Rematant Gaddafi

Un dia d'aquests se sabran amb certesa les circumstàncies de la mort de Muammar al-Gaddafi (Sirte, 1942-2011), l'home que dirigia el destí de Líbia des que el 1969 va capitanejar un cop d'estat contra el rei Idris. Només era qüestió de temps que una bomba de l'OTAN li caigués al damunt o que els rebels el trobessin amagat en un catau, a imatge i semblança de l'ex-president iraquià, Saddam Hussein. De fet, Gaddafi feia dies que era 'mort', just quan els seus 'amics' occidentals se li van girar d'esquena i van posar el petroli del seu país per damunt del seu lideratge.

El degà dels dictadors africans ha estat un personatge particular i estrafolari que ha abraçat ideologies diverses i que ha tingut una relació amb el món occidental d'amor-odi, a la qual la diplomàcia internacional ja ens té molt acostumats. Si al principi s'acostava al panarabisme de l'egipci Gamal Abdel Nàsser, la seva aplicació del socialisme àrab va ser molt peculiar. El seu llibre verd, el full de ruta de la seva política, barrejava idees polítiques peculiars amb l'islamisme. I si al principi fins i tot els Estats Units van veure bé la seva arribada al poder i van col·laborar amb ell, el seu acostament a la Unió Soviètica i el suport al terrorisme internacional van fer que els nord-americans, sota la presidència de Ronald Reagan, el posessin a la llista negra d'enemics a abatre. Tots els seus intents d'unir Líbia amb uns altres països van fracassar, però sí que va ser una peça clau de la constitució de l'Organització de la Unitat Africana (OUA).

Hi ha dos moments decisius en la història d'aquest dictador amb la cara inflada pel bòtox, amb una guàrdia personal d'amazones -que li ha servit de ben poca cosa- i que viatjava amb la haima pertot arreu. El primer va ser l'atemptat contra un B-747 de Pan Am sobre la localitat escocesa de Lockerbie. Aquell atemptat li va costar l'aïllament internacional durant una dècada. Però Occident necessita cada dia més petroli --que cada vegada costa més de trobar. I Gaddafi també tenia necessitat d'invertir la seva immensa fortuna --i on millor que l'Europa que tenia tan a prop?

A partir del 2000 la política de Gaddafi va canviar radicalment. La seva oposició a Occident va deixar pas a una relació íntima i cordial amb alguns dirigents europeus, sobretot amb el primer ministre italià, Silvio Berlusconi, amb qui compartia algunes afeccions. Petites concessions en matèria terrorista, el compromís de ser bon noi i l'obertura del país perquè les petrolieres estrangeres en poguessin treure cru, el van fer un home nou als ulls occidentals.

Però la crisi econòmica internacional, que va activar la primavera àrab, li va esclatar a les mans. La caiguda de Hosni Mubàrak a Egipte va ser el preludi d'allò que podia passar a Líbia. I Gaddafi va fer de dictador i va reprimir els rebels amb tanta duresa que Occident hi va reaccionar. No és que el coronel no hagués reprimit la població durant tots els anys de poder, sinó que la crisi ha canviat els interessos occidentals. I la repressió va ser l'excusa perfecta perquè a l'estiu Gaddafi i fills no haguessin d'ocupar-se solament de la rebel·lió que havia esclatar al país, sinó de plantar cara a la maquinària militar de l'OTAN.

No sé quina mena d'assessors tenen els dictadors, però no és gaire difícil d'intuir que en un encarament militar amb l'OTAN les possibilitats de sortir-ne escaldat són considerables. Les arengues, les amenaces i els discursos estripats no serveixen per aturar les bombes. Sense l'ajuda occidental els rebels difícilment haurien guanyat la guerra i Gaddafi es va equivocar negant-se a negociar quan va començar la revolta.

Ara Gaddafi ja és història i el Consell Nacional de Transició (CNT) que dirigeix el destí de Líbia té al davant el difícil desafiament de refer un país que ha estat quaranta anys dirigit per un dèspota. Amb una societat desestructurada, amb unes infrastructures castigades pels bombardeigs i els combats, el nou govern libi només podrà posar-se en mans dels governs occidentals que ha ajudat el país a desfer-se del seu cap. Sarkozy, Cameron i Hillary Clinton ja han estat a Trípoli i, a banda felicitar els guanyadors, la cosa més segura és que hagin presentat la factura de la intervenció. Qui reconstruirà Líbia i qui se n'emportarà el petroli? És força clar.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

L'atemptat de Lockerbie li va costar l'aïllament internacional durant una dècada.

A partir del 2000, la seva oposició a Occident va deixar pas a una relació íntima i cordial amb alguns dirigents europeus.

Qui reconstruirà Líbia i qui se n'emportarà el petroli? És força clar.