera vegada que Putin es va presentar a les eleccions, va guanyar per una àmplia majoria de vots. El perquè va aconseguir un suport en massa dels russos, l'hem de buscar en uns atemptats en uns quants blocs d'apartaments perpetrats pocs mesos abans, el setembre del 1999. Els atemptats es van atribuir a la guerrilla txetxena, que sempre ha negat que hi fos implicada. L'enemic intern va irrompre en plena campanya electoral i va fer que la gent agafés pànic. Aleshores Putin va entrar en escena assegurant que perseguiria els terroristes i els liquidaria, fins i tot 'esclafant-los a les letrines'. La gent atemorida va secundar d'una manera indiscutible el nou dirigent que, amb un llenguatge contundent, prometia mà dura i engegava sense contemplacions la segona guerra de Txetxènia.


En aquell moment Putin semblava que era la solució de la complicada situació en què Rússia es trobava: prometia seguretat respecte dels terroristes i proposava estabilitat i ordre en un país empobrit després de la crisi econòmica del 1998, tip de la mala gestió i de l'alcoholisme de Ieltsin, i del repartiment de riquesa entre uns quants oligarques.


Aleshores Putin va començar a construir la coneguda 'vertical de poder', centralitzant el sistema de presa de decisions, fent que els governadors de les regions de la Federació Russa fossin designats per ell en comptes de ser elegits per sufragi universal i marginant els partits de l'oposició al parlament. Retallava drets fonamentals de la ciutadania i aquesta ho contemplava impassible perquè, mentre això passava en l'esfera política, l'economia millorava espectacularment gràcies, en part, a la bona conjuntura que oferien els alts preus de les primeres matèries de què Rússia és exportadora. Això va fer possible que emergís i es desenvolupés una classe mitjana que, com bé assenyala l'analista rus Andrei Soldatov, 'va acceptar de bon grat el pacte que Putin li va oferir quan va arribar al poder: l'oportunitat de fer diners en canvi de no interessar-se per la política'.


Però aquesta classe mitjana apolítica, després d'una dècada, ha trencat el pacte tàcit i ha sortit a les places per manifestar-se contra Putin. Perquè, ha vist que alguns oligarques eren empresonats o desterrats (Khodorkovski, Gusinski i Berezovski), però també que el seu lloc era ocupat per nous oligarques afins a Putin. I que l'etern enemic intern, Txetxènia, continua representant una amenaça real per a la seva seguretat i que, a sobre, l'elit que la governa s'embutxaca quantitats ingents de diners dels contribuents.


Així, doncs, la indiscutible millora en benestar aconseguida per la bonança econòmica es veu entelada també per la corrupció, per un clima polític atrofiat, per la injustícia regnant i per la manca de respecte amb què és tractada la ciutadania. Dos fets han estat els catalitzadors del malestar latent en la societat: en primer lloc, l'acord fet públic el setembre de l'any passat entre Putin i Medvèdev, que Putin tornaria a presentar-se com a president. I, en segon lloc, el frau multitudinari perpetrat a les eleccions de la Duma del desembre de l'any passat.


Putin no ha demostrat gens d'interès per a dialogar amb cap representant dels qui es manifestaven, ni s'hi ha referit respectuosament en les seves declaracions. O bé els ha menystinguts, qualificant-los de 'urbanites avorrits', o bé els ha considerats la cinquena columna d'occident, que ordeix estranyes maniobres per tal que Rússia no ocupi el lloc que es mereix al món.


La majoria dels qui han sortit al carrer voldrien nous dirigents polítics, però ara com ara no tenen candidats que els atreguin. Cap personatge polític no els aplega. Amb la manca d'alternatives amb què s'encaren, avui només aspiren a unes eleccions transparents. Per aquest motiu la societat civil s'ha organitzat per teixir una xarxa d'observadors electorals sense precedents, en la qual s'han integrat desenes de milers de voluntaris.


Avui serà un dia decisiu per al futur del país. Si no s'observés cap frau en massa als comicis, Putin potser s'hauria d'encarar, en una segona tanda, a un altre candidat per a guanyar les eleccions (probablement Ziugànov). Joc net. En principi, l'oposició no hi tindria res a dir. Però si hi hagués frau, la gent es tornaria a manifestar. De manera més multitudinària i amb més vehemència. I tenint en compte que a Moscou s’han aplegat més de sis mil membres extra dels cossos antiavalots d’elit, alarma imaginar en què podria desembocar tot plegat.

Editorial